Per: Elisabet Juanola i Sória Periodista Xile, juliol 2016 Foto: Creative Commons Els mots certesa i incertesa, com tants altres, tenen més d’una accepció i diversos usos. Etimològicament, certesa, provinent del llatí, suma l’adjectiu certus, que pot traduir-se com a «veritable o segur» i el sufix –esa, que li dóna el significat de «qualitat de cert». La certesa és d’aquells béns dels quals descobrim la veritable importància quan ens manquen. Una de les coses més incòmodes en la vida és la incertesa. En general, sempre és preferible saber a què atenir-se, és allò de «més val boig conegut…». La incertesa incomoda. Tot i això, és diferent una incertesa relacionada amb un marge d’error o amb petits canvis de funcionament, a la incertesa que ocasiona una situació que no té control o que li manca un criteri conegut de fons. Psicològicament i convivencialment la certesa dóna equilibri, estabilitat, seguretat i la incertesa, ben al contrari, és un factor que pot ser incompatible amb relacions humanes i produeix mal personal. Però la certesa també té una accepció científica que és equivalent a evidència, allò que salta a la vista i de què no es pot dubtar. En la filosofia, la certesa no és un concepte qualsevol, té un lloc especial i importantíssim, ja que està relacionada amb la consciència de la veritat i, per tant, es parla d’un estat definitiu o coneixement perfecte. I l’estudi de la certesa, la veritat, la contradicció…, són conceptes sobre els quals hi ha molta literatura filosòfica i pensament. També hi ha la certesa que dóna l’experiència, allò que la persona sap, el coneixement sensible. I quan una persona en sap, se li nota. Tot i que pot aprendre molt més i està exempt de tenir dubtes, la persona que té aquest coneixement és experta. Segurament aquesta persona experta ens dóna certesa moral, hi confiem respecte al tema que domina. També hi ha la certesa històrica, que és diferent de la de l’experiència personal, tot i que hi té punts en comú perquè, tal com la primera, ens dóna identitat i pertinença. Però la certesa històrica és coneixement transmès i obliga a la creença: hem de confiar que el que ens diuen és cert. És una certesa de la credibilitat. La certesa de la fe, també relacionada amb la històrica i la personal, fa referència al tema sobrenatural i, tot i no tenir proves per a tenir aquesta certesa, la persona té seguretat i no dubta. Aquesta certesa és interior i dóna força i sentit a la vida. La certesa de la fe l’estudia la teologia, però pertany a l’àmbit de la seguretat personal, de les creences que cada un té. No és el mateix que el criteri de certesa, tot i que també s’hi relaciona. La certesa de la fe està vinculada a un ésser o força exterior en què hom creu i el criteri de certesa és un fonament darrer de fermesa. Publicat a la Revista RE, número 81