Aquest monogràfic proposa la Capacitat d’aturar-se en un món accelerat. Som conscients que tot va de pressa i s’exigeix immediatesa en qualsevol fet. Es desitja viure amb més calma, de forma serena i tranquil·la per donar sentit a allò que es viu. Sembla que no hi ha temps per assaborir res i si algú afluixa el ritme en caminar i en expressar-se no hi ha la suficient paciència. Es desitja reduir el ritme de vida tan vertiginós i estressant que com a resultat porta a un cansament i provoca certa angoixa i, fins i tot, en alguns casos porta a estats depressius.
Es vol viure d’una manera més coherent i autèntica per valorar els sentits humans, la força de la mirada, l’escolta activa… Això demana una actitud desperta per saber escoltar el cos, el cor i el cap de forma cognitiva i emocional. Cada vegada hi ha més demanda de silenci per poder tranquil·litzar-nos, els sorolls externs no permeten sentir pau i, sovint, també hi ha els sorolls interns que desestabilitzen.
El cos es queixa i demana fer descans. És necessari aturar-nos, saber badar, prendre consciència del moment, de l’ara i aquí, fer silencis… Cada vegada hi ha més propostes per facilitar aquest benestar humà, com la meditació, ioga, mindfulness… per nodrir-nos de silenci. També és més freqüent oferir espais preparats per practicar la quietud i de recolliment per escoltar el propi bàtec del cor i escoltar amb més serenitat els altres.
La persona té capacitat d’exercitar el seu propi estat físic i emocional des de la pròpia dimensió humana de la interioritat tan singular i personal. La professora Anna Eva Jarabo en l’entrevista defineix la interioritat com «un misteri i no sempre la podem pacificar, ni comprendre». I en la pregunta, com s’educa aquesta interioritat respon que «a través del silenci obre la porta a una connexió més profunda amb el que soc realment, el misteri que ens habita. Afirmar que la persona és substancialment misteri significa que no es pot conceptualitzar, no la podem definir o acotar del tot. No podem accedir-hi a la seva totalitat o, dit d’una altra manera, l’ésser de la persona no s’esgota en la seva manifestació externa perquè en ell hi ha quelcom intangible, imperceptible, incognoscible».
També es constata que vivim en una època de distracció constant que no permet la concentració necessària per a la reflexió ni per conversar de forma tranquil·la. Per percebre la presència de l’altra cal posar atenció a tot el que es viu, a més des d’aquesta manera es contribueix a disminuir la indiferència humana tan freqüent en la realitat quotidiana. Sabem que hi ha silencis no volguts a causa de l’aïllament i de la marginació.
Els articles publicats ens ajuden a endinsar-nos en el propi ésser i conviden a saber aturar-nos en un món tan convuls que cal humanitzar el que vivim.