Revista RE

Estrenem l’any amb un nou monogràfic que afecta tothom, ja que la proposta és sobre l’exercici de TENIR CURA en sentit global, que comença amb la responsabilitat de la cura d’un mateix. Això requereix fer una aturada per poder observar-nos i prendre consciència de qui som i reconèixer els propis límits. L’autora Rosa M. Boixareu descriu que «Tenir cura es refereix a una dedicació i atenció que s’implica de manera especial i concreta vers una persona, un animal, una cosa, una situació, un entorn… És un itinerari personal i col·lectiu de millora i creixement segons les necessitats i possibilitats. És un procés d’implicació social amb aplicacions directes i concretes en el marc d’una pràctica multidisciplinària més enllà de l’àmbit professional sanitari. Cuidar i ser cuidat és una necessitat humana, pertany a la nostra essència identitària.» Constatem aquesta necessitat humana en qualsevol etapa de la vida, per això diu que el tenir cura «no es tracta solament de situacions de malaltia, sinó també, de situacions de vida on la necessitat d’ajuda, d’assistència i de suport, es fa palesa (al nadó, a la vellesa, a la convalescència, en l’exclusió…). Aquest marc antropològic planteja l’escenari en termes universals, com no podia ser d’una altra manera, afirmant que l’ésser humà com a ésser reflexiu (aspecte filosòfic) que és, viu en un marc de creences, valors, tradicions… (aspecte cultural i religiós) que aprehèn, comparteix, transforma i transmet (aspecte social). La trajectòria del cuidar és diversa amb característiques i evolucions particulars.» El sentit de cuidar és universal perquè en qualsevol racó del món hi ha aquesta necessitat i és dinàmic perquè va evolucionant segons el context. Els articles descriuen aquest sentit de la cura des de molts diferents vessants, ja que a més de tenir cura d’un mateix, cal cuidar els altres, des del nucli familiar, grupal, laboral, social… Aquest fet demana una actitud atenta i solidària per poder enfortir els vincles de les relacions humanes. També cal tenir cura del nostre entorn: els carrers, pobles, ciutats… i el planeta. L’article de l’autor Ignasi Oró sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible com una oportunitat per tenir cura del planeta i dels seus habitants, destaca alguns aspectes de l’Agenda 2030 que consta de 17 objectius, 169 fites i 231 indicadors i dibuixa un futur proper ple de reptes a escala planetària. Ell diu que «Tenir cura vol dir, en el seu significat més bàsic, tractar bé. En el cas que ens ocupa podem afegir: respectar el desenvolupament personal i del medi ambient. Dit d’una altra manera, treballar pel desenvolupament social i econòmic del planeta i dels seus habitants vetllant per la sostenibilitat econòmica, social i mediambiental.» Tenir cura és molt més que curar, per tant, el repte prioritari és tractar bé tot el que sigui possible i estigui al nostre abast, començant per l’esser humà: el seu cos, els sentiments, la seva ment, les actituds, les conductes, les relacions interpersonals properes i llunyanes, la comunicació i el diàleg, l’entorn amb els veïns, l’ambient social, laboral, escolar, lúdic… tenir cura del món animal i vegetal, dels jardins, plantes, aliments, reciclar la brossa… és a dir, vetllar per tot el que estigui el nostre abast de forma solidària i compromesa.

Just en un moment quan vivim tants diferents escenaris inquietants que generen incertesa i complexitat, presentem un nou monogràfic per tractar quelcom ben personal en què tothom té alguna cosa a dir i que pot tractar-se de moltes diferents maneres i tenir múltiples interpretacions: Viure amb sentit. Tot ésser viu té moltes possibilitats al llarg de la seva existència, però aquestes depenen de molts factors que han influït: des del país on has nascut, la família concreta, l’educació rebuda, l’entorn social… Cada persona té una història real i única amb uns orígens i un recorregut que ha permès evolucionar i construir el propi sentit. Avui nosaltres ens aturem en la realitat del moment en què sorprenentment fem les mateixes preguntes que ja els clàssics formulaven: D’on venim? Qui som? I, on anem? Aquestes mateixes qüestions plantejades en singular tenen més força: D’on vinc? Qui soc? I, on vaig? Es poden preguntar diverses vegades i segons en quina etapa de la vida es plantegen tenen diferents tipus de resposta. Sovint ens agradaria trobar sentit a tot allò que realitzem i ens adonem que la cerca és constant. Tot allò que té un sentit, d’alguna manera ha de tenir un significat, un valor una finalitat… Això requereix una actitud madura davant el recorregut humà de la vida i un esforç per descobrir el sentit que d’alguna manera transforma i fa copsar la realitat amb una nova mirada. Aquests dies hem fet seguiment, des dels mitjans de comunicació, de l’erupció del volcà de La Palma i vèiem com la lava s’anava emportant tot el que trobava, i de cop i volta tot desapareixia. Les imatges commocionaven, però viure-ho en primera persona esgarrifava. Que emotiu i dolorós va ser quan van deixar tornar a casa, només durant quinze minuts, per agafar el que volguessis perquè l’edifici, la casa… estava apunt de desaparèixer. Quin exercici tan dur de realitzar, en un temps tan breu, per poder agafar allò que més es valora o es necessita (documentació, diners, medicaments…). Que sorprenent sentir, encara més, la fragilitat de la vida humana davant d’un fenomen de la naturalesa terrorífic. Per aquestes persones afectades pels danys, ara és molt difícil aturar-se i preguntar-se pel sentit de la vida, però que impressionant poder expressar que, malgrat tot, estan vius. Aquest exercici humà i real sintonitza amb el paràgraf publicat en el llibre El sentit de la vida del filòsof Francesc Torralba quan fa referència a Viure cada dia com si fos l’últim. L’autor ressalta que cal una actitud realista davant la vida: «Viure com si fos l’últim dia és una idea que pot regular la vida de cada dia i dotar-la plenament de sentit, perquè en el darrer dia no es malbarata el temps amb nicieses.» Per tant, ressalta que «Qui entén que la seva vida té una missió, camina àgil i decididament cap a l’horitzó que s’ha marcat. Viu despert. Quan una persona es pregunta, en la seva interioritat, quin sentit té la seva vida, està despertant a la vida, s’està llevant d’un somni i s’adona, per primera vegada, de la responsabilitat que comporta el fet d’existir.» És a dir: «Viure amb la mirada atenta en la mort ens exigeix ser més responsables, ens estimula a vetllar per la qualitat de les nostres acciones i paraules. En definitiva, ens permet dotar d’un valor únic cada moment viscut.» Aturem-nos i reflexionem! Els articulistes ens conviden a pensar i estar atents a la realitat per percebre la pròpia vida amb sentit.

Assaborir la vida és un bon propòsit! I ara encara més, en aquests temps convulsos i incerts. Aquest és un tema que es pot tractar des de molts vessants perquè la vida ho inclou tot! Però, l’acció que ressaltem és assaborir. En aquest títol d’assaborir la vida… cadascú pot afegir uns punts suspensius que permetin contextualitzar en la realitat personal i compartida. Sí, cal assaborir la vida… malgrat el virus, malgrat la postpandèmia, malgrat els límits, malgrat les frustracions, malgrat les malalties, malgrat les pèrdues, malgrat tantes circumstàncies difícils, etc. Un malgrat que sovint utilitzem per anar contra la voluntat o contra la força o la resistència d’alguna cosa. Un malgrat tan extens com convingui i es vulgui, però que no ofegui i permeti resistir i persistir. Tots constantment fem l’exercici d’assaborir. Ho fem a través dels cinc sentits de manera conscient o inconscient. Alguns exemples poden ser: quan tenim un bon plat a taula, salat o dolç, que es tasta amb el gust. L’aroma d’un vi, càlid o àcid, que s’olora. El cant dels ocells o les ones del mar que s’escolten al despertar. El tacte que permet detectar la pròpia pell, rugosa o fina. I en llenguatge figuratiu, es pot assaborir la bellesa d’un paisatge o la sortida del sol. Aquest recorregut dels cinc sentits forma part de l’itinerari vital, però sovint no en som conscients pel ritme accelerat que es porta. Per tant, un primer pas significatiu és prendre consciència d’aquesta realitat tan senzilla que ajuda al propi gaudi d’una vida fràgil i finita. Pot semblar ingenu davant la realitat que es viu reflexionar sobre assaborir la vida; però no! És un repte propositiu que vol afavorir l’essència de la persona i valorar com vivim, com realitzem la pròpia tasca, com pensem, com mirem, com parlem… És a dir, donar sentit a com exercim el com i re-veure quina és la pròpia manera de ser i de fer per millorar la qualitat humana. En la conversa amb el psicòleg Fidel Delgado, entrevistat en aquest monogràfic, ell juga de forma creativa amb les paraules, és a dir, les ajunta i les separa, ja que cada paraula té un significat i també les diferents paraules (noms i verbs) són recursos valuosos que permeten aprendre. En castellà, ampliava la paraula saborear i deia que té la mateixa procedència que sabiduria. Per tant, cal aplicar aquesta saviesa al sentit del gust per poder assaborir realment la pròpia vida. Sovint la vida se’ns fa costa amunt i actualment més, perquè tot ha canviat. Per aquest motiu, la portada i la contraportada mostren de forma creativa diferents tonalitats, matisos i intensitats de colors per expressar força i vitalitat des d’unes actituds humils per avançar. Els articles conviden a aprofundir sobre qualsevol aspecte humà, social, econòmic, educatiu, lúdic… Tots formen part d’una realitat que cal assumir. Tots som protagonistes de l’escenari que toca viure. I tots estem en una cerca constant per trobar el gust encertat a l’hora d’assaborir la vida. 

Pobresa i pobreses és el títol d’aquest monogràfic que presenta diferents formes de pobreses humanes que, de manera conscient o inconscient, es viuen. Sovint pensem que el pobre és només aquell que no té diners i li toca sobreviure al carrer sense un sostre i pidolant almoina. D’aquests n’hi ha molts i, evidentment, preocupa aquesta realitat en què, sortosament, hi ha moltes persones i entitats que vetllen per contribuir a solucionar-ho. Aquestes situacions són punyents i no permeten sentir-nos tranquils, ja que aquest tipus de pobresa porta cap a una misèria i s’arriba a l’extrem en què la vida gairebé no té sentit i es perd tota esperança. Aquest escenari commou i, ara, amb la pandèmia tot ha quedat més sacsejat, ja que ha provocat molts tipus de crisis que han desestabilitzat i, encara, han proporcionat més desigualtats. L’economista Arcadi Oliveres sempre proclama i lluita per la igualtat i una distribució de béns per a tothom. Amb gran realisme presenta les xifres dels desnivells econòmics i de l’incompliment dels drets humans i diu que: «La pobresa existeix perquè les relacions econòmiques i polítiques internacionals injustes han allunyat els països rics i pobres». A més, «les persones tenen consciència de la pobresa, però és necessari conèixer l’origen i generar canvis per erradicar-la.» Anar a fons del significat de pobresa i adonar-se que malgrat ser ric en tot, la persona segueix sent pobre és sorprenent. Però, la pobresa és molt més, ja que el sentit que volem donar-hi és el de la pobresa com una vivència que cal reconèixer i que afecta la persona. És una pobresa capaç d’entendre la feblesa humana per obrir-se a noves formes de comprendre la vida des d’una actitud humil que ens fa conscients que no podem amb tot, malgrat l’esforç personal i la pròpia intel·ligència. Aquesta nova pobresa és quan es busca el bé dels altres. És una nova forma de viure solidària i fraternal que demana una responsabilitat per exercir noves capacitats de veure el món des de l’òptica de compartir recursos humans, psicològics, espirituals, ètics… La professora Begoña Román en el seu article Pobresa: una malaltia crònica complexa escriu: «La pobresa és complexa i contextual. Ja no basta en donar el peix ni la canya quan no hi ha riu, mar o peixos. On no hi ha riquesa, no s’albiren oportunitats, ni esperances. I la manca d’esperances és la pitjor de les pobreses, perquè l’esperança és motivació per participar i proposar-se qualsevol millora.» L’educadora Anna-Bel Carbonell escriu en el seu article que: «La pobresa té moltes dimensions i matisos. El concepte de pobresa admet complements adjectivals que fan aparèixer d’altres pobreses més enllà que l’econòmica. La pobresa espiritual, emocional, educativa, d’estimació i cura, cultural i creativa, digital… Aquestes pobreses malgrat ser intangibles i difícils de convertir en estadístiques numèriques i pel fet que, fins i tot, poden arribar a ser invisibles, ens bufetegen igualment i es fan presents en la nostra quotidianitat.» Per tant, aquesta gamma de pobreses que presenten els diferents articles, com la pobresa davant la malaltia, davant la soledat, la incomunicació… fan sentir l’individu a la intempèrie i fan reconèixer la pròpia indigència perquè, en definitiva, qualsevol ésser humà és indigent perquè està necessitat d’alguna cosa. Assumir aquesta pobresa humana fa sentir-nos fràgils i vulnerables, i ens porta cap a la humilitat sincera i profunda de la persona. 

Fragilitat i vulnerabilitat, dues paraules utilitzades des de sempre, però que actualment davant de tot el que vivim a causa de la pandèmia estan molt més en ús. L’etimologia de cada paraula prové del llatí: fragilitat del verb frango que significa trencar, i vulnerabilitat de vulnus que significa ferida. En el context antropològic, des que l’ésser humà neix es constata la seva fragilitat que l’acompanya al llarg de tota la vida i quan s’arriba a la vellesa és més evident perquè el cos humà està feble i sembla trencar-se. També la condició humana és vulnerable perquè en qualsevol moment poden ferir-nos. Sabem que la fragilitat humana i la vulnerabilitat són realitats i condicionants presents en el nostre entorn que cal assumir de manera natural. Però, sovint, la seva acceptació requereix un esforç perquè a ningú li agrada mostrar la pròpia feblesa ni ser ferit. El biòleg André Giordan en el seu llibre El meu cos, la primera meravella del món presenta un inventari del cos humà ple de revelacions sorprenents. Convida a fer un viatge pel propi cos que descriu únic i que pel fet de ser una peça única i irrepetible requereix tenir-ne molta cura: «Soc i seguiré sent irremeiablement únic. Mai ningú no ha tingut ni tindrà mai la mateixa fórmula genètica que jo. Una peça única mereix respecte. Normalment, se la col·loca dins d’una vitrina i, si això no és suficient, se l’exposa en un museu sota una gran protecció. Com que no soc qualsevol cosa, ja tinc prou cura de mi? Tinc prou consideració per aquell o aquella que soc jo?» Aquestes preguntes fan reflexionar si es valora prou la pròpia fragilitat. Per exemple, les persones amb salut més fràgil i delicada són més vulnerables perquè estan més indefenses. Sovint la persona es qüestiona la seva fragilitat, però es constata molt fàcilment perquè tothom a la mínima pot trencar-se per qualsevol fet inesperat. La qualitat de fràgil mostra ser delicat, feble, inconsistent, dèbil, fluix… I segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans vulnerable és «aquell que pot ésser vulnerat. Susceptible d’ésser afectat per allò que hom diu, d’ésser convençut o vençut en una discussió, en una qüestió, etc.». Per tant, veiem en la quotidianitat quantes vegades la persona se sent indefensa i segons el que toca viure se sent desemparada. Eduard Sala en l’entrevista, en la pregunta de si «des de la pandèmia, de cop i volta, tots som més vulnerables», diu que: «Cuidar-nos a nosaltres i els uns als altres hauria d’esdevenir la prioritat en qualsevol agenda pública o privada. Sempre i arreu, però molt especialment, en el context que estem vivint ara.» Els articulistes presenten diferents aspectes a partir de reconèixer la fragilitat i la vulnerabilitat contextualitzades bàsicament en l’actualitat, ja que a causa de la Covid-19 tot ha quedat sacsejat. Aquesta realitat demana fer noves mirades per trobar respostes a molts interrogants que provoquen certes angoixes. Això demana gestionar de forma correcta les emocions i els sentiments des de la raó humana per refer-nos i de forma conjunta avançar. 