Jordi Cussó Porredón
Director de la Universitas Albertiana
S’han dit moltes coses al voltant de la pandèmia que hem patint. Allò que ens ha tocat viure ha despertat una gran incertesa i sobretot moltes preguntes, amb varietat de respostes. Molts experts deien que el coronavirus seria una oportunitat, que implicaria un salt qualitatiu de la societat, i que, un cop superada la pandèmia, el nostre món seria diferent, que canviaríem actituds i valors. D’altres qüestionaven aquest aprenentatge i simplement deien que ràpidament passaríem pàgina.
El cert és que encara ens queda guarir moltes ferides, trastorns emocionals i psicològics i un gran sentiment de tristesa. Tot plegat ha generat un malestar que demana un llarg procés per acceptar les conseqüències generades per la pandèmia. Però em pregunto: què sabem ara que no coneguéssim abans? Tot el que hem viscut i estem vivint ens situa davant de la nostra vulnerabilitat, fragilitat i incertesa. Però aquestes qualitats, no són noves, sempre les hem tingut. És curiós que les coses de sempre, ara semblin més noves que mai, que les coses evidents, no haguéssim estat capaços de preveure-les, i, per tant, d’assumir-les i apreciar-les.
El coronavirus no ens ha fet més vulnerables, però sí que ha fet més palesa la consciència de la nostra vulnerabilitat i la interdependència entre els uns i els altres. El realisme existencial ens recorda que els éssers humans no som autosuficients. Per existir i viure necessitem l’oxigen, l’aigua, els aliments, els bacteris, els virus i, òbviament, els éssers humans. I aquest límit és alhora la nostra condició humana, l’única manera que tenim de ser i existir en aquest món. Una mena de deliri contemporani ens va portar a confondre autonomia amb autosuficiència.
Per això, prendre consciència de la nostra condició de vulnerabilitat hauria de ser la primera lliçó que hauríem d’aprendre a la vida. I sent això tan evident, cal preguntar-se: com és que no ens van preparar per viure la vulnerabilitat? Tants anys d’estudi, tantes matèries, i ens van amagar una cosa substancial i elemental per viure? Si amaguem o ometem la vulnerabilitat, és a dir, la malaltia, la vellesa, la mort, que són algunes de les seves expressions més extremes, no estem preparats per afrontar la vida. Una educació que no va contemplar la nostra fragilitat i els nostres límits, no va poder, ni ens podrà ajudar a encarar una situació de pandèmia com la que encara vivim. Va ser una educació mutilada la que ara ens genera una càrrega de por innecessària, en un moment, social, polític i sanitari, que comporta dificultats i temors, perquè no sabem com atacar la incertesa del present. Com diu el refrany: «No s’aprèn a nedar al moment del naufragi».
El centres educatius, i especialment la universitat, haurien de formar homes i dones savis. Hi ha coses que no s’ensenyen a les assignatures però que tots els estudiants haurien d’haver aconseguit. Educar vol dir ajudar la gent a créixer en saviesa i humanitat. Tot i que els pares i els mateixos estudiants no ho posen fàcil, perquè esperen que l’especialització, fins i tot primerenca, faciliti accés al món professional. El centres educatius no són un simple apèndix del sector productiu.
El repte de l’educació universitària sota el format d’unes carreres i titulacions és ajudar a fer que els joves facin un procés interior. Per això, hauran de discernir quins són els mestres que volen que els acompanyin al llarg de la seva vida perquè els facin créixer intel·lectual i humanament. Han de trobar entre els seus professors persones que siguin sàvies a la manera clàssica, mestres que els ajudin a créixer en responsabilitat, que els estimulin des de la cordialitat, però amb exigència.
Necessitem una comunitat educativa que tingui l’experiència d’haver trepitjat la realitat. Necessitem el testimoniatge d’homes i dones capaços d’ensenyar perquè han conegut, provat i assaborit: la llibertat, l’amistat, la fraternitat, la família, etc., tots aquells valors que construeixen persones i creen civilització. Ens costa aprendre dels savis, perquè comprometen la nostra vida i ens obliguen a canviar. I a la vida, quan no estem disposats a canviar, evidenciem poca saviesa.
Aquella visió una mica ‘racionalista’ del savi, on es valoraven només els coneixements avui està una mica desfasada. Els coneixements ens han d’ajudar a entendre la vida, a saber conviure amb les persones, amb la realitat que ens envolta i és obvi que totes aquestes coses són més complexes que un conjunt de coneixements, per més amplis que aquests puguin ser.
Aquell ideal del savi del Renaixement, (ho sabien tot de tot) ens queda també desfasada i no podem aplicar-la avui dia (el major erudit d’avui dia és el Sr. Google). S’imposa doncs una tasca d’escollir entre tot allò que ens arriba, per veure allò que realment és important. La saviesa, entre altres coses, rau a donar el valor just a cada cosa, saber discernir entre allò superflu i allò fonamental, quines coses són necessàries per a la nostra vida i quines són fullaraca i podem prescindir-ne perquè no ens aporten res rellevant.
El savi no només és un bon professor o un bon catedràtic, sinó un bon testimoni, no només ha de mostrar uns coneixements, sinó que ha de testimoniar una experiència. Experiència que redundi en el bé de les persones. Podríem dir que el savi és ‘aquell que ensenya allò que sap i allò que viu’. Gairebé podríem dir que sap, perquè viu, que el seu mestratge és viure, per això el que ensenya, és precisament el que ha viscut, el que està vivint, ja que la vida es converteix en la seva font de continu aprenentatge.
El savi és aquell que sap percebre les coses, des de les més vitals i essencials fins a les més insignificants i petites. Des d’aquesta capacitat de percebre, sentir, reflexionar, és d’on brolla la seva capacitat d’aprendre, de conèixer. El savi el que vol és aportar i no imposar. Els savis són generosos, els erudits de vegades no ho són, perquè guarden allò que saben, no sigui que puguin trobar alguna competència. Els savis no temen la competència, perquè saben que el saber no és seu, que pertany a la humanitat, a la gent que tenen a prop i que aquest saber no l’han adquirit ells sols, també a ells els hi ha estat regalat. Com expressa Raimon Panikkar: «Aquella saviesa que vull per posseir-la deixa de ser saviesa. El savi és conscient que, si alguna cosa li falta, té a veure més amb el seu ésser que amb els seus coneixements».
Les persones més mediàtiques o poderoses no acostumen a respondre al perfil del que entenem per savis. Els veritables líders polítics i socials haurien de ser aquells que, a més de tenir uns coneixements amplis, són capaços de testimoniar una experiència. El savi no és una persona poderosa, ni socialment ni econòmicament, perquè la saviesa no és dominació.
De savi no se n’és una vegada per sempre, savi és el sosteniment d’una relació –gairebé amorosa– amb la vida, és un continu escoltar i aprendre. El savi sap, va sabent i responent a tot allò que li dona la vida. Responent anem sent, anem vivint, coneixent. Segurament per això en moltes cultures als ancians se’ls ha considerat els homes savis, són els que obren el camí des de l’experiència viscuda.
Tinc la sensació, que perduts en un cabal d’informació, atrapats en un món frívol i superficial i carregats de tòpics i prejudicis, no hem pogut apreciar la saviesa de moltes persones que teníem al voltant i per tant hem estat incapaços d’aprendre d’aquells que ens podien donar una veritable ‘classe magistral’. Sempre hi ha hagut gent sàvia, però no sempre la vam saber veure ni valorar. Qui més qui menys pot haver tingut la sort de tenir-ne un a prop. Una altra cosa és que hàgim estat capaços de valorar aquesta saviesa, que hàgim fet més o menys cas als que ens estaven testimoniant. Això significaria que no hem estat bons alumnes, és a dir, no hem estat capaços de discernir quines eren les persones que ens aportaven coses importants a la nostra vida i a la societat i quines eren les que no ens aportaven res rellevant i podíem prescindir de les seves aportacions.
Per això, esdevé una tasca urgent, preguntar-nos: on són els savis avui dia?