És psicòloga General Sanitària al Centre d’Assessorament.
Actualment és Gerent i Responsable de Voluntariat a la Fundació Integramenet, a Santa Coloma de Gramanet.
Durant vint-i-dos anys ha estat la responsable tècnica del Telèfon de l’Esperança i durant deu anys la directora.
LA CONFIANÇA, UN TRET SIGNIFICATIU DE LA PRÒPIA PERSONALITAT
«Si no som capaços de confiar, no podrem relacionar-nos de forma òptima amb els altres.»
Com defineix la confiança?
La confiança és un valor, una virtut i també un dels trets de personalitat que ens ajuden a entendre com és una persona. Forma part de les emocions, formes de pensar i aspectes del comportament que la defineixen. Bàsicament consisteix en la capacitat per creure en els altres o en un mateix. En aquest cas és quan parlem d’autoconfiança. Com la resta de trets de personalitat, es basa en diversos factors: biològics, socials, culturals o morals entre d’altres.
Quins són aquest factors biològics?
Quan parlem de factors biològics parlem de caràcter, dels fonaments sobre els que es basa la nostra personalitat. Hi ha persona que és confiada de mena i n’hi ha d’altres que, contràriament, són altament desconfiades. I això ho podem observar al llarg de tota la seva vida.
Entorn aquest caràcter és com anem conformant la nostra personalitat i anem aprenent a comportar-nos amb els altres, és a dir, la nostra forma de relacionar-nos amb el món. Sempre tindrem una tendència cap a ser confiats o desconfiats, però les vivències que sorgeixin de la nostra interacció amb l’entorn familiar, escolar i social seran les que aniran consolidant una o altra.
Avui patim desconfiança vers els altres, la política, la religió… La desconfiança genera malestar, sospita… Com podem fer-hi front?
Patir desconfiança és un important focus de malestar i de preocupació interna. Quan no podem confiar sentim inseguretat, cap a un mateix o cap els altres. Això ens activa l’estat d’alerta amb la finalitat de protegir-nos, encara que sovint ni tan sols tenim clar quin és aquest ‘perill’ o d’on ve. Quan patim desconfiança normalment vol dir que ens hem sentit enganyats, estafats, que el que crèiem sobre algú o sobre algun tema ens ha decebut, no s’ha corroborat i això ens provoca frustració, neguit, ràbia o, fins i tot, por.
Davant d’això cal, primer de tot, un treball d’anàlisi personal, per comprendre què o qui ha provocat aquesta desconfiança i els motius. Quan més complex, més genèric o més extès sigui allò que ens ha provocat aquesta situació, més complex serà fer-hi front. Difícilment la confiança tornarà de forma espontània, per si sola. Necessitarem treballar a nivell personal per poder-la restaurar i voluntat ferma per fer-ho. De vegades la decisió més fàcil pot ser no voler reconstruir-la, però no sempre és la decisió més adient.
Vostè com a psicòloga acompanya a millorar l’autoconfiança. Com es gestiona aquest treball a nivell personal?
Com tots els processos psicoterapèutics és llarg i requereix esforç i molta constància, però només així podrem aconseguir millora. El primer pas, i sovint el més difícil, és prendre consciència de la necessitat d’iniciar aquest procés. No sempre resulta fàcil identificar el perquè del nostre malestar. És més habitual ser conscients de la simptomatologia que provoca: inseguretat, dificultat per tenir relacions sanes ja siguin de parella o socials, tristesa i sovint també somatitzacions. Per això és fàcil que se solapi o es confongui amb altres trastorns.
Per exemple, en el marc de les relacions de parella, la persona amb baixa autoconfiança fàcilment generarà sentiments de gelosia per la por a prendre-la i podrà arribar a portar a terme conductes de control sobre la parella. Això és força freqüent en adolescents i joves, que es passen el temps controlant que fan o què publiquen a les xarxes socials les parelles.
Un cop prenem consciència d’aquesta manca d’autoconfiança, serà necessari iniciar un treball d’autoconeixement i acceptació de com som, reconeixent i potenciant els nostres punts forts, que sempre hi són, per després començar a treballar per millorar la seguretat en si mateix o l’autoestima, aspectes bàsics en l’autoconfiança.
Sigui quin sigui el cas, per aconseguir autoconfiança sempre serà del tot necessari recuperar el respecte cap a un mateix, l’honestedat evitant justificar-se, corregir els errors que es puguin detectar sense jutjar-se, afrontar la realitat i actuar de forma responsable mantenint els compromisos amb un mateix i els altres. Aquest és un procés complex i feixuc però amb resultats molt gratificants.
En aquest procés de confiança en un mateix, també influeixen molts aspectes, l’entorn on has viscut com la família, l’escola, la cultura… Què passa quan aquests pilars tan fonamentals trontollen?
Com hem comentat abans, la interacció amb el nostre entorn va conformant els nostres aprenentatges i els nostres comportaments. Tot està interrelacionat. Els factors socials o culturals influeixen en els estils educatius familiars i/o escolars, i tots ells tenen una gran incidència en la nostra evolució personal. No és tan difícil que tot vagi en la línia adequada per aconseguir un bon desenvolupament i maduració. Però, malauradament tampoc resulta estrany que no sigui així. El problema és que si ningú de l’entorn de l’infant detecta indicis de dificultats, quan aquestes són ja paleses el procés és més complex.
En aquests casos acaben sent persones desconfiades i tenen tendència a refugiar-se en la suspicàcia vers els altres generant estils de relació poc saludables. Si aquests estils es van perpetuant, la desconfiança s’anirà consolidant i serà cada cop més difícil modificar-la.
En concret, com creu que l’escola pot afavorir el treball d’aquest valor de la confiança tan necessari pel creixement humà?
L’escola té un paper molt important en l’educació dels infants i, conseqüentment, pot afavorir o perjudicar l’autoconfiança. Però perquè això passi es requereix que l’estil educatiu en concret perduri al llarg del temps.
Si l’educació se centra en el respecte cap a la diversitat, en reconèixer l’esforç i premiar els resultats aconseguits, en la tolerància que no vol dir deixar passar tot, en individualitzar al màxim el tracte, en ensenyar a tolerar la frustració, en acompanyar els infants en el seu procés maduratiu, en definitiva, en creure en ells i elles, serà molt més fàcil treballar i potenciar el valor de la confiança.
Segons el psicoanalista Erik Erikson, la confiança bàsica ja es comença a desenvolupar entre els 0 i els 3 anys, des del moment mateix del naixement. Què en pensa?
Si, com deia, en la confiança intervenen factors biològics, ja que des del moment del naixement existeix una base sobre la qual s’anirà produint el pocés maduratiu. No partim de zero. I si tenim en compte que l’aprenentatge ja comença en les darreres setmanes del fetus, és evident que el desenvolupament infantil, i la confiança entre els diversos factors que s’inclouen, s’inicia des d’abans del naixement.
Sabem que els primers anys de vida són molt importants en el desenvolupament així que és normal que la confiança també quedi inclosa. Aquesta etapa condicionarà en gran manera el comportament, tarannà i caràcter al llarg de la vida. Situacions d’abandó, negligència o maltractaments als primers anys de vida poden repercutir molt negativament en la confiança i el desenvolupament en general.
Hi ha persones excessivament confiades que, fins i tot, semblen ingènues, que no saben percebre el possible engany, estafa… Com reconèixer aquest fet gairebé invisible?
Recordem que la confiança no s’entèn sense el seu pol oposat, la desconfiança. I entre els dos extrems ens trobem amb diferents graus. Stephen M.R. Covey, al seu llibre La velocidad de la confiança planteja els factors que ens porten a un concepte molt interessant: la confiança intel·ligent. El primer factor és la propensió a confiar, que són els factors més emocionals i indiquen la tendència a confiar en els altres. El segon és l’anàlisi, que es tracta bàsicament de la capacitat de raonar. La combinació d’aquests factors dona lloc a quatre situacions de confiança:
- La confiança cega: alta tendència a confiar amb poc anàlisi, que dona lloc a la ingenuïtat i ens fa ser molt susceptibles a l’engany.
- La confiança intel·ligent: alta tendència a la confiança però també amb alta capacitat d’anàlisi. En aquest cas parlem del bon judici, quan l’instint i la intuïció porten a confiar amb criteri.
- Absència de confiança: quan hi ha baixa tendència a confiar i també baix anàlisi. En aquest cas se situen les persones que no confien en ningú i, com que l’anàlisi és també baix, tenen tendència a no confiar ni en elles mateixes.
- Desconfiança: quan hi ha baixa tendència a confiar i una anàlisi molt alta. És la zona de la sospita. Són persones receloses que no confien en ningú, només en si mateixes i recorren la majoria de les vegades únicament a l’anàlisi per a avaluar i prendre decisions.
Si ens analitzem tenint en compte aquests factors potser serà més fàcil reconèixer-nos en alguna d’aquestes situacions i comprendre’ns millor.
Quan no hi ha confiança s’encenen totes les alarmes que generen por i bloquejen les relacions humanes. Quin camí cal cercar davant d’aquesta sensació que fa sentir-se perdut i desorientat?
És evident que si no som capaços de confiar, no podrem relacionar-nos de forma òptima amb els altres. Com a èssers eminentment socials que som, això és un gran hàndicap per al nostre benestar. Depèn del moment vital en què apareguin les dificultats, el camí a recórrer s’iniciarà de diferents maneres, però arribat a aquest punt, crec que serà del tot oportú demanar l’ajuda professional. Durant la infantesa serà important treballar tant amb el nen o nena en qüestió com també amb la família i escola per anar tothom alineat i treballar plegats.
En el cas de les persones adultes, seran elles qui hagin de prendre consciència de la necessitat de treballar de forma intensa per aconseguir reconduir les dificultats i modular aquesta desconfiança per tal de no aïllar-se i poder reconduir aquesta tendència.
Què passa quan sempre has confiat en algú, en alguna institució…, i de cop i volta hi ha un ‘daltabaix’ que porta a desconfiar? Com es superen aquestes situacions?
La confiança traïda provoca dolor, decepció i pèrdua. No estem parlant d’iniciar una relació de confiança sinó d’haver-la perdut quan ja existia. La pèrdua de confiança pot causar estralls en les relacions, els plans, els somnis… El pitjor de tot és que fàcilment podem generalitzar aquesta experiència a altres àmbits o relacions fent que cada vegada sigui més difícil tornar a confiar. Malgrat tot, la idea que la confiança no es pot recuperar un cop s’ha perdut no és certa. En la majoria dels casos es pot fer i fins i tot es pot millorar. Però, com sempre, cal esforç, perseverança i voluntat.
Potser podem prescindir d’una relació de confiança perduda, per exemple en determinats casos de l’àmbit laboral. Però, si aquesta confiança traïda passa en una relació de parella o familiar la situació es complica molt, atès que moltes emocions es veuran implicades en el procés. En aquests casos treballar en la voluntat, el perdó i la franquesa entre les parts implicades resulta imprescindible. I, justament per aquest motiu, podem entendre perquè la confiança més difícil de recuperar és la confiança en un mateix. En aquest cas només hi ha una part implicada i haurà de fer tot aquest procés per si sola. Això requerirà dosis més altes de voluntat, perdó i franquesa. És per això que arribat aquest punt sempre pot anar bé l’acompanyament d’un professional. Estem parlant de recuperar la fe en un mateix i no és poca feina.
La professora Begoña Roman, en una conferència sobre “La confiança com a tasca ètica” que publiquem en aquest monogràfic, diu que «La confiança implica confidència. Que tots necessitem interlocutors vàlids en qui confiar i fer-li confidències. No pot haver-hi confidència sense veritat». Què li suggereixen aquestes paraules tan significatives com confiar, confidència i veritat?
Crec que totes tres estan fermament relacionades. Ja hem comentat que no pot haver confiança sense franquesa, sinceritat, veritat. I, per descomptat, no podem tenir confidències sense tenir una base sòlida de confiança. Són conceptes que estan totalment interrelacionats.
Són paraules i conceptes claus si volem que les relacions interpersonals siguin sòlides i es perpetuin en el temps. Per poder viure en plenitud necessitem un entorn segur, estima, acompanyament, suport i benestar. Tot això només serà possible des de la confiança en un mateix i en els altres.
Assumpta Sendra Mestre