Revista RE

Fragilitat i vulnerabilitat, dues paraules utilitzades des de sempre, però que actualment davant de tot el que vivim a causa de la pandèmia estan molt més en ús. L’etimologia de cada paraula prové del llatí: fragilitat del verb frango que significa trencar, i vulnerabilitat de vulnus que significa ferida. En el context antropològic, des que l’ésser humà neix es constata la seva fragilitat que l’acompanya al llarg de tota la vida i quan s’arriba a la vellesa és més evident perquè el cos humà està feble i sembla trencar-se. També la condició humana és vulnerable perquè en qualsevol moment poden ferir-nos. Sabem que la fragilitat humana i la vulnerabilitat són realitats i condicionants presents en el nostre entorn que cal assumir de manera natural. Però, sovint, la seva acceptació requereix un esforç perquè a ningú li agrada mostrar la pròpia feblesa ni ser ferit. El biòleg André Giordan en el seu llibre El meu cos, la primera meravella del món presenta un inventari del cos humà ple de revelacions sorprenents. Convida a fer un viatge pel propi cos que descriu únic i que pel fet de ser una peça única i irrepetible requereix tenir-ne molta cura: «Soc i seguiré sent irremeiablement únic. Mai ningú no ha tingut ni tindrà mai la mateixa fórmula genètica que jo. Una peça única mereix respecte. Normalment, se la col·loca dins d’una vitrina i, si això no és suficient, se l’exposa en un museu sota una gran protecció. Com que no soc qualsevol cosa, ja tinc prou cura de mi? Tinc prou consideració per aquell o aquella que soc jo?» Aquestes preguntes fan reflexionar si es valora prou la pròpia fragilitat. Per exemple, les persones amb salut més fràgil i delicada són més vulnerables perquè estan més indefenses. Sovint la persona es qüestiona la seva fragilitat, però es constata molt fàcilment perquè tothom a la mínima pot trencar-se per qualsevol fet inesperat. La qualitat de fràgil mostra ser delicat, feble, inconsistent, dèbil, fluix… I segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans vulnerable és «aquell que pot ésser vulnerat. Susceptible d’ésser afectat per allò que hom diu, d’ésser convençut o vençut en una discussió, en una qüestió, etc.». Per tant, veiem en la quotidianitat quantes vegades la persona se sent indefensa i segons el que toca viure se sent desemparada. Eduard Sala en l’entrevista, en la pregunta de si «des de la pandèmia, de cop i volta, tots som més vulnerables», diu que: «Cuidar-nos a nosaltres i els uns als altres hauria d’esdevenir la prioritat en qualsevol agenda pública o privada. Sempre i arreu, però molt especialment, en el context que estem vivint ara.» Els articulistes presenten diferents aspectes a partir de reconèixer la fragilitat i la vulnerabilitat contextualitzades bàsicament en l’actualitat, ja que a causa de la Covid-19 tot ha quedat sacsejat. Aquesta realitat demana fer noves mirades per trobar respostes a molts interrogants que provoquen certes angoixes. Això demana gestionar de forma correcta les emocions i els sentiments des de la raó humana per refer-nos i de forma conjunta avançar.   

En aquest monogràfic, conscients de la realitat que encara vivim, hem volgut fer una nova reflexió relacionada amb…

La pandèmia ha sacsejat, directa o indirectament, qualsevol racó del món per­què el coronavirus no entén de fronteres, classes socials, rics, pobres, treballa­dors, aturats, persones sanes, malaltes, joves, vells… Per tant, aquesta realitat viscuda ha fet sentir la fragilitat humana perquè tots hem estat i som candi­dats a ser contagiats. Coneixem prou bé unes estadístiques amb uns resultats que han alterat la realitat quotidiana. I si, entre aquestes xifres, hi ha un ésser estimat, afecta encara molt més. Avui, cal guarir moltes ferides obertes, trastorns emocionals i psicològics i el sentiment de tristor. Tot això genera un malestar que demana fer un procés per acceptar totes les conseqüències generades pel virus i la prevenció del contagi: el confinament, mantenir les distàncies i assumir una nova manera de viure i conviure sense el contacte directe i, la manca de les abraçades. Davant d’aquesta situació cal trobar com refer-nos, malgrat molts tipus de pors i tanta inseguretat que porta a una inestabilitat. En aquesta realitat viscuda, cal considerar alguns col·lectius que han patit de forma més agreujada. Per exemple, l’exclusió social s’ha fet més visible res­saltant la pobresa i les carències més bàsiques per a la subsistència. S’ha patit l’aïllament de persones afectades pel virus, tant en hospitals com en residèn­cies de gent gran, que no han pogut rebre visites dels familiars pel risc al con­tagi i no s’ha pogut acompanyar en l’etapa final de la vida. Ha mancat aquesta calidesa humana que tant ha deshumanitzat. En les residències, el suport del personal ha estat heroic malgrat la migradesa de recursos sanitaris, i en els hospitals el personal ha mostrat la seva professionalitat i qualitat humana. Ningú ha escatimat cap esforç i això mereix un reconeixement. El cert és que no es pot canviar res del que ha succeït. Per tant, aquest mono­gràfic MIRAR ENDAVANT vol ser propositiu per avançar davant els grans canvis a tots els nivells. Els articulistes reflexionen sobre diferents aspectes, des de la psicologia, sociologia, filosofia, educació, economia, exclusió so­cial…, però encara queden altres aspectes a tenir en compte, com la política, sanitat, investigació, els mitjans de comunicació, la religió, l’espiritualitat… Però, sabem que el més sensat i coherent és el propi seny i criteri, i la manera de ser, estar i actuar en el lloc que pertoca. Quantes vegades hem sentit: «res tornarà a ser igual», «ens ha canviat tot», fins i tot les noves maneres de relacionar-nos en format virtual. Ara els escenaris són diferents, amb un virus catalogat com un enemic o com una guerra sen­se armes que demana estar alerta. La Covid-19 ha obligat a fer una aturada forçada i a viure l’experiència d’un confinament: famílies convivint en espais reduïts, infants, nens i adolescents superant nous aprenentatges, i gent gran experimentant la solitud. Aquestes situacions i altres han permès tocar fons! Alguns ho han viscut bé plantejant-se noves preguntes per trobar respostes autèntiques; altres ho han patit amb una crisi que ha generat trastorns d’an­goixa i depressió; altres donant valor a allò essencial i obviant el més superfi­cial… Aquestes diverses percepcions han fet adonar-se, encara més, tant de la vulnerabilitat com de la capacitat de resistència humana. Sortirem reforçats, malgrat tanta complexitat amb moltes variables perquè el demà sigui millor que l’avui. Durant aquest període s’ha mostrat la solidaritat i l’agraïment, i s’han evi­denciat molts valors que semblaven soterrats. Tot plegat ha fet sentir-nos més humans i més humils. La Covid-19 demana, urgentment, ser corresponsables per assumir noves etapes, ser creatius per realitzar nous replantejaments, can­vis de paradigmes per transformar i fer una nova mirada per re-humanitzar la societat.

L’educació mediambiental té una arrel molt clara: el respecte a la persona.

La proposta del monogràfic sobre la corporeïtat pretén ser una reflexió entorn de la fonamental dimensió humana: el cos. Volem donar continuïtat al tema tractat en l’última revista sobre la interioritat que tal com dèiem: «Demana un recolliment i una implicació integral de la persona, des de la ment, el cos i el cor, per experimentar aquest recorregut interior». En paraules del pensador Lluís Duch ressaltàvem que: «Una interioritat s’ha de nodrir de l’exterioritat». L’exterioritat de la persona, és a dir, el cos humà, és la targeta de presentació del nostre físic, però el cos amaga altres realitats que no són tan visibles com el pensament, les emocions, el batec del cor… Són aspectes més soterrats que fan estar i sentir d’una manera concreta. El biòleg André Giordan, entrevistat fa anys per la revista RE i autor del llibre El meu cos, la primera meravella del món, presenta un inventari del cos humà com un univers gairebé desconegut gestionat per una direcció general que és el cervell humà i protegit per una muralla (quatre metres quadrats de pell) plena de captadors i de porus que detecten els cops, la temperatura… La pell, considerada el nostre òrgan més gran, que protegeix la pròpia corporeïtat, és la fotografia més evident i autèntica de la persona. Sabem que el cos és una peça única, fràgil, singular i irrepetible, pel qual s’ha de tenir respecte i prendre consciència de la pròpia constitució corporal que mostra allò que som. Aquest cos tan excepcional amb vida pròpia és el nostre habitatge on hi té cabuda tot l’organisme humà. Per això, cal tenir-ne cura i ser capaços d’escoltar-lo, tal com expressen els articulistes. Escoltar el cos permet conèixer qui som i prevenir algunes dolències per no arribar a un dolor profund. De manera inconscient el cos sempre parla, dona molta informació, però no ens n’adonem. Sabem que el cos és savi perquè sempre avisa, però s’ignoren els missatges. Que important és ser conscient que el cos s’expressa i sovint demana ser escoltat, per exemple que s’ha d’oxigenar. Els cos és una estructura que es pot modular. Quants cossos percebem que estan rígids o flexibles pel simple fet de caminar. El cos està en constant moviment, fins i tot, quan està quiet. A través del cos es parla sense paraules, es gesticula, es mira, s’expressa… El mirall és el nostre interlocutor que mostra la realitat de la corporeïtat i quantes vegades l’expressió més escoltada és «no m’agrado». Quantes persones tapen petites incidències o cicatrius de la pell amb tatuatges per amagar-les. I quantes persones estan descontentes perquè voldrien tenir un cos perfecte,  o s’autolesionen fruit del propi fàstic que els genera el cos. Quants trastorns patològics a causa d’aquest malestar per voler seguir uns cànons de bellesa que són com una tortura. O extrems narcisistes de bellesa desmesurada que fan sentir un excés d’ego. Totes les radicalitats són negatives, per això és necessari un realisme per acceptar la corporeïtat i millorar el que sigui necessari. Tots els articles i l’entrevista conviden a prendre consciència de la pròpia corporeïtat, d’un cos concret amb un esperit que anima, ja que el seu complement és evidentment l’ànima i la ment. Sabem, si no hi cap cap anomalia que, pel cicle vital de la vida, el cos va canviant i envellint. No és el mateix un cos d’infant, d’un jove o d’un vell, però cada etapa té el seu significat i la millor opció és viure-la amb dignitat. A més, tenim un cos vulnerable i finit que un dia s’acabarà, per això cal tenir-ne cura i gaudir-ne. q