Quan observem l’escenari del món ens preocupa i ens preguntem: què està passant i per què i cap on anem? Els mitjans de comunicació ens ho mostren: guerres, violència, conflictes, injustícies, exclusió social, maltractament humà… A més, els experts descriuen que vivim en un entorn convuls que genera incertesa i inseguretat. Davant d’aquest panorama, si només es fa una mirada dramàtica, pessimista i des d’una actitud negativa es diu “no hi ha res que valgui la pena”. Aquesta reacció porta cap a un fatalisme i, fins i tot, a un estat depressiu. Si es fa des d’una mirada més positiva i optimista, hi ha la possibilitat de buscar respostes i possibles sortides. Tot això provoca contrarietats en les emocions i sentiments. I hi ha persones totalment indiferents davant del que passi.
Aquesta realitat fa preguntar-nos: podem viure sense propòsits o projectes? L’acció de proposar i de projectar demana estar actius, tenir alguna intenció, prioritzar objectius i prendre decisions, ser valents i creatius. Requereix un esforç crear i conservar qualsevol projecte. En definitiva, proposar i projectar afavoreixen que la vida tingui més sentit.
El doctor Miquel Vilardell en el Sopar Hora Europea sobre Viure la vellesa amb sentit insistia en la importància de tenir un projecte per avui i pel demà i viure cada dia com si fos el primer. Ell deia: «Jo cada dia surto de casa amb una motxilla plena de projectes». Per tant, qualsevol persona, tingui l’edat que tingui, malgrat les xacres, els límits o les malalties, hauria de ser capaç de saber cap on va i tenir un camí pautat per no desorientar-se ni deixar-se manipular.
És necessari ser capaç diàriament de tenir un objectiu, sigui el que sigui, petit o gran, ambiciós o no, per trobar sentit a la realitat que toca viure. Aquesta realitat té molts matisos perquè per a cadascú és diferent i variable segons l’entorn (cultura, país, educació, ambient social, laboral…). També, cal tenir en compte que no sempre és realitzable tot el que es proposa. Per tant, convé treballar el fracàs de no poder portar a terme allò desitjable i la frustració humana que, sovint, costa d’acceptar. Això demana una actitud humil per reconèixer els límits humans.
Un altre aspecte a tenir en compte és compartir els propòsits i projectes perquè és la manera d’enfortir les relacions humanes i crear vincles. Hi ha molts grups humans i socials, associacions, entitats, comunitats, cooperatives, etc., amb els propis projectes i objectius. Aquestes diferents realitats de grups permeten que hi hagi persones vinculades segons els propis interessos. Quan es fa una mirada conjunta, l’esforç personal queda repartit i sembla més lleuger apostar per qualsevol projecte. Fer una mirada conjunta permet emfatitzar amb els altres i hi ha una vessant solidària amb el desig d’escolta, de diàleg… en definitiva, humanitzar l’entorn immediat que està al nostre abast.
En aquest Sopar preguntem als ponents: Com fer una lectura real dels esdeveniments mundials i locals per digerir el que està passant? Com podem proposar projectes davant un ensurt, una malaltia, pèrdua d’una persona, pèrdua del treball laboral… Com es poden gestionar aquestes situacions tan humanes per fer nous propòsits? Com entusiasmar a les noves generacions per fer propòsits i projectes?
Àmbit Maria Corral
