Revista RE

Pobresa i pobreses és el títol d’aquest monogràfic que presenta diferents formes de pobreses humanes que, de manera conscient o inconscient, es viuen. Sovint pensem que el pobre és només aquell que no té diners i li toca sobreviure al carrer sense un sostre i pidolant almoina. D’aquests n’hi ha molts i, evidentment, preocupa aquesta realitat en què, sortosament, hi ha moltes persones i entitats que vetllen per contribuir a solucionar-ho. Aquestes situacions són punyents i no permeten sentir-nos tranquils, ja que aquest tipus de pobresa porta cap a una misèria i s’arriba a l’extrem en què la vida gairebé no té sentit i es perd tota esperança. Aquest escenari commou i, ara, amb la pandèmia tot ha quedat més sacsejat, ja que ha provocat molts tipus de crisis que han desestabilitzat i, encara, han proporcionat més desigualtats. L’economista Arcadi Oliveres sempre proclama i lluita per la igualtat i una distribució de béns per a tothom. Amb gran realisme presenta les xifres dels desnivells econòmics i de l’incompliment dels drets humans i diu que: «La pobresa existeix perquè les relacions econòmiques i polítiques internacionals injustes han allunyat els països rics i pobres». A més, «les persones tenen consciència de la pobresa, però és necessari conèixer l’origen i generar canvis per erradicar-la.» Anar a fons del significat de pobresa i adonar-se que malgrat ser ric en tot, la persona segueix sent pobre és sorprenent. Però, la pobresa és molt més, ja que el sentit que volem donar-hi és el de la pobresa com una vivència que cal reconèixer i que afecta la persona. És una pobresa capaç d’entendre la feblesa humana per obrir-se a noves formes de comprendre la vida des d’una actitud humil que ens fa conscients que no podem amb tot, malgrat l’esforç personal i la pròpia intel·ligència. Aquesta nova pobresa és quan es busca el bé dels altres. És una nova forma de viure solidària i fraternal que demana una responsabilitat per exercir noves capacitats de veure el món des de l’òptica de compartir recursos humans, psicològics, espirituals, ètics… La professora Begoña Román en el seu article Pobresa: una malaltia crònica complexa escriu: «La pobresa és complexa i contextual. Ja no basta en donar el peix ni la canya quan no hi ha riu, mar o peixos. On no hi ha riquesa, no s’albiren oportunitats, ni esperances. I la manca d’esperances és la pitjor de les pobreses, perquè l’esperança és motivació per participar i proposar-se qualsevol millora.» L’educadora Anna-Bel Carbonell escriu en el seu article que: «La pobresa té moltes dimensions i matisos. El concepte de pobresa admet complements adjectivals que fan aparèixer d’altres pobreses més enllà que l’econòmica. La pobresa espiritual, emocional, educativa, d’estimació i cura, cultural i creativa, digital… Aquestes pobreses malgrat ser intangibles i difícils de convertir en estadístiques numèriques i pel fet que, fins i tot, poden arribar a ser invisibles, ens bufetegen igualment i es fan presents en la nostra quotidianitat.» Per tant, aquesta gamma de pobreses que presenten els diferents articles, com la pobresa davant la malaltia, davant la soledat, la incomunicació… fan sentir l’individu a la intempèrie i fan reconèixer la pròpia indigència perquè, en definitiva, qualsevol ésser humà és indigent perquè està necessitat d’alguna cosa. Assumir aquesta pobresa humana fa sentir-nos fràgils i vulnerables, i ens porta cap a la humilitat sincera i profunda de la persona. 

Fragilitat i vulnerabilitat, dues paraules utilitzades des de sempre, però que actualment davant de tot el que vivim a causa de la pandèmia estan molt més en ús. L’etimologia de cada paraula prové del llatí: fragilitat del verb frango que significa trencar, i vulnerabilitat de vulnus que significa ferida. En el context antropològic, des que l’ésser humà neix es constata la seva fragilitat que l’acompanya al llarg de tota la vida i quan s’arriba a la vellesa és més evident perquè el cos humà està feble i sembla trencar-se. També la condició humana és vulnerable perquè en qualsevol moment poden ferir-nos. Sabem que la fragilitat humana i la vulnerabilitat són realitats i condicionants presents en el nostre entorn que cal assumir de manera natural. Però, sovint, la seva acceptació requereix un esforç perquè a ningú li agrada mostrar la pròpia feblesa ni ser ferit. El biòleg André Giordan en el seu llibre El meu cos, la primera meravella del món presenta un inventari del cos humà ple de revelacions sorprenents. Convida a fer un viatge pel propi cos que descriu únic i que pel fet de ser una peça única i irrepetible requereix tenir-ne molta cura: «Soc i seguiré sent irremeiablement únic. Mai ningú no ha tingut ni tindrà mai la mateixa fórmula genètica que jo. Una peça única mereix respecte. Normalment, se la col·loca dins d’una vitrina i, si això no és suficient, se l’exposa en un museu sota una gran protecció. Com que no soc qualsevol cosa, ja tinc prou cura de mi? Tinc prou consideració per aquell o aquella que soc jo?» Aquestes preguntes fan reflexionar si es valora prou la pròpia fragilitat. Per exemple, les persones amb salut més fràgil i delicada són més vulnerables perquè estan més indefenses. Sovint la persona es qüestiona la seva fragilitat, però es constata molt fàcilment perquè tothom a la mínima pot trencar-se per qualsevol fet inesperat. La qualitat de fràgil mostra ser delicat, feble, inconsistent, dèbil, fluix… I segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans vulnerable és «aquell que pot ésser vulnerat. Susceptible d’ésser afectat per allò que hom diu, d’ésser convençut o vençut en una discussió, en una qüestió, etc.». Per tant, veiem en la quotidianitat quantes vegades la persona se sent indefensa i segons el que toca viure se sent desemparada. Eduard Sala en l’entrevista, en la pregunta de si «des de la pandèmia, de cop i volta, tots som més vulnerables», diu que: «Cuidar-nos a nosaltres i els uns als altres hauria d’esdevenir la prioritat en qualsevol agenda pública o privada. Sempre i arreu, però molt especialment, en el context que estem vivint ara.» Els articulistes presenten diferents aspectes a partir de reconèixer la fragilitat i la vulnerabilitat contextualitzades bàsicament en l’actualitat, ja que a causa de la Covid-19 tot ha quedat sacsejat. Aquesta realitat demana fer noves mirades per trobar respostes a molts interrogants que provoquen certes angoixes. Això demana gestionar de forma correcta les emocions i els sentiments des de la raó humana per refer-nos i de forma conjunta avançar.   

En aquest monogràfic, conscients de la realitat que encara vivim, hem volgut fer una nova reflexió relacionada amb…

La pandèmia ha sacsejat, directa o indirectament, qualsevol racó del món per­què el coronavirus no entén de fronteres, classes socials, rics, pobres, treballa­dors, aturats, persones sanes, malaltes, joves, vells… Per tant, aquesta realitat viscuda ha fet sentir la fragilitat humana perquè tots hem estat i som candi­dats a ser contagiats. Coneixem prou bé unes estadístiques amb uns resultats que han alterat la realitat quotidiana. I si, entre aquestes xifres, hi ha un ésser estimat, afecta encara molt més. Avui, cal guarir moltes ferides obertes, trastorns emocionals i psicològics i el sentiment de tristor. Tot això genera un malestar que demana fer un procés per acceptar totes les conseqüències generades pel virus i la prevenció del contagi: el confinament, mantenir les distàncies i assumir una nova manera de viure i conviure sense el contacte directe i, la manca de les abraçades. Davant d’aquesta situació cal trobar com refer-nos, malgrat molts tipus de pors i tanta inseguretat que porta a una inestabilitat. En aquesta realitat viscuda, cal considerar alguns col·lectius que han patit de forma més agreujada. Per exemple, l’exclusió social s’ha fet més visible res­saltant la pobresa i les carències més bàsiques per a la subsistència. S’ha patit l’aïllament de persones afectades pel virus, tant en hospitals com en residèn­cies de gent gran, que no han pogut rebre visites dels familiars pel risc al con­tagi i no s’ha pogut acompanyar en l’etapa final de la vida. Ha mancat aquesta calidesa humana que tant ha deshumanitzat. En les residències, el suport del personal ha estat heroic malgrat la migradesa de recursos sanitaris, i en els hospitals el personal ha mostrat la seva professionalitat i qualitat humana. Ningú ha escatimat cap esforç i això mereix un reconeixement. El cert és que no es pot canviar res del que ha succeït. Per tant, aquest mono­gràfic MIRAR ENDAVANT vol ser propositiu per avançar davant els grans canvis a tots els nivells. Els articulistes reflexionen sobre diferents aspectes, des de la psicologia, sociologia, filosofia, educació, economia, exclusió so­cial…, però encara queden altres aspectes a tenir en compte, com la política, sanitat, investigació, els mitjans de comunicació, la religió, l’espiritualitat… Però, sabem que el més sensat i coherent és el propi seny i criteri, i la manera de ser, estar i actuar en el lloc que pertoca. Quantes vegades hem sentit: «res tornarà a ser igual», «ens ha canviat tot», fins i tot les noves maneres de relacionar-nos en format virtual. Ara els escenaris són diferents, amb un virus catalogat com un enemic o com una guerra sen­se armes que demana estar alerta. La Covid-19 ha obligat a fer una aturada forçada i a viure l’experiència d’un confinament: famílies convivint en espais reduïts, infants, nens i adolescents superant nous aprenentatges, i gent gran experimentant la solitud. Aquestes situacions i altres han permès tocar fons! Alguns ho han viscut bé plantejant-se noves preguntes per trobar respostes autèntiques; altres ho han patit amb una crisi que ha generat trastorns d’an­goixa i depressió; altres donant valor a allò essencial i obviant el més superfi­cial… Aquestes diverses percepcions han fet adonar-se, encara més, tant de la vulnerabilitat com de la capacitat de resistència humana. Sortirem reforçats, malgrat tanta complexitat amb moltes variables perquè el demà sigui millor que l’avui. Durant aquest període s’ha mostrat la solidaritat i l’agraïment, i s’han evi­denciat molts valors que semblaven soterrats. Tot plegat ha fet sentir-nos més humans i més humils. La Covid-19 demana, urgentment, ser corresponsables per assumir noves etapes, ser creatius per realitzar nous replantejaments, can­vis de paradigmes per transformar i fer una nova mirada per re-humanitzar la societat.

L’educació mediambiental té una arrel molt clara: el respecte a la persona.