Pobresa i pobreses és el títol d’aquest monogràfic que presenta diferents formes de pobreses humanes que, de manera conscient o inconscient, es viuen. Sovint pensem que el pobre és només aquell que no té diners i li toca sobreviure al carrer sense un sostre i pidolant almoina. D’aquests n’hi ha molts i, evidentment, preocupa aquesta realitat en què, sortosament, hi ha moltes persones i entitats que vetllen per contribuir a solucionar-ho. Aquestes situacions són punyents i no permeten sentir-nos tranquils, ja que aquest tipus de pobresa porta cap a una misèria i s’arriba a l’extrem en què la vida gairebé no té sentit i es perd tota esperança. Aquest escenari commou i, ara, amb la pandèmia tot ha quedat més sacsejat, ja que ha provocat molts tipus de crisis que han desestabilitzat i, encara, han proporcionat més desigualtats. L’economista Arcadi Oliveres sempre proclama i lluita per la igualtat i una distribució de béns per a tothom. Amb gran realisme presenta les xifres dels desnivells econòmics i de l’incompliment dels drets humans i diu que: «La pobresa existeix perquè les relacions econòmiques i polítiques internacionals injustes han allunyat els països rics i pobres». A més, «les persones tenen consciència de la pobresa, però és necessari conèixer l’origen i generar canvis per erradicar-la.» Anar a fons del significat de pobresa i adonar-se que malgrat ser ric en tot, la persona segueix sent pobre és sorprenent. Però, la pobresa és molt més, ja que el sentit que volem donar-hi és el de la pobresa com una vivència que cal reconèixer i que afecta la persona. És una pobresa capaç d’entendre la feblesa humana per obrir-se a noves formes de comprendre la vida des d’una actitud humil que ens fa conscients que no podem amb tot, malgrat l’esforç personal i la pròpia intel·ligència. Aquesta nova pobresa és quan es busca el bé dels altres. És una nova forma de viure solidària i fraternal que demana una responsabilitat per exercir noves capacitats de veure el món des de l’òptica de compartir recursos humans, psicològics, espirituals, ètics… La professora Begoña Román en el seu article Pobresa: una malaltia crònica complexa escriu: «La pobresa és complexa i contextual. Ja no basta en donar el peix ni la canya quan no hi ha riu, mar o peixos. On no hi ha riquesa, no s’albiren oportunitats, ni esperances. I la manca d’esperances és la pitjor de les pobreses, perquè l’esperança és motivació per participar i proposar-se qualsevol millora.» L’educadora Anna-Bel Carbonell escriu en el seu article que: «La pobresa té moltes dimensions i matisos. El concepte de pobresa admet complements adjectivals que fan aparèixer d’altres pobreses més enllà que l’econòmica. La pobresa espiritual, emocional, educativa, d’estimació i cura, cultural i creativa, digital… Aquestes pobreses malgrat ser intangibles i difícils de convertir en estadístiques numèriques i pel fet que, fins i tot, poden arribar a ser invisibles, ens bufetegen igualment i es fan presents en la nostra quotidianitat.» Per tant, aquesta gamma de pobreses que presenten els diferents articles, com la pobresa davant la malaltia, davant la soledat, la incomunicació… fan sentir l’individu a la intempèrie i fan reconèixer la pròpia indigència perquè, en definitiva, qualsevol ésser humà és indigent perquè està necessitat d’alguna cosa. Assumir aquesta pobresa humana fa sentir-nos fràgils i vulnerables, i ens porta cap a la humilitat sincera i profunda de la persona. 

Gemma Téllez i Bernad Infermera del SEM. Cocreadora de la Casa de l’Ésser Aquestes línies les redacto just quan es compleix el primer any del decret del primer confinament arran la Covid-19 i segurament en una de les coses que podríem estar d’acord és que aquesta aturada mundial, en aquest haver d’estar confinades, ens ha proporcionat, i ens ofereix encara, la possibilitat d’anar a allò que és essencial. Quan pensem en el mot pobresa ens ve la definició i potser també la sensació que hi ha quelcom que manca, que és deficitari sigui en quantitat i/o qualitat. D’altra banda, si ens centrem en la paraula «ésser» i la deixem sentir i ressonar dins nostre, molt possiblement el que emergirà serà una sensació de completesa, de plenitud, d’entreveure que tot ja és en nosaltres. Aleshores, ¿és pertinent plantejar-se la pobresa de l’ésser com a tal? O potser l’enfocament més adient seria el plantejament sobre quina és la qualitat de la connexió amb allò que som veritablement. L’aturar-nos ens permet reflexionar sobre allò que fem, pensem, sentim. Així es poden derivar preguntes com ara: què hem de silenciar, què cal posar en guaret, què cal posar en quarantena, què cal ser mirat, vist, a què hem de posar llum per tal que es desplegui allò que ja som, que ja era, que vol emergir o que ja està emergint, que ja és en nosaltres i no vèiem, percebíem o copsàvem. Potser més que posar el focus en la pobresa de l’ésser, cal posar-lo en com nodrir, cuidar, reteixir la més que probable connexió esquinçada amb el nostre ésser, amb l’ésser col·lectiu i amb l’Ésser que ens embolcalla i som. Otto Scharmer del MIT de Boston explica que en l’arrel dels actuals problemes s’hi troba la desconnexió amb una mateixa, amb els altres i l’entorn. Així els problemes derivats, per exemple, del canvi climàtic es resoldrien amb una bona connexió amb l’entorn, entre nosaltres i en nosaltres. La connexió amb la nostra essència, amb allò que veritablement som, afavoreix i enriqueix la intel·ligència intuïtiva, aquella que sap exactament què cal, què es necessita i en quin moment precís, encertant el kairós. Albert Einstein deia que la ment intuïtiva era un regal sagrat i la ment racional era una fidel servidora. Potser la pobresa de l’ésser es deriva d’haver invertit la frase d’Einstein i haver donat pràcticament de manera unilateral el poder a la ment racional deixant de banda, i per tant no integrant, la ment intuïtiva, perdent l’oportunitat d’abraçar i deixar ser la saviesa que és, brolla i flueix quan connectem amb el nostre cor, el cor dels altres, el cor de les coses, el cor del món. Segurament anàvem una mica perduts i des d’aquí es pugui plantejar la noció, la sensació de la pobresa de l’ésser i segurament des de la connexió profunda i humil amb l’Ésser es pugui comprendre, gestionar i integrar aquesta necessitat i sentit de saber-se perduts, desconnectats. Potser el sentit de saber-se perduts, desconnectats, d’estar navegant en un mar d’incertesa, de sentir des de la humilitat més pregona de la que siguem capaços, el que suposa la pobresa de l’ésser, sigui adonar-nos de com n’és de necessari cuidar, cultivar, nodrir i reparar el vincle, la connexió, la relació amb nosaltres, amb allò que som, amb els altres, amb allò que ens envolta, amb la Vida en majúscules i des d’aquí potser poder oferir la nostra millor versió que permeti regenerar des d’allò més íntim a allò més extern a nosaltres. Per acabar esmento quatre citacions que potser poden inspirar-nos en aquests moments que estem transitant: Peter Senge, també del MIT com Otto Scharmer, al seu llibre la Quinta disciplina escriu: «El compromiso genuino –según Bill O’Brien– es siempre algo mayor que nosotros mismos. Inamori habla de la “acción de nuestro corazón”, cuando nos guía el “sincero deseo de servir al mundo”. Esa acción, dice, “es una cuestión muy importante, pues tiene gran poder”. La sensación de conectividad y compasión característica de los individuos con altos niveles de dominio personal conduce naturalmente a una visión más amplia. Sin ella, toda visualización subconsciente del mundo es profundamente egocéntrica, solo un modo de conseguir lo que quiero. Los individuos comprometidos con una visión que trasciende el interés egoísta descubren que no disponen de energías para metas más estrechas, al igual que las organizaciones que aprovechan este nivel de compromiso. “No creo que haya existido una sola persona que haya realizado un descubrimiento o invento valedero –afirma Inamori– sin haber experimentado un poder espiritual”. Describe la voluntad de una persona comprometida con un propósito más amplio como “un grito desde el alma que fue sacudida y despertó”». Carl Rogers que va basar el seu model centrat en la persona, en l’autenticitat, la coherència i la integració del professional juntament amb la implicació i la confiança en l’ésser i en el seu propi potencial de desenvolupament, en el seu llibre El proceso de convertirse en persona escriu: «Este proceso de llegar a ser uno mismo implica una profunda experiencia de elección personal. El individuo advierte que puede escoger entre seguir ocultándose bajo un disfraz o arriesgarse a ser el mismo, descubre que es un agente libre, dotado del poder de destruir a otro o a sí mismo, pero también de la capacidad de mejorarse y mejorar a los demás. Ante esta disyuntiva, que le presenta la realidad de manera descarnada y le exige adoptar una decisión, el individuo elige moverse en la dirección de ser él mismo. Pero el hecho de ser él mismo no “resuelve problemas”. Simplemente inicia una nueva manera de vivir, donde los sentimientos se experimentan con mayor profundidad, y de manera más intensa. El individuo se siente más original, y por consiguiente más solo, pero gracias al mayor realismo que ha adquirido, elimina el elemento artificial de sus relaciones con los demás y, en consecuencia, estas se tornan más profundas y satisfactorias, puesto que logra incluir en ellas los aspectos más reales de la otra persona.» Seguint Llegir més

Mestre d’Infantil i de Primària i director d’escola. Professor titular emèrit de Didàctica i Organització Escolar a la Universitat Ramon Llull –Blanquerna– de Barcelona. És autor de Projecte d’Activació de la Intel·ligència –PAI–, Jocs per a aprendre a llegir i a escriure, Gorres per a tothom i En aquest temps. Recentment ha publicat En el camí. Set mirades des de l’educació. Ara jubilat, es dedica a escoltar, caminar,escriure, llegir i viu a Moià (Moianès). Aprendre, pensar, viure… és un procés «Només des de molts “jos” convertits, la nostra societat millorarà» En el pròleg del llibre En el camí. Set mirades des de l’educació es descriu el seu camí vital en tres categories: l’escola, lectures i el proïsme. Per què aquestes categories? La Rosa Piquín és una mestra que ha fet girar l’escola al voltant de la biblioteca. És amiga meva i li vaig demanar el pròleg. Hi resumeix la meva trajectòria amb aquestes tres paraules: escola, lectures i proïsme. L’escola és la meva vida; entenc que un mestre ha de llegir, i sempre he llegit i escrit tant com he pogut; un cristià s’hauria d’acostar a l’altre, i això intento fer en el meu camí. En el seu llibre presenta «set mirades diverses» tractades des de l’educació, que diu que són set capítols independents. Quin considera que és prioritari? Malgrat que són set capítols diversos, tots tenen una unitat: barrejar el llevat de l’evangeli en la massa de la vida. El meu món és l’escola, i sempre hem dit que, perquè hi hagi aprenentatge, el mestre ha de connectar allò que viu l’altre i el que es presenta de nou. L’evangeli és vida. I si no el fenyem amb la vida nostra, podrem fer sermons sublims, però que no maduren en el cor de la gent. Maldo, des de la meva limitació, per lligar l’evangeli amb cada persona. Si no hi reïxo, que Déu hi faci la resta. Cada capítol està escrit des de perspectives diverses. Des d’un to més narratiu, en tercera persona; en un altre capítol parla el protagonista llevat de la part final; puc aportar-hi textos d’autors i els presento; el darrer capítol agafa el to de pregó. En fi: mirades diferents. També explicita que cada capítol s’aguanta en tres potes? Quines són i per què? La primera pota és un relat de l’evangeli de Lluc. Entenc que, al marge de la lectura des de la fe, ens presenta valors que ens han construït com a civilització. Per exemple, la paràbola del bon samarità, ens convida a apropar-nos a l’altre, especialment si ha caigut als marges dels camins de la vida. En la segona presento un fet històric, com pot ser la fundació d’un monestir medieval. O la llegenda del cavaller de Milany. Introdueixo personatges com Lorenzo Milani, Janusz Korczak, Elisabeth Eidenbenz –l’ànima de la Maternitat d’Elna–, Joan Alsina i Francesc Barrachina. Els presento al començament de cada capítol, apareixen al llarg del text, per tornar al final del capítol. La tercera pota és el tema central del capítol més o menys lligat amb el relat de Lluc. Maria i Elisabet s’acullen, i parlem de l’acolliment; dos homes, amb la llei a la mà, passen de llarg d’un ferit, un altre amb la llei al cor l’atén amb escreix. I altres temes que convido a descobrir en el llibre. Si considera que «la bastida» de cada capítol és un relat de l’evangeli de Lluc, és un llibre accessible per a tothom? ¿O cal, prèviament, un coneixement cristià o vivència cristiana? Per a mi, l’evangeli de Lluc és el millor llibre que mai s’ha escrit. Lluc llegit amb ulls sempre nous, tendres, admirats… d’infant, vaja! Com si el llegíssim per primera vegada. El relat evangèlic és una catequesi sobre Jesús, no un llibre escrit amb criteris de ciència històrica com ho entenem des de fa pocs segles. Lluc ens mostra un Jesús a la llum del Mediterrani, vist des de la simplicitat de la nostra gent de sempre, és la saviesa del nostre poble. Tot allò que batega en el nostre cor hi és present, suggeridorament present. I amb un llenguatge que val la pena. La vida és un aprenentatge constant, però en som conscients? Al llarg de la meva vida professional he parlat d’aprendre a aprendre. És a dir, anar prenent consciència de com aprenem. Un exemple. Si tenim una entrevista important amb algú, abans de començar-la ens posem mentalment en el lloc en què ens trobarem, repassem com ens sentim i ponderarem quina actitud hem de prendre. Què direm? Com ho direm? Un cop a l’entrevista, intentem fer allò que havíem planificat i com ho havíem previst. I, en sortir-ne, ens autoavaluem per aprendre de cara a una pròxima ocasió. Hem parlat d’entrevista, però podem pensar en com organitzem un dinar amb amics, com encarem uns estudis o una prova, com entrem al quiròfan si és el cas, com enfocarem amb el fill tal tema, com mirarem una pel·lícula… Aprendre, pensar, viure… és un procés. És curiós, però el meu primer article a la revista RE (número 72, octubre del 2012) va sobre el procés d’aprendre a aprendre en la presa de decisions. Actualment vivim temps complicats a partir de la pandèmia que ha fet tocar fons, ha fet replantejar moltes situacions i, a més, experimentar la pèrdua de moltes vides humanes. Què suggereix per anar endavant i viure una vida amb sentit? De fet, els supervivents dels camps de concentració manifesten que, a dins, la seva vida tenia un sentit, un estímul, una finalitat, una raó de viure i de ser, alguna cosa que els ajudava a llevar-se cada matí, que els feia caminar i encarar-se amb el dia a dia tan difícil. O sigui vivien esperant… –diguem-ho com vulguem. Els japonesos tenen el concepte d’ikigai. Encara no hi he entrat, però intueixo que va per aquí. Considera que tot el que hem viscut ens haurà transformat vers una millora de la societat? Aprendre és un procés molt lent. No espero que el dia Llegir més