Per Josep M. Forcada i Casanovas
President de l’Àmbit Maria Corral
Barcelona, octubre 2008
Foto: AMC
Enguany celebrem el centenari del naixement del professor José Luis López Aranguren, un pensador que s’aventurava a indagar en el més profund del misteri de la intel·lectualitat. El seu ventall de capacitats de recerca, des de la filosofia, era inabastable; res no el deixava indiferent. Des de la seva talaia tan personal de l’ètica abastava la llunyania d’una humanitat nova, necessàriament oberta als valors. Creia en la persona amb un estil ètic, com deia, el «talante ético», al qual afirmava que estava cridat a viure l’ésser humà. Va trencar amb una moral estreta, empresonada en codis, per cridar a viure una moral encarnada en la persona com a caràcter ètic, és a dir, un tarannà, un estil de ser.
La seva figura, magra, els seus ulls darrere d’uns vidres gruixuts, els seus cabells grisos, llargs, descuidats, potser com un record dels seus quasi deu anys viscuts a la universitat de Berkeley, als Estats Units, després d’un afer polític pel fet d’unir-se en una protesta estudiantil als alumnes de la Universitat de Madrid, en què es reclamava la llibertat d’associació, en una època que sabia que es jugava la càtedra a causa de les repressions. Va haver de deixar la seva universitat espanyola per impregnar-se dels nous moviments estudiantils nord-americans. Els seus cabells, diria jo, mostraven la irònica crítica als aburgesats intel·lectuals, convidava a entreveure, amb un pintoresc somriure, l’obertura intel·lectual.
La seva profunda força cristiana, per educació i formació en el món jesuític, el feia estimar la seva església, amb un net esperit crític, i la seva fe, des del nivell que el situava com a cristià heterodox. Valent com ningú. Ferm davant d’un món intel·lectual, no s’avergonyia d’anomenar-se intel·lectual catòlic. Els explicava la trans-ètica des del profund coneixement de l’Evangeli i del protestantisme, del qual feia tanta por parlar els anys quaranta i cinquanta. Cal llegir la seva obra Catolicismo y protestantismo como formas de existencia, o bé El protestantismo y la moral, o bé El catolicismo día tras día. Aquesta darrera obra la va publicar el 1955, poc després d’aconseguir la Càtedra d’Ètica i Sociologia a la Universitat de Madrid.
Era conscient que el món de la cultura, sovint tan atea, frivolitza molt la transcendència, però ell no tenia por de ficar-s’hi, amb seny, amb prestigi, amb autoritat. Sabia que deixar de banda la cultura, la neta i noble cultura, era una vergonyosa actitud. Patia que no hi hagués pensadors que estimessin aquesta actitud positiva. És clar que entenia i proclamava la dimensió social, tan exemplar i tan testimonial des de la fe, però ell sabia explicar que l’ètica és el nervi de la sociologia, de la política, de la convivència.
Entenia que la cultura havia d’estar despullada de supèrbia, que impedeix el diàleg i nega reprendre l’aprofundiment, el diàleg. Aranguren sabia cridar amb força que no tenim dret, creients i no creients, a fer un silenci esterilitzador del pensament. Per això era crític amb una església que es preocupava de coses que potser no eren substancials. La supèrbia és un pecat intel·lectual que ell no va tenir. Va aguantar xàfecs dels propers i dels allunyats de Déu. Potser la seva serenor i el seu prestigi van fer por a molts d’un sector i de l’altre.
En un article que va escriure en el primer número de la Revista de Occidente de l’any 1980, quan parlava de l’ètica de la penúria explicava que «la moral sempre ha tingut una estreta relació amb la distribució dels béns del món». Aquesta concepció de l’ètica és sintònica amb unes paraules que va dir en una trobada d’intel·lectuals a Sitges, l’any 1981, i que Josep Maria Puigjaner recordava en un article a La Vanguardia del dia 30 de juny passat, en què deia que «una de les funcions que tenen els intel·lectuals és la de fer propostes polítiques…». Ell les va fer, però també sociològiques, en què després d’estudiar a fons les diferents realitats, des del capitalisme al marxisme, parla d’un estat de justícia social que es diferencia de l’estat del benestar i, per descomptat, molt llunyà de tota intervenció totalitària.
En diverses ocasions, a l’Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral vam poder comptar amb les seves aportacions. Recordo que en ocasió de les primeres Jornades sobre «Els infants, nou esclat social», l’any 1980, quan ens proposàvem pensar i albirar un futur proper per als nous infants, tocant de peus a terra, ell afirmava que «no es pot parlar de moral sense parlar de psicologia, ni de sociologia. Per altra banda, la pedagogia, en bona part, és una educació, una educació moral».
Davant la crítica que es pot fer a la generació del maig de 1968 i de tot el desencís que va comportar que molts lluitessin per «jovenitzar-se», tampoc –deia Aranguren– nosaltres no ens podem «puerilitzar», cal «recuperar l’infant que vam ser, sí, però sense perdre l’adult que som i fins i tot el vell que hem arribat a ser». Amb la seva força expressiva i sense gairebé aixecar la seva aguda veu, afegia que era «una època de començar a fer justícia a l’anomenada tercera edat».
En l’esmentat article sobre l’ètica de la penúria –tan actual– que torna a una nova pobresa, davant un món occidental de disbauxa i de malbaratament, el desproveïment supera la materialitat dels «recursos de què es pot disposar»; torna, doncs, una pobresa difícil de superar. Es pregunta si hem de demanar que la gent torni a una simple subsistència basada en una moral de privació. Ell proposa que l’alternativa actual no és: «enfront del consumisme, la renúncia, sinó una nova moral del desig, del goig, del plaer, sí, però posats en els béns que estan a l’abast de tots, de la vida senzilla, moral, del fer, de la necessitat, no sols, segons el proverbi, virtut, sinó també virtú, qualitat estètica, no esteticista, és a dir, una nova “ètica estètica” segons l’estil de vida postmodern». En aquest article proposa que enfront de la vida intensa que es mou entre els dos pols frenètics del «negoci» i la «diversió», el «repòs» com a possibilitat que el «pòsit» de la vida «es vagi dipositant en el fons de la nostra ànima».
Que proper era el professor Aranguren! Pausadament, però enèrgic, quan calia ser-ho, et feia una proposta darrere l’altra. Et donava el que tenia: el saber de tota una vida pensant en la persona, és a dir, la persona que pot ser èticament millor, la que viu un tarannà ètic per excel·lència.