Assaborir la vida és un bon propòsit! I ara encara més, en aquests temps convulsos i incerts. Aquest és un tema que es pot tractar des de molts vessants perquè la vida ho inclou tot! Però, l’acció que ressaltem és assaborir. En aquest títol d’assaborir la vida… cadascú pot afegir uns punts suspensius que permetin contextualitzar en la realitat personal i compartida. Sí, cal assaborir la vida… malgrat el virus, malgrat la postpandèmia, malgrat els límits, malgrat les frustracions, malgrat les malalties, malgrat les pèrdues, malgrat tantes circumstàncies difícils, etc. Un malgrat que sovint utilitzem per anar contra la voluntat o contra la força o la resistència d’alguna cosa. Un malgrat tan extens com convingui i es vulgui, però que no ofegui i permeti resistir i persistir. Tots constantment fem l’exercici d’assaborir. Ho fem a través dels cinc sentits de manera conscient o inconscient. Alguns exemples poden ser: quan tenim un bon plat a taula, salat o dolç, que es tasta amb el gust. L’aroma d’un vi, càlid o àcid, que s’olora. El cant dels ocells o les ones del mar que s’escolten al despertar. El tacte que permet detectar la pròpia pell, rugosa o fina. I en llenguatge figuratiu, es pot assaborir la bellesa d’un paisatge o la sortida del sol. Aquest recorregut dels cinc sentits forma part de l’itinerari vital, però sovint no en som conscients pel ritme accelerat que es porta. Per tant, un primer pas significatiu és prendre consciència d’aquesta realitat tan senzilla que ajuda al propi gaudi d’una vida fràgil i finita. Pot semblar ingenu davant la realitat que es viu reflexionar sobre assaborir la vida; però no! És un repte propositiu que vol afavorir l’essència de la persona i valorar com vivim, com realitzem la pròpia tasca, com pensem, com mirem, com parlem… És a dir, donar sentit a com exercim el com i re-veure quina és la pròpia manera de ser i de fer per millorar la qualitat humana. En la conversa amb el psicòleg Fidel Delgado, entrevistat en aquest monogràfic, ell juga de forma creativa amb les paraules, és a dir, les ajunta i les separa, ja que cada paraula té un significat i també les diferents paraules (noms i verbs) són recursos valuosos que permeten aprendre. En castellà, ampliava la paraula saborear i deia que té la mateixa procedència que sabiduria. Per tant, cal aplicar aquesta saviesa al sentit del gust per poder assaborir realment la pròpia vida. Sovint la vida se’ns fa costa amunt i actualment més, perquè tot ha canviat. Per aquest motiu, la portada i la contraportada mostren de forma creativa diferents tonalitats, matisos i intensitats de colors per expressar força i vitalitat des d’unes actituds humils per avançar. Els articles conviden a aprofundir sobre qualsevol aspecte humà, social, econòmic, educatiu, lúdic… Tots formen part d’una realitat que cal assumir. Tots som protagonistes de l’escenari que toca viure. I tots estem en una cerca constant per trobar el gust encertat a l’hora d’assaborir la vida. 

Jordi Palou-Loverdos Director de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU En aquests temps d’incerteses més palpables per a molts en el planeta fem conscient algunes certeses: respirem, l’aire entra i surt pel nas i la boca, connectant l’interior i l’exterior, aire i aigua que contrauen i relaxen els pulmons, que retroalimenten el nostre ésser en una dansa sostinguda de donar i rebre. Com sabem, en aquest pla d’existència, la vida dels éssers humans, la vida de la humanitat, la vida d’animals, plantes i el planeta sencer està en constant canvi i transformació. Sempre ha estat així, però en les darreres dècades el canvi s’accelera exponencialment. Aquesta velocitat en el canvi dificulta l’assaboriment –gustar lentament–, si no trobem espais i temps de pausa, descans, contemplació, aprofundiment de la respiració fins a les entranyes que ens permetin degustar i digerir el que passa pels nostres pulmons, caps, cors i estómacs. Les gotes de rosada de cada albada són alhora noves i alhora estan connectades amb el vapor d’aigua de les nits i els dies precedents i, en última instància, estan connectades amb els asteroides i cometes que ens van regalar l’aigua des del cel fa milions d’anys. Cada matí es transformen i s’evaporen, elevant-se. Com sabem també, tant la Terra com els éssers estem composts bàsicament d’aigua. La cristal·lització canviant de l’aigua i els diferents noms i formes en què es presenta el mateix element i essència, com a rosada, gebre, gel, neu, pluja, vapor d’aigua, boira, núvol, llàgrimes, riu, mar, oceà… ens conviden a contemplar, alhora, els canvis constants i també l’existència continuada, amb el sol i la lluna ballant sobre les nostres existències i horitzons circulars. L’aigua de la qual estem composts es constitueix en canal per als intercanvis en les nostres relacions, en la qual ment i cor se serveixen d’ones electromagnètiques. No en va, l’aigua s’ha associat simbòlicament, en moltes cultures, amb la vida, l’aspecte femení, els sentiments i emocions. La Carta de la Pau dirigida a l’ONU –impulsada inicialment per la Universitas Albertiana i l’Àmbit d’investigació i difusió Maria Corral– destaca al punt v «[…] els éssers humans, pel mer fet d’existir –podent no haver existit–, tenim una relació fonamental: ésser germans en l’existència. Percebre aquesta fraternitat primordial en l’existència, ens farà més fàcilment solidaris en obrir-nos a la societat.». La fraternitat existencial no es percep ràpidament, en un tancar i obrir d’ulls, ha de ser viscuda, sentida, degustada a comptagotes, cada dia, alhora sostinguda i renovada. La crisi (canvi) global que estem vivint ens convida a prendre consciència d’aquesta existència compartida, en la qual gairebé 7.700 milions d’éssers humans i centenars de milers de milions d’altres éssers en la mateixa gota d’aigua suspesa en l’univers compartim la vida en temps present. No és la primera pandèmia que vivim i, probablement, no serà l’última. Però no havia afectat tants éssers alhora, interconnectats de manera natural, encara que també de manera telemàtica, com mai en la història. Aquesta sindèmia causada per un virus minúscul i invisible posa de manifest no sols afectacions a la salut individual i col·lectiva, sinó també greus desigualtats, malalties físiques i socials i injustícies, que ja eren aquí, però ara continuen sortint al descobert. També ha tret a la llum innombrables iniciatives i accions de solidaritat i compassió pels que ploren a prop i els que ploren més enllà de l’horitzó. L’aprofundiment de la polarització en persones i comunitats, l’acceleració progressiva en els intercanvis comunicacionals, l’extensió de la por a tots els nivells, les espirals de violències directes, culturals i/o estructurals, les voluntats i accions de domini sobre els altres fan creure –tant als que es beneficien aparentment com a les persones i comunitats afectades– que aquestes situacions són reals i perviuran en el temps. Els més diversos científics, filòsofs i persones de diverses cultures i espiritualitats ens recorden que la foscor no existeix: la foscor és només l’absència de llum. Malgrat el soroll de les foscors es mouen en silenci innombrables persones i comunitats per portar la llum allí on no apareix o està amagada. Vivim una oportunitat per elevar la nostra consciència individual i col·lectiva que no podem deixar passar. En aquest context, fa més d’un any que vam iniciar el camí de la iniciativa denominada Ésser en Pau / Ser en Paz (Eep!), un diàleg de qualitat pensat per a ésser assaborit, per valorar els múltiples colors, sabors, aromes que destil·lem en el que vivim, així com connexions visibles i invisibles que ens uneixen, una iniciativa amb una metodologia en tres fases en diversos àmbits i dimensions, focalitzant l’atenció en la situació social i política a Catalunya-España com també l’Eep/Pandèmia, des del confinament del passat març del 2020, situacions que vivim local i globalment. Alfred Rubio expressava lúcidament l’any noranta: «La vida és un do meravellós que ningú s’ha pogut donar a si mateix. És una cosa que val la pena en si. Si després hi ha un altre do encara major, d’una vida ja immortal i plenament gloriosa, tant millor: «miel sobre hojuelas», però menysprear aquesta vida en si mateixa, que ja és apetitosa «hojuela», em sembla mal camí per preparar-se a rebre altres deures possibles i més alts». El repte del nostre present –i de la nostra vida– no es pot expressar millor en poques paraules. Estem convidats a degustar i valorar i aplicar «re-meis» (re-medio) quan hem perdut –aparentment– el medi, quan deixem d’assaborir, quan perdem el centre, sigui físicament, mentalment, emocionalment i espiritualment, personal, comunitari o global. Davant la pèrdua del centre apliquem meditatio, mediatio, medicatio (que comparteixen l’arrel «medi», aplicat a diferents nivells). Abans de començar el diàleg, abans d’expressar paraules, convidem al silenci de la meditatio, per reconnectar amb el nostre medi o centre original personal i col·lectiu, per focalitzar-nos en la Llei de la Vida impresa en les nostres cèl·lules i éssers, unes gotes elevades que descansen en un llac en pau i irradien noves ones electromagnètiques circularment en totes direccions. Una vegada estem preparats facilitem entre nosaltres l’expressió de Llegir més

Format com a psicòleg clínic i especialista en Psicologia Hospitalària, coordina des de fa més de trenta anys grups que entrenen Autocuidados para cuidadores. En la pràctica utilitza recursos terapèutics de múltiples orígens integrats en una orientació transpersonal. És autor dels llibres: El juego consciente, Sacando el juego al juego, Saber cuidarse para poder cuidar i Lucidez aplicada al vivir, editorial Integral i editorial PPC. Tots estem de pas «Totes les experiències són gestionades orgànicament i això permet que el sentir del cor i el pensar de la ment puguin treballar-se de manera conjunta.»  Com s’ha d’assaborir la vida? El més pràctic i senzill que qualsevol persona pot realitzar és cuidar-se un mateix i parar atenció.  Els professionals de la salut i altres tipus de cuidadors, sovint especialistes en diferents branques terapèutiques, comprenem la necessitat de cuidar integralment l’Arbre de la Salut Total. Així emprenem tasques de les quals recollim els millors fruits amb la denominació «autocures creatives». Practicar-los ens treu de la parcel·lació obsessiva que ens imposa la professió i manté «el sistema» amb el seu repartiment de rols limitats i competitius. La Creativitat Exploradora troba solucions més àmplies que les patentades.  Sovint, la queixa constant de la persona és «no tinc temps» per fer una escolta atenta de mi mateix. El temps és la mateixa vida i cada persona és responsable de com distribueix el seu temps/vida i és urgent prioritzar cuidar-se un mateix i percebre tots els beneficis que pot propiciar la pròpia Atenció a Un mateix.  Actualment hem viscut la sacsejada forta i inesperada de la pandèmia que ha provocat malestar, dolor, pèrdues humanes i més incertesa. Aquesta realitat permet assaborir la vida? Jo sempre parlo de la lucidesa aplicada a la vida explicada en el llibre Lucidez aplicada al Vivir que no és una altra cosa que ser lúcid i realista davant el que ens toca viure. Ser conscients d’aquesta realitat ajuda a assumir-la i enfrontar-se davant les contrarietats. Vostè en aquest llibre es pregunta: «Què pinto en aquesta vida?» Sí, i la resposta és: «Pinta ponts». Em van assenyalar les ribes que calia unir: el tangible amb l’intangible, el joiós amb l’indesitjable, el bé amb el mal. Em van regalar eficaços unificadors: comprensió per a les contradiccions, compassió amb els aparents enemics, integració amb els descomposts i un «tripont» entre jo, tu i ell. Pintant amb lucidesa es veu que una riba i la de davant procedeixen de l’Origen únic que pinta tot amorosament. Amb humor fluid i lletres artesanes animo a creuar conscientment fins a l’altra riba. Quins recursos pot oferir-nos per assaborir i gaudir de la vida?  Comparteixo els recursos que millor han funcionat per convertir «alquímicament» elements alienadors de la «vida ordinària» en instruments de sanació per a una Vida Conscient. «Assabenta’t de tot!» És l’exigència d’avui més aclaparadora perquè els nostres sentits s’expandeixen cap a fora gairebé infinitament: Les oïdes i els ulls poden estar pendent de tot l’aliè, que és el que crida obsessivament la nostra atenció. Estar pendent de tot esgota les piles a qualsevol i no s’adona a temps i es converteix en mòbil addicte, tele dependent… que s’assabenten de tot menys de si mateixos.  Assabenta’t de tu!, és l’antídot. Truca’T… per telèfon. Per al descentrament crònic proposem una autovacuna homeopàtica d’alta efectivitat. Es tracta d’usar per re-centrar-se el mateix instrument que usem per dispersar-nos. Així ens recomponem amb el procediment que ens dilueix i caminem cap a dintre el camí que ens allunyava de nosaltres. Aconseguirem connectar amb el més important: la pròpia intimitat. El telèfon, que amb la seva metàstasi portàtil exerceix tirania estressant, pot ser «alquímicament» reconvertit en un potent lucidador. Què aporta aquesta lucidesa que vostè tant ressalta?  La Lucidesa ens allibera dels processos repetitius i insans que ens fatiguen, retornant a les nostres mans el poder de crear i també d’aturar-nos. Aplicar la Lucidesa permet una mirada més àmplia del nostre entorn. Jo sé descansar-me. La «baralla diària» obliga a posar-se armes i armadures per sortir al carrer i triomfar. El «gran teatre del món» imposa maquillatge, vestuari… i per aconseguir descansar cal treure’s els guants d’operar i les botes de pouater abans de ficar-se en el llit. Suggerim un protocol especialment eficaç per aconseguir un descans lúcid:  Desvestir-se de draps i rols i mentre em trec uniformes i disfresses vaig verificant: «Això m’ho vaig posar per a l’escena de… i va sortir… Amb això que em trec (talons, perfum…) buscava aconseguir… i el resultat va ser…» Desmaquillar-se els ulls… i la visió, el rostre i l’ànim. Mentre s’esborren línies dels ulls reconèixer: «Avui el meu punt de vista va estar limitat per… i molt enfocat a…» Desenredar els cabells i el pensament: Treure laques, gomines i maneres de pensar obsessives que bloquegen la consciència.  Aplicar-se una crema acceptadora incondicional amb un somriure esponjós que xiuxiueja: tot està bé… Des-cansar «divina-ment» té una fórmula: després de reconèixer-se Creador de cels i terres, coses i persones… Veure que tot està bé i aturar amb senyoriu. Sigues senzillament… Des-cansa! Tot sembla molt pràctic, però la ment amb la raó i el cor amb els seus sentiments no porten un mateix ritme. Com es pot mantenir un equilibri?  Totes les experiències són gestionades orgànicament i això permet que el sentir del cor i el pensar de la ment puguin treballar-se de manera conjunta. Tot requereix un procés i és necessari conrear un eco-ego, alliberar-se, descansar, recuperar l’instant de la plenitud, acceptació, reconèixer l’altre… Són moltes actituds i accions complementàries a tenir en compte.  Algunes vegades li he sentit dir «Viure és saber fluir i saber viure és saber fluir». Sí perquè tots estem en trànsit, de pas…, ens agradi o no. Convé redactar l’informe de la nostra vida en infinitiu… ja que som infinits. Malgrat «la partida de naixement», mai hem nascut. Encara que ens facin «la partida de defunció», mai acabem. El Viure que Som és un continu ANAR. Sense naixement ni defunció assaborim SER Vida Inacabable! Assumpta Sendra i Mestre