Sara Canca Repiso
Psicòloga
Fa unes setmanes vaig ser a Auschwitz. Allà vaig comprendre que hi ha silencis que ho expliquen tot. Davant d’aquells objectes acumulats, les maletes, les ulleres, les sabates, em resultava molt difícil parlar-ne.
Em van impressionar especialment les sabates. Moltes estaven juntes, lligades al seu parell. No vaig poder evitar pensar que potser, en deixar-les allà, els amos van conservar l’esperança de tornar algun dia a recuperar-les. Una esperança senzilla i humana: tornar a casa, tornar a posar-se les sabates.
Potser, per això, aquell silenci em va semblar tan diferent. No era buit. Estava ple de vides, absències i preguntes per a les quals no hi ha prou resposta.
Des de llavors penso més en el silenci. A la nostra societat necessitem moments de silenci per aturar el soroll, la pressa i la necessitat constant de respondre. Viktor Frankl ens va recordar que, fins i tot davant de circumstàncies que no podem triar, hi ha un espai interior des del qual podem adoptar una actitud i trobar un sentit.
Però el silenci no sempre és saludable. En algunes persones activa l’ansietat, els pensaments o els records que el soroll quotidià aconsegueix mantenir a distància. I tampoc interpersonalment tot silenci és virtut: podem callar quan algú necessita ser escoltat, deixar sense veu qui necessita suport o utilitzar el silenci com a càstig, com passa en tantes formes de ghosting (acció de desaparèixer de forma sobtada i inexplicable).
Per tant, no es tracta de defensar el silenci davant de la paraula, sinó de trobar un silenci sa: un silenci que permeti escoltar, descansar, pensar i prendre distància abans de respondre, però que també sàpiga quan trencar-se.
De vegades necessitem silenci per trobar-nos i, altres vegades, necessitem una paraula perquè l’altre no se senti sol.