Revista RE

Estrenem l’any amb un nou monogràfic la temàtica del qual afecta tothom, ja que no podem quedar-nos indiferents davant la realitat de les DESIGUALTATS, bàsicament a causa de la inestabilitat econòmica, que el grau de pobresa i la xifra d’exclosos que augmenten per diferents motius: no disposar d’habitatge, addicció a la droga, a l’alcohol, o al joc, la manca de treball, malalties greus, la decrepitud, depressions, solitud amargada… Aquestes situacions són una constatació real de desnivells que lluiten per una igualtat en dignitat. Preocupa d’una manera greu l’increment de la indigència de tantes persones que no poden subsistir perquè no disposen dels mínims necessaris. Sovint quan es parla de les necessitats humanes, s’expressa amb la paraula ‘pobresa’ perquè en el fons qualsevol ésser humà és ‘pobre’ perquè està necessitat d’alguna cosa, té alguna mancança… Gairebé tothom, en algun moment, hem fet, fem o podem fer el gest de ‘pidolar’ perquè es demana el que sigui, que probablement no és diners, és simplement un petit gest de reconeixement, des d’una mirada, un somriure o una paraula. També, la manera com es tracta l’altre és una mostra d’igualtat o desigualtat perquè sempre hi ha preferències i favoritismes. Això fa pensar en la frase anomenada ‘regla d’or’: «Fes als altres allò que vols que et facin a tu»; portar-ho a terme té grans avantatges que faciliten la convivència humana. Un document d’Oxfam Intermón diu que: «L’1% més ric del planeta posseeix tanta riquesa com el 99% restant. La desigualtat entre els més rics i els més pobres segueix en augment, i és ja un dels principals desafiaments del nostre temps. Els nivells de desigualtat existents soscaven els nostres esforços per erradicar la pobresa, erosionen la cohesió social i suposen una amenaça per a la salut de les democràcies. Però la creixent desigualtat en termes de riquesa és només la punta de l’iceberg. Per sota s’amaga una complexa relació de desigualtats múltiples en termes de renda, d’accés a serveis socials bàsics, o a recursos productius; desigualtats entre grups ètnics, entre homes i dones, o entre zones geogràfiques. Aquestes desigualtats no són inevitables; poden reduir-se si s’apliquen les polítiques públiques adequades i, especialment, si corregim els desequilibris actuals en les relacions de poder i modifiquem les idees i creences injustes que la sustenten». Es constata que la desigualtat principal és l’econòmica, però n’hi ha d’altres tipus: social, jurídica, informativa, educativa, sexual, cultural, política, ètnica, religiosa, de gènere, de salut, per l’edat… i la desigualtat d’oportunitats. Els articles descriuen diferents realitats provocades per la desigualtat i que cal treballar des de valors com la justícia, l’equitat, la llibertat, la fraternitat, la pau, l’esperança… com actituds bàsiques per humanitzar les nostres relacions i integrar qualsevol ciutadà sigui qui sigui i vingui d’on vingui. La majoria desitgem un món més just i sabem que la reducció de les desigualtats demana un canvi transformador que exigeix grans esforços. Sortosament hi ha moltes entitats implicades en el treball solidari per contribuir al bé personal i social de les persones i dels col·lectius vulnerables. En aquestes pàgines podrem conèixer la tasca de la Fundació ajudantajudar, de Càritas, de Mansol Projectes, El Lloc de la Dona i de la Fundació Roure, que treballen per afavorir la igualtat.

L’últim monogràfic va tractar sobre el sentit del tacte i, fruit de la reflexió, va sorgir l’interès per tractar sobre el sentit de la vista que és el més utilitzat i complex per tot allò que ens possibilita: percebre la llum, la foscor, diferenciar colors, veure-hi de lluny i de prop, distingir els moviments, descobrir l’entorn… El títol, formulat com a pregunta, pretén donar-hi més rellevància ja que és molt significatiu el com nosaltres mirem, perquè en el com hi ha inclosa una intencionalitat. Per tant, Com mirem? demana fer una aturada real a aquesta acció que realitzem constantment a través dels nostres ulls, aquests òrgans especialitzats, que tenen per funció rebre estímuls, copsar imatges i assimilar informació, tot gestionat a través del cervell humà. L’article del doctor Josep M. Forcada descriu aquest procés de forma detallada: «Els ulls són la finestra d’entrada de les imatges que mitjançant una lent concreta, el cristal·lí, les deixa passar a la retina que destria els colors i d’aquesta pel nervi òptic es transmeten al quiasme i l’escorça visual del cervell que gestiona les sensacions visuals amb precisió. Això s’integra per les neurones a les diferents àrees de la memòria i de les emocions, i segons estudis científics és a l’hipocamp, a l’escorça entorrinal i altres espais. Tot això fa que aquest sentit de la vista sigui tan ric en funcions.» També el professor Sebastià Serrano en la secció entrevista diu que els ulls: «Són la millor mostra per saber si la persona amb què estàs interactuant està bé o no. Això requereix observació.» Per tant, si no hi cap trastorn en la visió cal ser conscients dels nostres ulls i de la nostra mirada concreta. El com mirem convida a mirar-nos en el mirall per fer la pròpia descoberta. En un article del doctor Alfred Rubio titulat Encontre en el mirall deia: «Avui m’he fixat en els meus ulls. M’he mirat com quan un mira als ulls una altra persona, posant en aquesta mirada l’ànima i establint-se amb ‘aquest altre’ una conversa profunda sense necessitat de paraules. Avui, sense saber perquè, m’he mirat així. He establert amb mi mateix un diàleg profund que m’ha arribat amb una certa esgarrifança a la mateixa consciència. En veure’m objectivat, m’he descobert un entre els altres, tan digne de ser apreciat, estimat, com s’ha de fer amb el pròxim.» En aquestes pàgines llegirem moltes idees que descriuen el sentit de la vista, ja que a través de la mirada podem mirar de maneres molt diferents i diverses. Cada mirada és personal i única, i requereix enfocar bé: hi ha la mirada dòcil, acollidora, esperançada, agressiva, alegre, trista, generosa, honesta, manipuladora, frívola, buida, indiferent… La mirada expressa la pròpia manera de ser i d’estar. I així la mirada és la pròpia actitud davant la vida, des d’ella podem negar, afirmar, insinuar… Des de la mirada ens comuniquem, oferim informació i en rebem. El sentit de la vista tan ampli i complex permet actuar constantment: veure, mirar, observar, admirar, contemplar… I, des del sentit de la vista, podrem reconèixer l’altre i els altres i la realitat que vivim.

El sentit del tacte, podríem dir, és el més primari i el més ric, que comença des de l’inici de la vida i arriba fins al final de l’existència. Quina importància tan gran i indiscutible té la relació de tendresa ja en la infància! El primer gran estímul de tendresa que haurà de créixer al llarg de tota la vida.És admirable la primera sensació que té l’infant quan cerca l’acaronament i l’escalf d’algú que el pot abraçar…Qui és capaç de negar una mà amiga al final de la vida d’una persona? Tal com expressa en el seu text, el neuròleg Jordi Montero: «Només després d’haver sofert un període de COVID-19 de més de dos anys, vam poder adonar-nos de la importància, freqüència i intensitat d’aquestes relacions pell a pell en la societat humana. Vam perdre en gran part el contacte físic i això, per als llatins, és encara més significatiu perquè ens agrada tocar: petons, abraçades, encaixades de mans, carícies afectuoses i enèrgiques amb la mà en el clatell de l’altre.»Per tant, consideremoportú donar una visió científica de molts aspectes del sentit del tacte tan extens i a la vegada desconegut.Se l’ha utilitzat des de ser artífex de la relació humana fins a unes dimensions ètiques que han passat per uns trànsits variables que van més enllà de la comunicació interpersonal. S’ha dit de tot. És hora que intentem tractar el sentit del tacte des de diferents vessants. Reconeixem que darrerament s’ha investigat i s’ha escrit molt sobre aquesta temàtica. Especialment se l’ha relacionat amb l’àrea dels sentiments i deles emocions. Tots apunten més enllà, ja que el sentit del tacte permetla comunicació interpersonal,capaç de provocar a través del cervell uns processos comunicatius per tal de conduir-los a una comunió de sentiments, sovint prou intensos, en què les neurones treballen per promoure que el cervell regeixi forts estats emocionals. Desitgem donar pas al to científic i valoratiu que avui s’està estudiant intensament. Per exemple, què passa en aquelles persones que no tenen mans? Com es poden suplir a través de robots o d’avenços quirúrgics? Com s’han de potenciar en aquests casos altres zones del cos que es poden educar per a una sensibilitat davant de mancances? L’evolució del fenomen comunicatiu que es decantava principalment vers una línia de sexualitat, veiem que avui pot rescatar molts elements que van més enllà, fins i tot, d’actituds frívoles. Sabem també que el tacte ens ajuda en la comunicació no verbal per expressar tantíssimes emocions, des de l’alegria a la tristesa, des de l’apreci al rebuig, des l’amor a l’egoisme… Realment el tacte és com un detector sensorial que percep la realitat dels altres. També el tacte és un sensor que percep qualsevol canvi produït en l’ambient.

La Salut és el títol del monogràfic. Un títol breu, però tractat en un sentit ampli i global, ja que la salut és considerada un bé preuat. Sabem que reflexionar, parlar, escriure… sobre la salut és tractar sobre l’ésser humà i també sobre la vida i la mort. La bona o mala salut ens acompanya al llarg de la nostra trajectòria vital. Hi ha molts tipus de salut: física, emocional, mental, econòmica, alimentària, familiar, laboral, social… Constatem que sobre aquest tema els articulistes han escrit extensament perquè la salut permet anar al fons de la persona. Cada article tractat des de la pròpia disciplina o experiència possibilita pensar-hi. Ens adonem de la salut quan aquesta manca. L’article de l’educadora Anna-Bel Carbonell fa adonar-nos d’aquesta realitat: «Veure en una persona malalta sols el dany orgànic i oblidar-se de la seva trontollant i imprevisible reacció emocional seria una gran errada. Cada persona és un món, i també cada cos i la manera com aquest rebrà  la malaltia. Vet aquí, doncs, que la medicina no pot ignorar la capacitat de tota persona de posar en funcionament recursos sanadors des d’una visió integrativa, donat que cada ésser humà s’ha de contemplar des de múltiples dimensions: biològica, psicològica, espiritual, emocional i social, que tot i que no es poden separar, si que es poden distingir i enfortir, i ajudaran el malalt a enfrontar-se d’una manera o una altra a aquella nova i desconeguda realitat.» Cada persona és un món i tothom reacciona de diferent manera davant d’una mateixa malaltia, ja que hi ha molts factors que influeixen en la resposta personal d’un diagnòstic. També és significatiu en aquesta situació la figura del professional, és a dir, del metge quan comunica qualsevol malaltia al pacient. L’article del doctor Jordi Craven descriu com el metge ha d’acompanyar el malalt: «El metge posa el seu coneixement i habilitats al servei del pacient, apropant-s’hi, escoltant les seves preguntes, avaluant el que comprèn bé o malament de les seves respostes, indaga sobre els seus valors i els del seu entorn i li fa consideracions avaluant pros i contres de cada opció. Dona temps, confiança, empatia positiva. Comparteix un camí amb el pacient! D’això també se’n diu humanitzar la medicina i els hospitals, en el sentit de donar una atenció que estigui al nivell de la immensa dignitat de la persona humana.» Som conscients que la pandèmia ens ha deixat seqüeles de molts tipus i que, en concret, ha afectat la salut emocional i mental. Per tant, d’alguna manera busquem  remeis per guarir la salut i per gaudir-ne. La Contra de La Vanguardia del 28 de març d’enguany en l’entrevista al biòleg naturalista Daniel Lumera diu que la millor inversió que podem fer per la salut és «quatre actes d’amabilitat al dia: cap a un mateix, cap a un altre ésser humà, cap a un animal i cap a la natura». A més, diu que «està demostrat que les persones amables viuen més i emmalalteixen menys». L’Agenda 2030 que presenta els Objectius de Desenvolupament Sostenible, l’objectiu 3 es refereix «garantir una vida sana i promoure el benestar per a totes les persones a totes les edats». Aquest és un bon repte que demana responsabilitat per part de tots: tant el govern com els ciutadans perquè sabem que la salut és un dret reconegut com a prioritari a la societat. Que aquestes pàgines possibilitin als nostres lectors valorar la salut de forma integral!  

Estrenem l’any amb un nou monogràfic que afecta tothom, ja que la proposta és sobre l’exercici de TENIR CURA en sentit global, que comença amb la responsabilitat de la cura d’un mateix. Això requereix fer una aturada per poder observar-nos i prendre consciència de qui som i reconèixer els propis límits. L’autora Rosa M. Boixareu descriu que «Tenir cura es refereix a una dedicació i atenció que s’implica de manera especial i concreta vers una persona, un animal, una cosa, una situació, un entorn… És un itinerari personal i col·lectiu de millora i creixement segons les necessitats i possibilitats. És un procés d’implicació social amb aplicacions directes i concretes en el marc d’una pràctica multidisciplinària més enllà de l’àmbit professional sanitari. Cuidar i ser cuidat és una necessitat humana, pertany a la nostra essència identitària.» Constatem aquesta necessitat humana en qualsevol etapa de la vida, per això diu que el tenir cura «no es tracta solament de situacions de malaltia, sinó també, de situacions de vida on la necessitat d’ajuda, d’assistència i de suport, es fa palesa (al nadó, a la vellesa, a la convalescència, en l’exclusió…). Aquest marc antropològic planteja l’escenari en termes universals, com no podia ser d’una altra manera, afirmant que l’ésser humà com a ésser reflexiu (aspecte filosòfic) que és, viu en un marc de creences, valors, tradicions… (aspecte cultural i religiós) que aprehèn, comparteix, transforma i transmet (aspecte social). La trajectòria del cuidar és diversa amb característiques i evolucions particulars.» El sentit de cuidar és universal perquè en qualsevol racó del món hi ha aquesta necessitat i és dinàmic perquè va evolucionant segons el context. Els articles descriuen aquest sentit de la cura des de molts diferents vessants, ja que a més de tenir cura d’un mateix, cal cuidar els altres, des del nucli familiar, grupal, laboral, social… Aquest fet demana una actitud atenta i solidària per poder enfortir els vincles de les relacions humanes. També cal tenir cura del nostre entorn: els carrers, pobles, ciutats… i el planeta. L’article de l’autor Ignasi Oró sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible com una oportunitat per tenir cura del planeta i dels seus habitants, destaca alguns aspectes de l’Agenda 2030 que consta de 17 objectius, 169 fites i 231 indicadors i dibuixa un futur proper ple de reptes a escala planetària. Ell diu que «Tenir cura vol dir, en el seu significat més bàsic, tractar bé. En el cas que ens ocupa podem afegir: respectar el desenvolupament personal i del medi ambient. Dit d’una altra manera, treballar pel desenvolupament social i econòmic del planeta i dels seus habitants vetllant per la sostenibilitat econòmica, social i mediambiental.» Tenir cura és molt més que curar, per tant, el repte prioritari és tractar bé tot el que sigui possible i estigui al nostre abast, començant per l’esser humà: el seu cos, els sentiments, la seva ment, les actituds, les conductes, les relacions interpersonals properes i llunyanes, la comunicació i el diàleg, l’entorn amb els veïns, l’ambient social, laboral, escolar, lúdic… tenir cura del món animal i vegetal, dels jardins, plantes, aliments, reciclar la brossa… és a dir, vetllar per tot el que estigui el nostre abast de forma solidària i compromesa.