No es pot negar que el nostre món està accelerat…
Veiem en la fotografia de la portada un jove amb la seva motxilla
que sap aturar-se, seure, estar en silenci i mirar cap a l’horitzó.
Segur que en la motxilla porta aigua per aclarir les idees.
La veu de l’interior, tal com diu l’Anna-Bel Carbonell en la frase
sols s’escolta en el silenci. És el silenci que des de la calma
fa desaccelerar, ajuda a aprofundir i fa estimar més la vida.
El temps és com una mena de fantasma que burxa
la consciència i ens diu: “No perdis el temps”.
No ha de ser mai així, tot el contrari, el temps
és per adornar-lo de bellesa que és font de pau.
Com pot tenir pau una persona
que no sap assaborir el temps ni el silenci?
Recordo l’estrofa d’una cançó que vaig escoltar
a una cova del Sacromonte de Granada.
Podria xiuxiuejar la música, però em va quedar clara
la lletra: “Con cuatro claveles clavé el aire de mi calle…”.
Quan em trobo atabalat perquè el temps s’escapa,
haig d’aturar-me a “clavar” el meu temps amb “clavells”
d’amistat, de joia i d’una flaire de confiança
amb els que estimo i m’estimen.
Atureu-vos, per escoltar i sentir el silenci.
No tingueu por. El temps no té pressa.
Josep M. Forcada