Per: Àmbit Maria Corral
Barcelona, febrer 2018
Foto: Ita Amigó
El dijous 15 de febrer l’Àmbit Maria Corral va organitzar el 228 Sopar Hora Europea amb el tema «El sentit ètic de la comunicació». Va ser un homenatge a Joan Viñas i Bona, amb motiu del centenari del seu naixement, i al seu fill Francesc Viñas i Rexach, promotor juntament amb Alfred Rubio, dels Sopars Hora Europea.
Jaume Aymar, col·laborador de l’Àmbit Maria Corral i moderador del Sopar, va recordar el comunicador Joan Viñas, que va treballar molt per a la infància i per a la gent gran. Es va fer molt famós per la popular Campanya Benèfica de Ràdio Nacional, juntament amb el senyor Dalmau, dedicada a la infància. Va ser el pioner del Moviment Vida Creixent, un apostolat de la gent gran. Va ser home de ràdio, locutor i rapsode, i també home de televisió. «Va ser d’aquelles persones que fan que passin coses.» El doctor Alfred Rubio li va demanar ser director de l’Àmbit Maria Corral, i ho fou durant gairebé vint anys, des de l’any 1980 fins el 1999. «En Joan era un mestre de la paraula, de la locució, del relat i de la improvisació.» A més, va escriure articles i el llibre La radio por dentro. També va recordar en Paco Viñas, dedicat al món de la comunicació eclesial a Bogotà i va ser el primer director de Ràdio Estel. Casat amb Fina Casas i pare de dues filles, la Maria i la Karen. Va col·laborar en els orígens de l’Àmbit, en la promoció dels Sopars Hora Europea i altres projectes. Era un admirador del seu pare i autor del llibre Joan Viñas Bona. El goig de viure. «En Joan i en Paco eren dos comunicadors que espontàniament vivien l’ethos de la comunicació.»
Jaume Aymar per iniciar el tema del Sopar i presentar els ponents va dir que: «Els mitjans de comunicació ajuden a fer desaparèixer la frontera entre la realitat i la ficció». La primera aportació va ser a càrrec de la doctora en comunicació Leticia Soberón, que considerava Joan Viñas el seu primer mestre de la comunicació, ja que la vivia com una vocació. I recordava en Francesc, que considerava també com un altre mestre que ella admirava perquè d’alguna manera havia seguit els seus passos professionals. Va parlar sobre la comunicació globalitzada i els seus valors prioritaris: «Tots volem que hi hagi ètica de la comunicació. Això no és gens fàcil perquè l’ètica és un desafiament quotidià. La principal característica de la comunicació és la híperconnexió transmèdia. Tot el món està connectat tot el dia i a través de molts medis, llenguatges i suports, de tal manera que podem dir que ens envaeix la comunicació». Un valor aportat és que hi ha accés ampli a la informació a més d’un valor artístic. Però ressaltà que hi ha un valor necessari, que és el silenci. Una altra característica de la comunicació és que està fraccionada per illes comunicatives: edat, temàtica, llengua, ideologies i creences: «Les xarxes socials ens atrauen perquè ens donen la sensació que pertanyem a algun grup». El valor necessari és entendre que hi ha altres tribus i, per ser-ne connector i aconseguir enllaçar aquestes illes, cal respecte. I l’última característica és que és participativa ja que tothom pot compartir coses que altres veuen. Aquesta massiva participació fa que creixi la responsabilitat. Per tant, el valor que es necessita, a part d’una exigència de rigor, és una responsabilitat social. Finalment, davant d’aquest panorama de valors i desvalors, va proposar la pedagogia del silenci i del pensament, i una pedagogia de la conversa.
El periodista Albert Sáez comentà que Joan Viñas va ser el seu primer jefe: «La primera feina que vaig tenir va ser gràcies a ell. Desprès a la vida has tingut uns altres jefes i professors, però quan penso amb el senyor Viñas la paraula que em ve al cap és mestre, que és a qui intentes imitar.» Ara encara hi ha tres coses que faig imitant-lo: una és llegir les esqueles de La Vanguardia a primera hora del matí. La segona és guardar les cartes que reps i la còpia de les que envies. Aquí hi ha una idea de conversa, ell guardava les converses que tenia. La tercera cosa que intento imitar és que mai trobava que res fos impossible. Aquesta idea té a veure amb l’esperança ja que la gent que pensa que les coses es poden fer és gent esperançadora. Sobre el tema del Sopar ressaltà que: «El món de la comunicació, tal com l’entenem, és una revolució ja que als mitjans de comunicació els ha sortit competidors, les xarxes socials tecnològiques. Aquesta és una realitat que està canviant el paradigma de la comunicació, la manera com circulen les notícies, les idees, la influencia, la publicitat…». Estem vivint un canvi i l’element substancial és l’apoderament del públic. Tenim molt més poder a les xarxes socials del que ja teníem als mitjans. A més, en el món de la comunicació ja no podem parlar en tercera persona, ja que algunes de les coses que passen són la nostra responsabilitat: «La suma de les nostres responsabilitats individuals». Un altre element és veure que la comunicació és sobretot la conversa que requereix una certa pedagogia i una certa predisposició dels que hi participen. Parlà del concepte de multituds intel·ligents: «A les xarxes la decisió individual de cadascú és la que acaba conformant la decisió del conjunt, per tant hi ha intel·ligència a la suma. És a dir, si abordem la nostra participació des d’aquesta ètica de la responsabilitat, la multitud pot ser més intel·ligent.» Va acabar comentant que les xarxes et permeten estudiar els comportaments i no les opinions i afirmà que necessitem pedagogia i ètica de la complexitat, resoldre els problemes dins de la seva complexitat.
La darrera aportació va ser a càrrec del filòsof Francesc Torralba que va focalitzar la seva reflexió en l’ètica i en la veritat en els processos comunicatius, ja que aquí hi ha el fonament de la credibilitat. Si no s’aposta per la veritat i la credibilitat es perdrà la confiança del públic. «Hem d’evitar aquella lectura maniquea que consisteix a veure només a les xarxes la mesquinesa humana, la insensatesa, l’absurditat… sinó que hi ha clarobscurs.» Va subratllar la qüestió de la veritat: «El que hi ha de comú en els codis d’ètica és el principi de veracitat, vol dir que esperem que l’emissor digui la veritat. A vegades, el principal còmplice en la mentida és el receptor que no vol saber la veritat». Aclarí què vol dir ‘dir la veritat’. Quan demanem la veritat volem que ens diguin allò que ha estat, però dir el que ha passat és molt complex. Va comentar tres posicions: la posició escèptica, tots els relats són igualment legítims, ja que ningú sap realment què va passar. L’actitud ingènuament optimista que s’oblida de les perspectives i de la complexitat. Però, la bona mirada és la perspectivista ja que expliquem allò des de la perspectiva on érem. Això porta a diferents conclusions: no ens podem fiar d’una única font, a més, s’han d’evitar els extrems. Afirmà que: «La xarxa ha permès la democratització del servei. És essencial la brúixola perquè hi hagi la possibilitat d’orientar-se i no perdre’s en aquest oceà, i discernir, saber quines fonts són més pures i quines estan contaminades. Això permet un accés al saber que abans estava vetat». També va parlar sobre la postveritat: «És un eufemisme de mentida que ens resulta inacceptable i per això encara preferim una paraula més dolça d’escoltar. La paraula ‘post’ vol dir allò que ve després, i què ve després de la veritat? Si no ve la veritat ve la mentida. La postveritat significa que aquella noticia no té com a principi bàsic dir la veritat sinó suscitar una emoció, però el que interessa menys és dir la veritat».
La directora de l’Àmbit, Assumpta Sendra, va fer un brindis de gratitud per la vida del Sr. Joan Viñas i d’en Francesc, pel seu esperit entusiasta i l’empremta que van deixar a l’Àmbit i que, malgrat ells avui no hi són, el seu record ens anima a continuar. Durant el col·loqui, la participació dels assistents va permetre, encara més, poder aprofundir sobre el sentit ètic de la comunicació. Agustí Viñas va fer referència al seu pare Joan i al seu germà Paco ressaltant que el significat d’estimar en la vida és fer actes d’estimació. Estava agraït al seu pare que va acceptar sense pensar-s’ho ser director de l’Àmbit. I Fina Casas, esposa d’en Paco, va donar les gràcies a l’Àmbit per l’organització del Sopar, als ponents i als assistents. I va tenir un especial record per l’Alfred, en Paco, l’avi Joan i l’àvia Annita. El president de l’Àmbit, Josep M. Forcada, tancà el sopar dedicant unes paraules a cada ponent sobre el tema tractat i també unes paraules d’agraïment i reconeixement envers en Joan Viñas i en Francesc.