Entrevista a Carles Pérez Testor

LA  RESPONSABILITAT COMPARTIDA

«Cal pensar en les futures generacions i en com oferir un servei excel·lent i transformador»

Què entén per responsabilitat i corresponsabilitat?

Ser responsable implica assumir les conseqüències –positives o negatives– de les pròpies accions, però també tenir la capacitat de preveure i anticipar l’impacte del nostre comportament sobre els altres. És, en essència, actuar amb consciència i coherència. És un compromís ètic que cadascú assumeix enfront de les seves tasques i enfront dels propis actes. Com a professors universitaris la nostra responsabilitat seria garantir una formació d’excel·lència, una recerca íntegra i fomentar la transparència en l’ús dels recursos. La responsabilitat dels estudiants seria el deure de ser actius en el propi aprenentatge i rigorosos acadèmicament.

La corresponsabilitat la podríem definir com la suma d’esforços. En un món interconnectat, cap problema rellevant –la salut mental, l’educació, la sostenibilitat o la convivència– pot ser abordat únicament des d’una visió individualista. Per a nosaltres, la corresponsabilitat seria el reconeixement que l’èxit del nostre projecte educatiu és una tasca compartida. Això ens permet crear una cultura de la convivència basada en el respecte i en els objectius comuns de tots: professors, estudiants, famílies i societat.

Es pot considerar la responsabilitat com un valor humà?

Sí, sí, totalment. La responsabilitat és l’eix que permet que les societats funcionin amb confiança i en l’àmbit educatiu és clau per al creixement personal i professional.

Com s’educa per a la responsabilitat?

Com bé va assenyalar el Papa Pau VI a Evangelii Nuntiandi (1975), «l’home contemporani escolta més a gust els qui donen testimoni que els qui ensenyen, o si escolta els qui ensenyen, és perquè donen testimoni». Per això, la nostra responsabilitat no acaba a l’aula ni al discurs; la nostra veritable tasca com a universitat és ser testimoni viu dels valors que prediquem i construïm. Educar en responsabilitat és educar per a la llibertat.

L’educació és un pilar fonamental en la construcció de la societat, però com es contempla el sentit de la responsabilitat tant a l’escola com a la universitat?

A l’escola, la responsabilitat s’hauria d’aprendre a partir d’hàbits quotidians: respectar els companys, cuidar el material, fer les tasques, gestionar conflictes. A la universitat, el repte és més ampli: es tracta de formar professionals responsables, capaços de prendre decisions ètiques, sostenibles i compromeses amb la societat. Aquí la responsabilitat adquireix una dimensió nova: la responsabilitat científica, la responsabilitat en la gestió del coneixement, la responsabilitat social de la institució i dels futurs graduats.

Com respon la societat per oferir una formació humana individual i col·lectiva?

La societat pot respondre des de múltiples vessants. Per exemple, l’escola i la universitat, com dèiem abans, que generen cultura, criteri i valors. No ens podem oblidar de les famílies, que són el primer espai d’aprenentatge cognitiu, però sobretot emocional. Les entitats socials i culturals, que generen comunitat, identitat i cohesió. I els mitjans de comunicació, que haurien de contribuir a crear un clima de respecte i informació rigorosa. Tanmateix, cal reforçar aquesta xarxa amb més sinergies entre institucions i amb polítiques públiques que prioritzin el benestar (i el benésser) emocional i la formació integral de les persones.

La responsabilitat que és l’habilitat per respondre… contribueix a obtenir una resposta crítica i ètica… Com ens preparem?

Podríem parlar de preparar-nos a dos nivells: individual i col·lectiu. En l’àmbit individual, conreant autoconeixement i estabilitat emocional, educant la capacitat de discerniment i integrant una ètica de la cura envers nosaltres i els que ens envolten. En l’àmbit col·lectiu, generant espais de debat, promovent la pluralitat de pensament i fomentant el respecte per la diferència. No hi pot haver responsabilitat sense reflexió, ni ètica sense diàleg.

El millor model i exemple de responsabilitat és la pròpia persona. Com es pot sensibilitzar els ciutadans per actuar de forma responsable i ser conscients de la responsabilitat compartida vers un civisme i humanisme?

No és fàcil respondre a aquesta pregunta. Abans parlàvem de la importància del fet de donar exemple. Per sensibilitzar hem de partir de la coherència personal. Quan un ciutadà veu que una institució, un líder o un professional actua amb responsabilitat, això crea confiança i la tendència és la d’imitar aquestes conductes. Aquí té un paper important la identificació projectiva. Però segur que seria necessari promoure campanyes de civisme centrades en valors compartits, impulsar iniciatives comunitàries de voluntariat i solidaritat i fomentar una educació que combini coneixement, empatia i compromís. La sensibilització també requereix exemplaritat pública: un entorn on la responsabilitat sigui reconeguda i valorada.

Si tothom fos responsable de la seva manera de ser i de fer, potser la societat funcionaria d’una altra manera, des de l’administració pública, entitats, grups, família…

I tant! Tindríem una societat molt més equilibrada. Als serveis públics hi hauria més eficàcia i les entitats i administracions serien més transparents. A les famílies hi hauria relacions més sanes. Segurament estaríem d’acord que la responsabilitat
–adaptada a cada realitat– és un motor de transformació social.

En el context universitari vostè forma part del grup de recerca de Parella i Família (GRPF) on investiguen des de la psicologia clínica i la psicologia social com de la psiquiatria i de l’educació. Quines línies de treball porten?

El grup de recerca es va formar a partir de l’interès de dues institucions de la Universitat Ramon Llull: la Fundació Vidal i Barraquer des d’un vessant més clínic, d’atenció i acompanyament de parelles i famílies i la Fundació Blanquerna de d’un vessant educatiu i de recerca acadèmica. Actualment, treballem en: gènere, igualtat i multiculturalisme, amb la prevenció del conflicte i la violència intrafamiliar. L’estudi de les dinàmiques familiars contemporànies amb l’impacte de les noves formes de relació de parella. Vincle, aferrament i adopció internacional. Perinatalitat, infància i el desenvolupament emocional en infants i adolescents. Creació o traducció i validació, d’instruments d’avaluació de parella i família. El nostre grup de recerca vol ajudar a famílies i institucions, a clínics i investigadors, a respondre als reptes actuals amb eines pràctiques i fonamentades.

En l’actualitat, es pateixen desequilibris i trastorns psíquics que alteren l’estat emocional. Com a psiquiatre, què considera prioritari per resoldre aquesta situació? Qui s’ha de responsabilitzar per prevenir i no arribar a extrems greus, com el suïcidi?

Hauríem de recuperar el que hem dit sobre la corresponsabilitat. Aquesta és una tasca de tots. La prioritat hauria de ser la prevenció, que implica reduir l’estigma, facilitar l’accés als serveis de salut mental, reforçar la detecció precoç en escoles i entorns comunitaris i potenciar la promoció d’hàbits de benestar emocional. La responsabilitat és compartida: les administracions han de garantir recursos i polítiques eficaces, els professionals hem d’oferir rigor, acompanyament i proximitat, les famílies han de dedicar temps i espai mental per poder estar al costat dels fills i escoltar-los i la societat ha d’afavorir entorns de suport i vincles saludables. El suïcidi és una tragèdia que cal evitar actuant coordinadament i sense tabús.

En el seu nou càrrec de rector de la Universitat Ramon Llull ha assumit una gran responsabilitat de lideratge. Com ho gestiona?

N’estic aprenent!! Jo no havia fet mai de rector i, per tant, es tracta d’avançar pas a pas. Però penseu que avui en dia no hi ha una persona que gestiona i té tota la responsabilitat, sinó que hi ha diversos equips que treballen intensament i coordinadament. Des de l’Equip Rector amb el rector, els vicerectors i la Secretaria General, passant per l’equip de gerència, les comissions de recerca, de doctorat, de relacions internacionals, d’esport, d’igualtat, etc. A més, la Universitat Ramon Llull és una universitat federada composta per nou institucions com IQS, Blanquerna, La Salle, Esade, Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, Institut Universitari Observatori de l’Ebre, Institut Universitari de Salut Mental Vidal i Barraquer, Institut Borja de Bioètica i Escola Superior de Disseny ESDI com a centre adscrit. Cada una gestiona el professorat, l’estudiantat i les instal·lacions que li pertoquen. Però una universitat no és només una organització, és un projecte de país. Cal pensar en les futures generacions i en com oferir un servei excel·lent i transformador. Liderar és servir, i servir exigeix sentit de missió. Recordem la dita de Sant Ignasi que ens hem d’aplicar els que tenim responsabilitats de govern: En todo, amar y servir.

En el dia de la seva presa de possessió en el seu discurs inicial deia «tenim la responsabilitat de fomentar l’esperança». Com es pot exercir aquesta responsabilitat concreta?

Fomentar l’esperança de manera integrada i realista, vol dir generar oportunitats reals per als estudiants i per a tota la comunitat educativa, construir un clima institucional que valori l’esforç i l’acollida, impulsar recerques que aportin solucions als reptes socials i transmetre confiança en el futur a través del coneixement i la cultura. L’esperança no és ingenuïtat, és un motor educatiu. És creure que les persones poden créixer, que la societat pot millorar i que la universitat té un paper indispensable en aquesta transformació. Com vaig dir en el discurs al qual fèieu referència, volem formar professionals conscients, competents, compassius i compromesos. Aquesta ha de ser la nostra tasca.

Assumpta Sendra Mestre