L’últim monogràfic va tractar sobre el sentit del tacte i, fruit de la reflexió, va sorgir l’interès per tractar sobre el sentit de la vista que és el més utilitzat i complex per tot allò que ens possibilita: percebre la llum, la foscor, diferenciar colors, veure-hi de lluny i de prop, distingir els moviments, descobrir l’entorn… El títol, formulat com a pregunta, pretén donar-hi més rellevància ja que és molt significatiu el com nosaltres mirem, perquè en el com hi ha inclosa una intencionalitat. Per tant, Com mirem? demana fer una aturada real a aquesta acció que realitzem constantment a través dels nostres ulls, aquests òrgans especialitzats, que tenen per funció rebre estímuls, copsar imatges i assimilar informació, tot gestionat a través del cervell humà. L’article del doctor Josep M. Forcada descriu aquest procés de forma detallada: «Els ulls són la finestra d’entrada de les imatges que mitjançant una lent concreta, el cristal·lí, les deixa passar a la retina que destria els colors i d’aquesta pel nervi òptic es transmeten al quiasme i l’escorça visual del cervell que gestiona les sensacions visuals amb precisió. Això s’integra per les neurones a les diferents àrees de la memòria i de les emocions, i segons estudis científics és a l’hipocamp, a l’escorça entorrinal i altres espais. Tot això fa que aquest sentit de la vista sigui tan ric en funcions.» També el professor Sebastià Serrano en la secció entrevista diu que els ulls: «Són la millor mostra per saber si la persona amb què estàs interactuant està bé o no. Això requereix observació.» Per tant, si no hi cap trastorn en la visió cal ser conscients dels nostres ulls i de la nostra mirada concreta. El com mirem convida a mirar-nos en el mirall per fer la pròpia descoberta. En un article del doctor Alfred Rubio titulat Encontre en el mirall deia: «Avui m’he fixat en els meus ulls. M’he mirat com quan un mira als ulls una altra persona, posant en aquesta mirada l’ànima i establint-se amb ‘aquest altre’ una conversa profunda sense necessitat de paraules. Avui, sense saber perquè, m’he mirat així. He establert amb mi mateix un diàleg profund que m’ha arribat amb una certa esgarrifança a la mateixa consciència. En veure’m objectivat, m’he descobert un entre els altres, tan digne de ser apreciat, estimat, com s’ha de fer amb el pròxim.» En aquestes pàgines llegirem moltes idees que descriuen el sentit de la vista, ja que a través de la mirada podem mirar de maneres molt diferents i diverses. Cada mirada és personal i única, i requereix enfocar bé: hi ha la mirada dòcil, acollidora, esperançada, agressiva, alegre, trista, generosa, honesta, manipuladora, frívola, buida, indiferent… La mirada expressa la pròpia manera de ser i d’estar. I així la mirada és la pròpia actitud davant la vida, des d’ella podem negar, afirmar, insinuar… Des de la mirada ens comuniquem, oferim informació i en rebem. El sentit de la vista tan ampli i complex permet actuar constantment: veure, mirar, observar, admirar, contemplar… I, des del sentit de la vista, podrem reconèixer l’altre i els altres i la realitat que vivim.

Anna-Bel Carbonell Rios Educadora He pujat al turó més alt i m’hi he assegut per contemplar, bocabadada, el paisatge de la vall i el seu riu, com si s’hi veiés reflectida tota la humanitat. Pujar al turó m’ha suposat un esforç de regularitat de les meves passes compassades amb la respiració en el llarg ascens. He pujat amb esforç i he estat temptada de parar i recular, però al cap i a la fi quelcom dins meu m’ha fet treure forces d’on jo creia que no n’hi havia i he acabat arribant al cim i, un cop a dalt i amb el cor obert i la mirada ample, he observat la grandesa del paisatge i he constatat la meva petitesa. Un paisatge real per observar sense falsedats el món en què vivim i poder abraçar-lo. El sol comença a amagar-se darrera l’horitzó, i el cel es tenyeix de colors que es reflecteixen sobre el blau de la mar, mentre tranquil·lament asseguda al balcó embadaleixo gaudint del paisatge excels que alhora em fa empetitir. I si us pregunteu que tenen en comú les dues situacions, a part de provocar sentiments en els protagonistes, és que, independentment de la predisposició a gaudir-ne, els protagonistes de les imatges són allà cada dia, independentment de si som capaços d’apreciar-ho o no. En totes dues escenes ha calgut fer quelcom especial, com fugir o aparcar la nostra quotidianitat, cercant un moment concret i definit per poder gaudir de tots dos moments, instants reals del món en el qual vivim. En totes dues escenes s’ha mirat des d’una alçada suficient i necessària per generar distància i silenci, per mirar des d’una certa perspectiva, deixant fluir sentiments i emocions. Perquè… què millor que contemplar la realitat, tal i com és per disposar-nos a acceptar-la i abraçar-la? Per intervenir en la realitat que ens ha tocat viure primer cal mirar i deixar-se embolcallar per ella. Som qui som gràcies a un cúmul de circumstàncies i viure el present ens demana conèixer el passat, tot i que no sempre ens agradi, i trepitjar amb fermesa i alhora suavitat un present que, també, pot no ser el somniat però és el nostre. Mirar i eixamplar la mirada per poder reconèixer la realitat i acceptar-la. Això, no vol dir, ni de bon tros, justificar-la, ni resignar-s’hi, ni deixar de lluitar pel que és correcte i just, però sí ens pot ajudar a treballar i encarregar-nos d’ella amb intenció de millorar-la. Les mirades de cadascú de nosaltres són diverses i personals, i totes elles enfoquen o desenfoquen segons l’honestedat, l’ètica, les influències del que hagi viscut i els prejudicis de cada persona. Una mirada nítida i realista no sempre és fàcil, però seria l’òptima; ni ens donarà la visió del món que potser desitgem tot i que, per suposat, serà una visió parcial perquè no podem pretendre abastar tota la realitat, sinó que hem de tenir clar que, mirem com mirem, més aviat n’obtindrem una visió limitada o de conjunt de la realitat. Això sí, una mirada transparent i serena, el màxim de lliure possible i amb criteri, ens pot oferir una fotografia a color o en blanc i negre; viva i canviant o estàtica; angoixada i desesperant o amb un bri d’esperança ancorada en la bondat de les persones disposades a abraçar i estimar prou la realitat humana com per a poder avançar en positiu. annabelcarbonell@gmail.com

Sebastià Serrano Catedràtic de lingüística a la Universitat de Barcelona. Ha impartit moltes classes com a professor, i com a comunicador expert en llenguatge ha donat molts cursos i conferències. Ha publicat diferents llibres, dels quals destaquem: El regal de la comunicació, Els secrets de la felicitat i La festa dels sentits. I acaba de publicar El regal de la lectura.L’expressió de la mirada L’expressió de la mirada «Els ulls són la millor mostra per saber si la persona amb què estàs interactuant està bé o no» Entrevisto el professor Serrano, just l’endemà d’escoltar una entrevista pel programa Islàndia de RAC1 a càrrec del periodista Albert Om en motiu del seu darrer llibre publicat, El regal de la lectura, considerat com «una oda a la lectura i al llenguatge» i descrit com «una petita joia sobre el poder fascinant del llenguatge i de la lectura per a la salut del nostre cervell». Per tant, al llarg de la nostra conversa aquest llibre i en concret el cervell humà hi tenen protagonisme. Precisament la lectura requereix l’ús del sentit de la vista? Sí, la lectura ens permet parlar amb els ulls i comunicar-nos. A través de la lectura ens podem comunicar amb qualsevol personatge, amb Dante, Cervantes… A més, qui llegeix està comprovat que s’allarga la vida i també dona benestar. En concret el seu llibre La festa dels sentits està definit com «una autèntica obra mestra del mag de la comunicació». Què ressaltaria d’aquesta obra? Ara que he estat estudiant sobre el cervell i el sistema nerviós, sabem que tot comença amb els sentits, en les sensacions i després hi ha les percepcions, llavors obtenim la informació, el pensament i el coneixement i d’aquí sorgeix l’acció, la nostra activitat. Per tant tot és un procés, ja que iniciem amb les sensacions i acabem amb les accions que ens porten a actuar d’una manera determinada. El sentits són com les ‘finestres’ per on ens entra tot, i si afegim una ‘finestra’ interior possibilitem la reflexió. D’aquestes ‘finestres’ que són els sentits humans, per què la vista és el sentit que més utilitzem? És el més utilitzat per nosaltres, ja ho era pels primats. En la nostra evolució hi ha hagut altres sentits privilegiats. El primer sentit era l’olfacte. A mi m’agrada anomenar que el cervell era com una mena de ‘nas enriquit’ perquè permetia olorar els entorns. El sentit de la vista que es desenvolupa en els mamífers permet avançar molt ja que, per exemple, pots veure el menjar i triar-lo, pots escollir parella… Per aquestes accions fer ús de la vista facilita la supervivència. Del nostre cervell, la vista és la part més gran i no es pot comparar amb el que el cervell dedica als altres sentits. La novetat del sentit de la vista és que permet obtenir informació a distància, ja des de la distància es pot distingir i rebre informació. Per tant, hi ha una dimensió de l’espai perquè podem veure tant des de la lluny com de prop. Quina diferència hi ha entre veure i mirar? Què requereix més atenció? L’atenció és justament el que fixa la diferència. En l’acció de veure, la persona no s’implica, és una acció ràpida, en canvi l’acció de mirar requereix atenció i també hi ha intenció. I quan diem que cal mirar bé? Mirar bé vol dir fixar-te. Per tant, és encara una mirada més atenta i detallada, en què s’obté informació d’allò que mires. Això també demana capacitat d‘observació. El veure, mirar, mirar bé i l’observació són indicatius de la importància del sentit de la vista. Sovint, mirem i sembla que no veiem res? El gran repte humà és posar atenció en allò que vivim, que fem, que comuniquem… També actualment és un repte pedagògic, ja que els escolars d’avui semblen més distrets i quan et distreus no pots aprofitar allò que t’ensenyen. És important ensenyar com posar atenció, ja que hi ha molta manca de concentració. Per exemple, quan es llegeix i es fa bé es desenvolupa aquesta habilitat de la concentració. Això em recorda el model educatiu Montessori que ja deia que era necessari donar llibertat per llegir. I en els adults, per ser capaços de posar atenció, ja que també hi ha dificultats, hi ha diverses teràpies que poden ajudar, com el mindfulnes. Quan estem atents, la ment i el cos ho agraeixen. L’atenció serà un bé preuat, metafòricament serà el ‘múscul més important del cervell’. I quan ad-mirem, quin significat pren el prefix ad-, vol dir que som més conscients? Admirar és un grau més elevat. Jo diria que l’afegit és l’emotivitat emocional en positiu. Admirar és una actitud que requereix temps i concentració. A més, en l’admiració també es contempla l’estimació. Admirem persones concretes, obres d’art, la natura… L’expressió facial té una gran força! Quantes vegades sense dir res es parla des la mirada que constantment expressa. Els nostres cervells tenen fascinació per les cares. Les dues grans fascinacions són les cares i les veus. La nostra capacitat d’entendre les cares és fascinant. Amb una mil·lèsima de segon ja percebem en la cara de l’altre les seves intencions, les seves emocions i el seu estat de l’ànim. Sorprenentment, al veure una cara ens preguntem: ‘me’n puc refiar’? Les nostres ments estan dissenyades per percebre la informació de la cara. Per percebre l’altre tenim dues maneres, és a través de la cara i de la veu. Quan es parla sabem si la persona es troba bé, està enfadat o content. A més, a través de la parla entenem el que ens diu l’altre. Diuen que «els ulls són el reflex de l’ànima»? En la cara tenen un paper fonamental els ulls. Són la millor mostra per saber si la persona amb què estàs interactuant està bé o no. Això requereix observació. Per exemple, en els primats el blanc de l’ull de la nineta tot és fosc, en canvi en la persona no. Aquest blanc permet saber que l’altre, per exemple, està escoltant i seguint Llegir més