Per M. Javiera Aguirre
Periodista i doctoranda en filosofia
Barcelona, juliol 2009
Foto: J. Abraham
No sóc una fanàtica del futbol, però sí que m’agrada veure partits memorables en bona companyia. No obstant això, sempre m’ha semblat cridanera la manera com es refereixen a la contractació dels futbolistes. Quan escolto o llegeixo que «tal jugador va ser venut a tal equip» reconec que no em sembla una forma adequada de referir-se a les persones, com si es tractés de qualsevol objecte que té un valor de canvi amb el qual, a més, negocien terceres persones. Ja ens deia Kant que la diferència entre les persones i tota la resta és que les persones no tenim valor de canvi, un preu, sinó dignitat. I per si no quedés clar, defineix dignitat com allò que no té preu, atès que el seu valor no es troba entre els objectes d’intercanvi de cap mercat.
Com que comparteixo la idea de Kant que les persones no tenim preu, per això em va sorprendre tant quan fa unes setmanes els periòdics del món sencer van titular «la compra» de Cristiano Ronaldo pel Real Madrid: el Manchester United «el va vendre» per la «mòdica» quantitat de 94 milions d’euros. Un fet que ha omplert d’orgull l’administració del Real Madrid, perquè d’aquesta manera comptaran amb un dels millors jugadors del món per a assolir l’objectiu de ressuscitar els «galàctics».
Més enllà de consideracions futbolístiques, hi ha dos aspectes que no poden passar desapercebuts: en primer lloc, la suma que es paga per comptar amb el jugador i, en segon lloc, el de parlar del «preu» de Ronaldo com si es tractés d’un parell de pantalons. El primer aspecte va ser abordat en algunes columnes i fòrums de diferents mitjans de comunicació: molts es preguntaven com era possible que enmig d’una crisi mundial i amb un nombre tan alt de persones aturades, un equip espanyol es permetés gastar tant en un futbolista. Les explicacions apuntaven a la lògica de la mà invisible: si es paga aquesta suma és perquè hi ha algú que té aquesta quantitat i està disposat a pagar-la. Lamentablement, sembla que això basta com a raó.
Resulta almenys curiós que mentre es posa en dubte el sistema capitalista, precisament per la crisi ja esmentada, ens expliquem el fet que es paguin mil euros l’hora a aquest futbolista per la lògica de l’oferta i la demanda. Però també s’han pogut veure altres menes de raonament, com el dels que van plantejar el tema de la injustícia social que això implicaria, plantejant-se el dilema moral que pogués –hauria de?– generar el fet que hi hagi persones que no tenen què menjar, un lloc on viure o escoles a les quals anar, mentre que el traspàs d’un senyor d’un equip de futbol a un altre signifiqui la possibilitat de solucionar aquests problemes per a moltes persones.
El segon aspecte a què al·ludeixo, el fet de parlar del «preu» de Ronaldo no ha omplert tantes pàgines de periòdic. Alguns diran que es tracta d’una metàfora, d’un ús abreujat per a referir-se al traspàs d’un futbolista. Però és que la metàfora no s’acaba aquí; també es diu que «la passada» no pertany al futbolista, sinó a l’equip que el té, el qual prèviament l’ha comprat. Cosa que significa que la decisió d’anar-se’n al Madrid, al Paris Saint-Germain o al FerroBadmington és de l’equip que «té» el jugador, sobretot, de si el compensa l’oferta que se li fa d’acord amb la seva economia i estratègies. Podrà influir en la decisió de «vendre» un jugador la seva pròpia voluntat, però no sempre influeix en la determinació final de la seva destinació ni del «seu valor»; preguntem a Samuel Eto’o si algú ha considerat la seva opinió a l’hora de «posar-lo a la venda» en el Barcelona.
Tornant a la reflexió, la metàfora s’ha convertit en realitat, ja que, en efecte, es tracta d’una venda d’un producte, que és una persona, i en la transacció de la qual ell mateix no té cap incidència; si la té, aquesta dependrà de la bona voluntat de «l’amo» de la seva passada. No hi ha perjudici en la dignitat, em dirà un, a més que els futbolistes participen d’aquest sistema d’una manera voluntària, argumentarà un altre. I sí, pot ser que sembli un excés de sensibilitat de la meva part en l’ús del llenguatge plantejar aquest tema, però, tot i així, val la pena recordar que les persones no tenim preu, que encara que ho sembli, Ronaldo no val 94 milions d’euros, ni 150 milions, ni mil euros. La raó és que el seu valor excedeix el que és quantificable per qualsevol mitjà de canvi, senzillament per ser una persona. Encara que faci gols de mig camp i converteixi el Real Madrid en el campió de la pròxima lliga, a pesar de les estratègies de Florentino Pérez, Cristiano Ronaldo no val ni un euro. Encara que tots els periòdics del món així ho hagin esbombat en titulars. Ja dic jo que cal llegir la premsa amb suspicàcia…