Metge oncòleg. Ha estat el cap del Servei d’Oncologia Radioteràpica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Ha estat professor associat de Radiologia i Medicina Física. És patró i membre del Consell Permanent de l’Institut Borja de Bioètica. Consultor GenesisCare Internacional.
LA DIGNITAT DE LA PERSONA
«El camí que jo he triat ha estat pensar, o somniar, que el desenvolupament tecnològic, mèdic, artístic i econòmic de la humanitat pot ser compatible amb el creixement dels valors si mantenim l’esforç individual i col·lectiu»
No és pròpiament una entrevista, és una lliçó d’un procés vital que ens presenta el Dr. Jordi Craven. És un recorregut humanitzador d’una vida dedicada als altres. S’empara als coneixements viscuts i compartits amb persones que van influir en el seu fer humà i professional. No oferim preguntes i respostes ràpides, són reflexions extenses a partir de la seva col·laboració, com a ponent en el 244 Sopar Hora Europea i d’un diàleg. Com humanista, és un bon filòsof i hereu de la música del seu avi i besavi Lamote de Grignon.
Quin és el concepte d’Humanisme?
Segons l’enciclopèdia, l’Humanisme és un terme propagat des d’Itàlia en el segle XIX per definir la tendència del Renaixement que dona importància a l’home i a les humanitats. Però va ser a Florència, en el segle XIV, on coincidiren els tres primers grans humanistes: Dant (1265-1321), Francesco Petrarca (1304-1374) i Giovanni Boccaccio (1313-1375).
En un primer moment, els humanistes pretenien la renovació dels estudis lingüístics i literaris, sobretot el llatí i el grec, i, posteriorment, es passà a refer tots els estudis per emprar-los com a referència. Podem dir que els humanistes citats van definir el model de classicisme que ha pervingut fins els nostres dies.
Què va significar en el seu moment històric aquesta nova corrent?
Comento la interpretació donada per Lola Badia (De Bernat Metge a Joan Roís de Corella, Barcelona, Quaderns Crema, 1988): «L’Humanisme, en principi, es tracta de l’estudi crític personal dels textos clàssics i de la utilització creativa que hom en pot extreure des d’un major coneixement de la retòrica i dels recursos d’estil fins a l’assimilació de determinades nocions d’història, de filosofia i de política. De tot plegat l’essencial és, però, el tracte amb els textos, un tracte que comporta bàsicament el coneixement profund de la llengua en què són escrits i l’obsessió per aconseguir una versió més i més correcta del mateix text com a fonament de tota activitat posterior. L’Humanisme no és més que l’obra dels humanistes, és a dir, d’uns professionals de les lletres, o més ben dit dels studia humanitatis que, a més de la seva feina pròpiament, van anar variant al llarg dels segles (des dels precursors del segle IX i XII, a Petrarca, Valla i Erasme) tot i que en general es manté dintre d’uns cànons previsibles.
Les característiques que habitualment s’atribueixen a l’Humanisme són les següents: Interès per l’antiga cultura clàssica, recuperació del llatí, nova concepció de la bellesa, antropocentrisme i el racionalisme.
I per a vostè, què es l’Humanisme?
Jo tenia aquest mateix concepte enciclopèdic d’Humanisme classicista fins que vaig anar descobrint un altre concepte que terminològicament és proper però que té un significat ben diferent: humanitzar. Era un terme que empraven sovint el meu mestre d’Oncologia, el Dr. Antoni Subias i el Dr. Josep Maria Forcada. Ambdós, fa trenta anys, van organitzar unes conferències sobre la Humanització dels Hospitals, i així vaig descobrir un nou concepte, el de l’aplicació de l’Humanisme en la relació entre professionals sanitaris i malalts i a l’àmbit hospitalari.
Ressalto alguns aspectes: «El professional sanitari es pot limitar a fer una tasca assistencial, acomplint el seu contracte, sense establir diàleg autèntic amb el pacient, encara que el malalt ho desitgés i ho necessités perquè tot l’avenç tecnològic li resulta estrany. L’única resposta del bon professional és retrobar la dimensió humana de la relació entre el metge o l’equip professional i el malalt, cercant la millora de la qualitat de la seva atenció a través de la humanització.
Anem descobrint en el desenvolupament d’aquesta nova sensibilitat els valors del malalt. Ens aproximem a ell i al seu entorn no només com a professionals, també com a persones.
L’ésser humà és contingent, finit i la mort forma part de l’existència. En les situacions de malalties no guaribles o terminals és quan el pacient és més fràgil i precisa la més propera atenció no només a la seva malaltia, també als seus valors.
Quantes vegades resta enormement llunyà l’espai entre el professional de la salut i el malalt. Tal vegada, a algun economista o algun gestor sanitari se li faci difícil d’entendre el concepte del temps necessari per omplir aquest espai, que el podria veure com una minva de la productivitat. Però cal que trobem la manera d’introduir la dimensió del tracte més autènticament humà a la persona malalta, i fer-ho sense que el malalt tingui que restar a la seva consulta molt més enllà del seu horari laboral ni entrar en conflicte amb els criteris de productivitat. Cada vegada hi ha més codis, normes i principis de drets del malalt. Aquests codis no són solament prohibitius, sinó que volen recordar les necessitats globals del pacient que obliguen a una actitud activa per part de tots els professionals de la salut, que comencen, entre altres coses, per una bona predisposició a la comunicació.
La deontologia defineix uns mínims exigibles perquè hi hagi una bona praxi. Però, tot i dialogar i informar al pacient el que cal és establir un nivell de confiança per la tasca d’apropament actiu entre el professional sanitari i el pacient fonamentat en una ètica de màxims. No pas limitar-se acomplir les normes, sinó fer tot el possible per fer-ho de la millor manera.»
D’aquest sentit que descriu sobre l’humanitzar ja ha passat un llarg recorregut?
Sí, també vull fer memòria del 149 Sopar Hora Europea, ja fa vint-i-dos anys, en què es va tractar el tema Nous objectius d’humanització hospitalària i es deia:«Potser per un estrany paternalisme encara es compta poc amb el parer del malalt. Quan un malalt ingressa a l’hospital és inevitable que senti por. Podrem ajudar a desdramatitzar aquestes situacions treballant per una medicina més de persones que no pas de malalties? Com s’apliquen avui als nostres hospitals els principis d’autonomia, de beneficència, de no-maleficència o de justícia? Es tracten amb dignitat i competència els drets i deures del malalt o els drets de les persones en situació terminal?»
Aquest concepte d’Humanisme Mèdic és encara molt més antic que el del Classicisme del Renaixement Italià. Per exemple, les reflexions de Hipòcrates (460- 370 aC) sobre la humanització de la Medicina:
- Cura a vegades, tracta sovint, consola sempre.
- Tant important és saber quina persona té la malaltia com quina mena de malaltia és perquè tractem no solament les malalties de l’home, sinó
l’home malalt. - La principal virtut que pot tenir la parla és la claredat, i el pitjor que pot fer el metge és emprar amb el pacient paraules que ell desconeix.
- On sigui que s’estimi l’art de la Medicina també s’estima la humanitat.
- Els metges són molts en el títol, però molt pocs en la realitat.
- El pacient ha de combatre la malaltia junt amb el metge.
- El bon metge intenta sempre ajudar però mai ha de fer res que pugui fer mal al pacient.
En l’actualitat, quins autors ressaltaria que conviden a aquesta actitud humanista?
Per al Dr. Gregorio Marañón, que destacà com a metge, científic, humanista, escriptor, intel·lectual liberal, polític i pensador, no és possible imaginar un metge sense cultura humanística. Per a ell, la Medicina és una filosofia de vida, i el malalt precisa més que un tècnic, algú que sàpiga compartir el seu sofriment i l’ajudi a superar-lo.
Quan li van preguntar a Marañón quin aparell havia fet desenvolupar més profitosament la Medicina va donar una resposta ràpida, curta i aclaridora: la cadira, on l’aprenentatge de la Medicina ofereix la seva millor perspectiva: la de la realitat del malalt i de la seva malaltia. La cadira no és altra cosa que el reconeixement de l’altre, de les seves idees, les seves pors, les seves il·lusions, els seus desitjos i les seves circumstàncies, com va afegir Ortega y Gasset. No es tracta d’asseure’s al moble anomenat cadira per fer les nostres visites tècniques i escriure els nostres articles científics més o menys brillants mentre la cadira virtual de l’aproximació, l’escolta, l’afecte, la comprensió a l’ésser humà resta buida. La cadira autèntica de la que parlo, pot motivar molts silencis i moltes mirades profundes. Pot semblar senzill, però és una tasca titànica.
Semblants comentaris podríem fer de Ramón y Cajal, Laín Entralgo, Rof Carballo o Letamendi. Tots ells, que aconseguiren els nivells més alts dins de la professió mèdica, tenen alguna cosa en comú: el cultiu de les Humanitats.
El professor Letamendi, catedràtic d’Anatomia a Barcelona i de Patologia General a Madrid també va ser antropòleg, filòsof, pedagog, pintor i violinista. Seva és la cèlebre frase «El metge que només sap medicina, ni medicina sap».
El Dr. Francesc Abel, jesuïta i metge, fundador de l’Institut Borja de Bioètica, es convertí en els anys setanta en un dels pioners fonamentals de la Humanització de la Medicina a través de la Bioètica, disciplina que introduí en el nostre país.
El Dr. Alfred Rubio, metge, filòsof i capellà, va fundar una escola de pensament anomenada Realisme Existencial que es fonamenta en l’evidència que, per molts dubtes que puguem tenir sobre d’on venim i on anem, avui compartim l’existència amb les persones que ens envolten i aquest fet ens dona la condició de germans en l’existència. No té cap sentit que heretem rancúnies, ni odis, ni guerres. La nostra germanor ens ha de portar a la concòrdia, la cooperació i la pau al món. Aquest és el contingut bàsic de la Carta de la Pau que ha arribat arreu del món. I és també on rau el valor fonamental de la humanització de la que estem parlant: la bondat.
El corrent existencialista va contribuir a l’Humanisme?
Hi ha una relació important que mereix fer alguna referència per recordar les seves influències, les semblances i les diferències. A més, de les tres escoles existencialistes, l’existencialisme ateu (representat per Sartre, autor del llibre L’existencialisme és un Humanisme), l’existencialisme cristià (Kierkegaard, Dostoievski, Unamuno o Gabriel Marcel) i l’agnòstic (Camus), podríem incloure el pensament d’Alfred Rubio dins de l’existencialisme cristià, ben diferenciat de l’existencialisme agnòstic que proposa que l’existència o la inexistència de Déu és una qüestió irrellevant per l’existència humana: Déu pot o no existir; el problema, tan sols per tenir una idea ferma, no soluciona els problemes metafísics de l’home.
«Sentir que existim davant tantes possibilitats univer sals de no haver existit mai, fa brotar un èxtasi i, molt probablement alhora, una alegria pre cisament per existir»
L’existencialisme és un humanisme és una obra del filòsof Jean-Paul Sartre, basada en la conferència homònima que va pronunciar el 1946 al Club Maintenant de París, el 29 d’octubre del 1945, quan just havia acabat la segona Guerra Mundial. Sartre afirma que el concepte definitori clau de l’existencialisme és que l’existència d’una persona és anterior a la seva essència o ‘l’existència precedeix l’essència’. Així, Sartre rebutja el que anomena ‘excuses deterministes’ i afirma que les persones han d’assumir la responsabilitat del seu comportament. Sartre defineix l’angoixa com l’emoció que senten les persones un cop s’adonen que són responsables no només d’elles mateixes, sinó de tota la humanitat. L’angoixa porta les persones a adonar-se que les seves accions guien la humanitat i els permeten emetre judicis sobre els altres en funció de la seva actitud cap a la llibertat. No obstant això, ‘no és la voluntat la que dona valor a la possibilitat. La valoració depèn de mi, és cert, però no de la meva voluntat. Depèn del meu projecte, és a dir, de com percebo el món, de com l’experimento’. L’angoixa també s’associa amb la noció de desesperació de Sartre, que defineix com a confiança optimista en un conjunt de possibilitats que fan possible l’acció. Sartre afirma que ‘en la referència de mi mateix, faig l’home’, dient que l’acció de l’individu afectarà i modelarà la humanitat. L’ésser per si mateix utilitza la desesperació per abraçar la llibertat i prendre mesures significatives en plena acceptació de qualsevol conseqüència que pugui sorgir com a resultat.
Què aporta el Realisme Existencial a l’Humanisme i en què es diferencia d’altres escoles?
En contraposició a Sartre, el Realisme Existencialdefensa l’alegria pel descobriment de la pròpia existència i la trobada dels ‘germans en l’existència’. Ho explica en la seva publicació Una nova actitud: El Realisme Existencial(Alfred Rubio de Castarlenas, 1989). Va ser una ponència presentada a les Jornades Interdisciplinàries sobre ADOLESCENTS DELS NORANTA. OBRIR CAMINS A LA PAU, organitzades per l’Àmbit Maria Corral. Destaco alguns aspectes sense fer comentaris: «El realisme existencial és un esforç de raonar. Esforç que desitja mantenir-se, davant de tot, dins de les estrictes possibilitats de la mateixa raó. És a dir, sense recórrer ni invocar res que pugui estar més enllà d’ella, com serien les creences, fossin les que fossin. Mantenint-se dins dels seus límits i precisament per això mateix, el nostre raonar desitja vivament un diàleg que resulta connatural amb totes les ciències, i en especial, encara que no exclusivament, amb les més properes, d’una manera o altra, a l’Antropologia. El realisme existencial, en fer-se cada vegada més conscient de la nostra contingència, de la ‘lleugeresa del nostre ésser’ (per dir-ho amb paraules de Kundera), ens porta a una autèntica humilitat òntica, que és base ferma i punt d’arrencada de tot un seguit d’actituds de l’ésser humà respecte a si mateix, al món que l’envolta i també amb referència a tota la història.
Sentir que existim davant tantes possibilitats universals de no haver existit mai, fa brotar un èxtasi i, molt probablement alhora, una alegria precisament per existir enmig de la total foscor de la no existència. I aquesta vivència de l’existir que un sent és prèvia al raonar. Laín Entralgo ho expressa així en el seu llibre El cos humà, teoria actual: «La sentència de Descartes penso, doncs existeixo ¿no és un raonament secundari i artificiós, i a la fi, inútil? Al meu parer, si el poder dir i estar dient ‘jo existeixo’ (per tant: l’origen i la possessió de la consciència i la certesa del propi existir) dimana d’una evidència anterior a tot acte mental; és una dada immediata de la consciència, per dir-ho amb les paraules, també famoses, de Bergson». I si aquest sentir és previ en raonar, ho és encara més, per tant, a les paraules. Si dic soc, ja he recorregut un llarg camí des d’aquell moment que existeixo fins aquell inventar un verb amb el qual vull expressar d’alguna manera —potser també expressar-me’l a mi mateix—, aquella evidència sentida, aquella autoevidència. Si després formulo a més jo soc, anteposant explícitament aquest pronom al verb, he caminat molt més camí encara, doncs m’he descobert, no només com a existent sinó com a persona. Aquesta evidència d’existir (que primer cal assaborir-la pausadament per poder després parlar-ne amb serietat) no és una abstracció. És, justament, el més real! I pletòrica de conseqüències. El realisme existencial desitja unir en el nostre pensar la realitat i l’existència; la realitat real del nostre ésser. No és una metafísica fora-de-nosaltres, idealista i amb tanta abstracció que l’ésser se’ns fa gairebé com un fantasma. L’ésser està en nosaltres, que és on trobem primer la base més propera, clara i real, per a la possible elaboració d’una teoria de l’ésser. En nosaltres l’ésser no és estranger. Ens és quotidià i diàfan, encara que aquesta diafanitat ens continuï deixant en penombra i això és bellíssim, l’insostenible misteri.
Les paraules realisme existencial tal vegada poguessin sonar-nos com un ressò d’una altra manera de pensar ben coneguda: l’Existencialisme. Si bé aquell coincideix amb aquest a donar de nou una gran importància en ser de l’ens, encara sense negar les essències (Heidegger mateix, deia que eren custodis de l’ésser), en arribar a un cert punt del camí comú, el realisme existencial segueix diversa direcció. El pensament de Heidegger és conscient de la fragilitat del nostre ésser. ‘És un ésser per deixar de ser’ com una estrella fugaç en una nit d’estiu. Això els sembla absurd als existencialistes i per això la vida la interpreten com una passió inútil. I aquesta finitud a Sartre li dona ‘nàusees’. Segons ells, l’home autèntic, conscient de la seva trajectòria, ha de viure en contínua ‘angoixa existencial’, com la que paralitza el que cau des d’una alta bastida al carrer, veient cada vegada més propera la seva mort sense sentit. I un home és ‘inautèntic’ si tracta, en canvi, d’oblidar aquest drama personal i col·lectiu que no té solució, distraient-se amb bagatel·les, per exemple: tenir ambicions, enamorar-se o pretendre construir-se un pervenir. El coherent amb aquest pensar de l’Exèrcit seria més aviat el suïcidi per acabar d’una vegada amb aquesta angoixa inútil del ‘viure per deixar de viure’. I ja no es té ni l’efímera glòria d’haver-nos donat a nosaltres mateixos l’ésser, es tingui almenys, la tràgica esplendor de destruir-lo per un mateix.
Ser com s’és, contingent, i ser qui és, constitueix la nostra única possibilitat d’existir enmig de l’univers. N’hi pot haver molts d’existents, però són uns altres. Jo no. Hamlet diu amb una calavera a la mà: ‘Ser o no ser, aquesta és la qüestió’. Podríem afegir: ‘Ser qui soc i com soc, un ésser finit i amb límits, o no ser’. La cruïlla marca aquestes dues direccions: cap a l’orgull de l’ésser o cap a la humilitat òntica. La primera direcció, tot i molt orgull que es tingui per ser, condueix a un estarrufament que fa desitjar tenir un ésser que fos més poderosament ser, per alliberar-se així dels límits propis de l’ésser humà. Això porta a la desesperació davant la impossibilitat d’assolir aquest desig. Per contra, la humilitat òntica, és a dir, l’acceptació joiosa de la fragilitat del nostre ser, que és la nostra única possibilitat d’existir, porta a l’alegria de ser. I així podem disposar de totes les nostres forces per desenvolupar el millor possible el ventall de les nostres possibilitats en comptes de malgastar-les en improperis i frustracions. I es pot contemplar la bellesa de tota cosa i sentir anhelosa i alhora plàcidament, la solidaritat i l’amistat dels que comparteixen amb nosaltres, igualment sorpresos i joiosos d’existir. Llavors, cadascú se sentirà més germà de tots, no tant per la comuna sang humana sinó, encara més fondament, pel sol fet d’existir que ens enllaça.»
Sovint sembla que anem deshumanitzant tot allò que vivim en comptes d’humanitzar. Què suggereix per viure aquesta vessant humanista constructora del bé?
No podem entendre el concepte d’humanitzar fora del concepte de fer el bé, resultat de la bondat que tria exercir la persona lliure pel fet d’existir, inclús independentment de les seves idees sobre la transcendència o les seves creences religioses.
El cristianisme ens recorda els pecats capitals i les virtuts antagòniques a cadascun, pecats que serien, tots ells, elements de deshumanització. Però insisteixo, per ser bona persona, per actuar humanament, no cal ni ser cristià, ni ser creient, només cal cultivar virtuts com les que proposa el Realisme Existencial i descobrir i compartir l’alegria d’existir! No és una norma de conducta a la que es pugui obligar a ningú amb preceptes morals.
Professionalment s’ha dedicat al món de la salut i en concret metge oncòleg. Com ha desenvolupat la pràctica de l’Humanisme?
Jo vaig acabar els estudis de Medicina l’any 1974. En aquell moment la nostra formació era fonamentalment paternalista, havíem de decidir en cada cas el millor pel malalt perquè ell tampoc podia entendre els conceptes mèdics complexes. Sortosament, vaig tenir molt bons mestres des de ben jove com primer el Pare Francesc Gamissans, ofm, (amb qui vam fundar el 1969 el Servei Social i Sanitari dels franciscans al Camp de la Bota), Jaume Botey, professor de filosofia a les Escoles Pies, el Prof. Ciril Rozman a la Facultat de Medicina, i, ja a Sant Pau, el Dr. Subias i després el Dr. Forcada, que em va fer conèixer al Dr. Rubio i el Realisme Existencial, i el Dr. Abel, sj, que em va admetre com alumne de Bioètica al seu Institut. Quina sort haver tingut aquests mestres que em van fer conèixer la dimensió humanitzadora de la medicina de ben jove!
Quin valors ressaltaria per viure i aplicar l’Humanisme?
Bondat, honorabilitat, moderació, prudència, sostenibilitat, justícia, equitat practicats amb un respecte a la dignitat i valors del pacient tant més gran com més gran sigui la seva fragilitat i dependència.
Considera que els grans avenços tecnològics que es desenvolupen de manera ràpida com la Intel·ligència Artificial, afavoreixen l’Humanisme?
Vaig conèixer el filòsof Lanza del Vasto durant una conferència a Barcelona, crec que era el 1965. Parlava sobre el seu llibre Pelegrinatge als Orígens amb la idea que la nostra societat era com un tren que cada vegadava més de pressa per una via que porta a l’abisme. Deia que havíem de frenar i fer marxa endarrere, renunciar al creixement econòmic i tecnològic i retrobar l’essència de l’home en la vida senzilla i austera. Jo vaig visitar el seu poblet al Sud de França, on es vivia com a l’Edat Mitjana i no hi havia ni electricitat. Després d’uns dies li vaig comentar la meva reflexió: Perquè l’evolució tecnològica i la millora econòmica de la humanitat no pot anar acompanyada del creixement de la bondat i dels valors? I la seva resposta va ser clara: «Perquè el món del nostre entorn evoluciona més de pressa que el món dels valors que precisem i hem de frenar-lo per no deshumanitzar-nos». Però, no em va convèncer perquè jo pensava i penso que l’evolució i la millora tecnològica no representa un progrés per la persona, si no s’acompanya de tots els valors que abasta l’Humanisme.
Jo he pensat sempre que cadascú, tot i els condicionants circumstancials, és lliure per triar el camí de la seva vida. El camí que jo he triat ha estat pensar, o somniar, que el desenvolupament tecnològic, mèdic, artístic i econòmic de la humanitat pot ser compatible amb el creixement dels valors si mantenim l’esforç individual i col·lectiu de tenir-ne consciència i aconseguim mantenir la prioritat fonamental d’humanitzar el nostre pensament i la nostra conducta segons els valors dels que parlava.
La Intel·ligència Artificial, com l’energia atòmica, ha estat creada per l’home i, com qualsevol altre tecnologia, l’ús que se’n faci depèn de cadascú. En aquest sentit, això
d’artificial és només una manera de parlar i el seu desenvolupament ha de ser tan humanitzador com totes les àrees de progrés.
Acabo resumint tot el que he intentat explicar en una frase: Per molta tecnologia i riquesa que aconseguim, no hi ha progrés real de la humanitat si no es basa en un concepte fonamental: el respecte a l’excelsa dignitat de la persona.
Assumpta Sendra Mestre