Revista RE

El sentit del tacte, podríem dir, és el més primari i el més ric, que comença des de l’inici de la vida i arriba fins al final de l’existència. Quina importància tan gran i indiscutible té la relació de tendresa ja en la infància! El primer gran estímul de tendresa que haurà de créixer al llarg de tota la vida.És admirable la primera sensació que té l’infant quan cerca l’acaronament i l’escalf d’algú que el pot abraçar…Qui és capaç de negar una mà amiga al final de la vida d’una persona? Tal com expressa en el seu text, el neuròleg Jordi Montero: «Només després d’haver sofert un període de COVID-19 de més de dos anys, vam poder adonar-nos de la importància, freqüència i intensitat d’aquestes relacions pell a pell en la societat humana. Vam perdre en gran part el contacte físic i això, per als llatins, és encara més significatiu perquè ens agrada tocar: petons, abraçades, encaixades de mans, carícies afectuoses i enèrgiques amb la mà en el clatell de l’altre.»Per tant, consideremoportú donar una visió científica de molts aspectes del sentit del tacte tan extens i a la vegada desconegut.Se l’ha utilitzat des de ser artífex de la relació humana fins a unes dimensions ètiques que han passat per uns trànsits variables que van més enllà de la comunicació interpersonal. S’ha dit de tot. És hora que intentem tractar el sentit del tacte des de diferents vessants. Reconeixem que darrerament s’ha investigat i s’ha escrit molt sobre aquesta temàtica. Especialment se l’ha relacionat amb l’àrea dels sentiments i deles emocions. Tots apunten més enllà, ja que el sentit del tacte permetla comunicació interpersonal,capaç de provocar a través del cervell uns processos comunicatius per tal de conduir-los a una comunió de sentiments, sovint prou intensos, en què les neurones treballen per promoure que el cervell regeixi forts estats emocionals. Desitgem donar pas al to científic i valoratiu que avui s’està estudiant intensament. Per exemple, què passa en aquelles persones que no tenen mans? Com es poden suplir a través de robots o d’avenços quirúrgics? Com s’han de potenciar en aquests casos altres zones del cos que es poden educar per a una sensibilitat davant de mancances? L’evolució del fenomen comunicatiu que es decantava principalment vers una línia de sexualitat, veiem que avui pot rescatar molts elements que van més enllà, fins i tot, d’actituds frívoles. Sabem també que el tacte ens ajuda en la comunicació no verbal per expressar tantíssimes emocions, des de l’alegria a la tristesa, des de l’apreci al rebuig, des l’amor a l’egoisme… Realment el tacte és com un detector sensorial que percep la realitat dels altres. També el tacte és un sensor que percep qualsevol canvi produït en l’ambient.

La Salut és el títol del monogràfic. Un títol breu, però tractat en un sentit ampli i global, ja que la salut és considerada un bé preuat. Sabem que reflexionar, parlar, escriure… sobre la salut és tractar sobre l’ésser humà i també sobre la vida i la mort. La bona o mala salut ens acompanya al llarg de la nostra trajectòria vital. Hi ha molts tipus de salut: física, emocional, mental, econòmica, alimentària, familiar, laboral, social… Constatem que sobre aquest tema els articulistes han escrit extensament perquè la salut permet anar al fons de la persona. Cada article tractat des de la pròpia disciplina o experiència possibilita pensar-hi. Ens adonem de la salut quan aquesta manca. L’article de l’educadora Anna-Bel Carbonell fa adonar-nos d’aquesta realitat: «Veure en una persona malalta sols el dany orgànic i oblidar-se de la seva trontollant i imprevisible reacció emocional seria una gran errada. Cada persona és un món, i també cada cos i la manera com aquest rebrà  la malaltia. Vet aquí, doncs, que la medicina no pot ignorar la capacitat de tota persona de posar en funcionament recursos sanadors des d’una visió integrativa, donat que cada ésser humà s’ha de contemplar des de múltiples dimensions: biològica, psicològica, espiritual, emocional i social, que tot i que no es poden separar, si que es poden distingir i enfortir, i ajudaran el malalt a enfrontar-se d’una manera o una altra a aquella nova i desconeguda realitat.» Cada persona és un món i tothom reacciona de diferent manera davant d’una mateixa malaltia, ja que hi ha molts factors que influeixen en la resposta personal d’un diagnòstic. També és significatiu en aquesta situació la figura del professional, és a dir, del metge quan comunica qualsevol malaltia al pacient. L’article del doctor Jordi Craven descriu com el metge ha d’acompanyar el malalt: «El metge posa el seu coneixement i habilitats al servei del pacient, apropant-s’hi, escoltant les seves preguntes, avaluant el que comprèn bé o malament de les seves respostes, indaga sobre els seus valors i els del seu entorn i li fa consideracions avaluant pros i contres de cada opció. Dona temps, confiança, empatia positiva. Comparteix un camí amb el pacient! D’això també se’n diu humanitzar la medicina i els hospitals, en el sentit de donar una atenció que estigui al nivell de la immensa dignitat de la persona humana.» Som conscients que la pandèmia ens ha deixat seqüeles de molts tipus i que, en concret, ha afectat la salut emocional i mental. Per tant, d’alguna manera busquem  remeis per guarir la salut i per gaudir-ne. La Contra de La Vanguardia del 28 de març d’enguany en l’entrevista al biòleg naturalista Daniel Lumera diu que la millor inversió que podem fer per la salut és «quatre actes d’amabilitat al dia: cap a un mateix, cap a un altre ésser humà, cap a un animal i cap a la natura». A més, diu que «està demostrat que les persones amables viuen més i emmalalteixen menys». L’Agenda 2030 que presenta els Objectius de Desenvolupament Sostenible, l’objectiu 3 es refereix «garantir una vida sana i promoure el benestar per a totes les persones a totes les edats». Aquest és un bon repte que demana responsabilitat per part de tots: tant el govern com els ciutadans perquè sabem que la salut és un dret reconegut com a prioritari a la societat. Que aquestes pàgines possibilitin als nostres lectors valorar la salut de forma integral!  

Estrenem l’any amb un nou monogràfic que afecta tothom, ja que la proposta és sobre l’exercici de TENIR CURA en sentit global, que comença amb la responsabilitat de la cura d’un mateix. Això requereix fer una aturada per poder observar-nos i prendre consciència de qui som i reconèixer els propis límits. L’autora Rosa M. Boixareu descriu que «Tenir cura es refereix a una dedicació i atenció que s’implica de manera especial i concreta vers una persona, un animal, una cosa, una situació, un entorn… És un itinerari personal i col·lectiu de millora i creixement segons les necessitats i possibilitats. És un procés d’implicació social amb aplicacions directes i concretes en el marc d’una pràctica multidisciplinària més enllà de l’àmbit professional sanitari. Cuidar i ser cuidat és una necessitat humana, pertany a la nostra essència identitària.» Constatem aquesta necessitat humana en qualsevol etapa de la vida, per això diu que el tenir cura «no es tracta solament de situacions de malaltia, sinó també, de situacions de vida on la necessitat d’ajuda, d’assistència i de suport, es fa palesa (al nadó, a la vellesa, a la convalescència, en l’exclusió…). Aquest marc antropològic planteja l’escenari en termes universals, com no podia ser d’una altra manera, afirmant que l’ésser humà com a ésser reflexiu (aspecte filosòfic) que és, viu en un marc de creences, valors, tradicions… (aspecte cultural i religiós) que aprehèn, comparteix, transforma i transmet (aspecte social). La trajectòria del cuidar és diversa amb característiques i evolucions particulars.» El sentit de cuidar és universal perquè en qualsevol racó del món hi ha aquesta necessitat i és dinàmic perquè va evolucionant segons el context. Els articles descriuen aquest sentit de la cura des de molts diferents vessants, ja que a més de tenir cura d’un mateix, cal cuidar els altres, des del nucli familiar, grupal, laboral, social… Aquest fet demana una actitud atenta i solidària per poder enfortir els vincles de les relacions humanes. També cal tenir cura del nostre entorn: els carrers, pobles, ciutats… i el planeta. L’article de l’autor Ignasi Oró sobre els Objectius de Desenvolupament Sostenible com una oportunitat per tenir cura del planeta i dels seus habitants, destaca alguns aspectes de l’Agenda 2030 que consta de 17 objectius, 169 fites i 231 indicadors i dibuixa un futur proper ple de reptes a escala planetària. Ell diu que «Tenir cura vol dir, en el seu significat més bàsic, tractar bé. En el cas que ens ocupa podem afegir: respectar el desenvolupament personal i del medi ambient. Dit d’una altra manera, treballar pel desenvolupament social i econòmic del planeta i dels seus habitants vetllant per la sostenibilitat econòmica, social i mediambiental.» Tenir cura és molt més que curar, per tant, el repte prioritari és tractar bé tot el que sigui possible i estigui al nostre abast, començant per l’esser humà: el seu cos, els sentiments, la seva ment, les actituds, les conductes, les relacions interpersonals properes i llunyanes, la comunicació i el diàleg, l’entorn amb els veïns, l’ambient social, laboral, escolar, lúdic… tenir cura del món animal i vegetal, dels jardins, plantes, aliments, reciclar la brossa… és a dir, vetllar per tot el que estigui el nostre abast de forma solidària i compromesa.

Just en un moment quan vivim tants diferents escenaris inquietants que generen incertesa i complexitat, presentem un nou monogràfic per tractar quelcom ben personal en què tothom té alguna cosa a dir i que pot tractar-se de moltes diferents maneres i tenir múltiples interpretacions: Viure amb sentit. Tot ésser viu té moltes possibilitats al llarg de la seva existència, però aquestes depenen de molts factors que han influït: des del país on has nascut, la família concreta, l’educació rebuda, l’entorn social… Cada persona té una història real i única amb uns orígens i un recorregut que ha permès evolucionar i construir el propi sentit. Avui nosaltres ens aturem en la realitat del moment en què sorprenentment fem les mateixes preguntes que ja els clàssics formulaven: D’on venim? Qui som? I, on anem? Aquestes mateixes qüestions plantejades en singular tenen més força: D’on vinc? Qui soc? I, on vaig? Es poden preguntar diverses vegades i segons en quina etapa de la vida es plantegen tenen diferents tipus de resposta. Sovint ens agradaria trobar sentit a tot allò que realitzem i ens adonem que la cerca és constant. Tot allò que té un sentit, d’alguna manera ha de tenir un significat, un valor una finalitat… Això requereix una actitud madura davant el recorregut humà de la vida i un esforç per descobrir el sentit que d’alguna manera transforma i fa copsar la realitat amb una nova mirada. Aquests dies hem fet seguiment, des dels mitjans de comunicació, de l’erupció del volcà de La Palma i vèiem com la lava s’anava emportant tot el que trobava, i de cop i volta tot desapareixia. Les imatges commocionaven, però viure-ho en primera persona esgarrifava. Que emotiu i dolorós va ser quan van deixar tornar a casa, només durant quinze minuts, per agafar el que volguessis perquè l’edifici, la casa… estava apunt de desaparèixer. Quin exercici tan dur de realitzar, en un temps tan breu, per poder agafar allò que més es valora o es necessita (documentació, diners, medicaments…). Que sorprenent sentir, encara més, la fragilitat de la vida humana davant d’un fenomen de la naturalesa terrorífic. Per aquestes persones afectades pels danys, ara és molt difícil aturar-se i preguntar-se pel sentit de la vida, però que impressionant poder expressar que, malgrat tot, estan vius. Aquest exercici humà i real sintonitza amb el paràgraf publicat en el llibre El sentit de la vida del filòsof Francesc Torralba quan fa referència a Viure cada dia com si fos l’últim. L’autor ressalta que cal una actitud realista davant la vida: «Viure com si fos l’últim dia és una idea que pot regular la vida de cada dia i dotar-la plenament de sentit, perquè en el darrer dia no es malbarata el temps amb nicieses.» Per tant, ressalta que «Qui entén que la seva vida té una missió, camina àgil i decididament cap a l’horitzó que s’ha marcat. Viu despert. Quan una persona es pregunta, en la seva interioritat, quin sentit té la seva vida, està despertant a la vida, s’està llevant d’un somni i s’adona, per primera vegada, de la responsabilitat que comporta el fet d’existir.» És a dir: «Viure amb la mirada atenta en la mort ens exigeix ser més responsables, ens estimula a vetllar per la qualitat de les nostres acciones i paraules. En definitiva, ens permet dotar d’un valor únic cada moment viscut.» Aturem-nos i reflexionem! Els articulistes ens conviden a pensar i estar atents a la realitat per percebre la pròpia vida amb sentit.

Assaborir la vida és un bon propòsit! I ara encara més, en aquests temps convulsos i incerts. Aquest és un tema que es pot tractar des de molts vessants perquè la vida ho inclou tot! Però, l’acció que ressaltem és assaborir. En aquest títol d’assaborir la vida… cadascú pot afegir uns punts suspensius que permetin contextualitzar en la realitat personal i compartida. Sí, cal assaborir la vida… malgrat el virus, malgrat la postpandèmia, malgrat els límits, malgrat les frustracions, malgrat les malalties, malgrat les pèrdues, malgrat tantes circumstàncies difícils, etc. Un malgrat que sovint utilitzem per anar contra la voluntat o contra la força o la resistència d’alguna cosa. Un malgrat tan extens com convingui i es vulgui, però que no ofegui i permeti resistir i persistir. Tots constantment fem l’exercici d’assaborir. Ho fem a través dels cinc sentits de manera conscient o inconscient. Alguns exemples poden ser: quan tenim un bon plat a taula, salat o dolç, que es tasta amb el gust. L’aroma d’un vi, càlid o àcid, que s’olora. El cant dels ocells o les ones del mar que s’escolten al despertar. El tacte que permet detectar la pròpia pell, rugosa o fina. I en llenguatge figuratiu, es pot assaborir la bellesa d’un paisatge o la sortida del sol. Aquest recorregut dels cinc sentits forma part de l’itinerari vital, però sovint no en som conscients pel ritme accelerat que es porta. Per tant, un primer pas significatiu és prendre consciència d’aquesta realitat tan senzilla que ajuda al propi gaudi d’una vida fràgil i finita. Pot semblar ingenu davant la realitat que es viu reflexionar sobre assaborir la vida; però no! És un repte propositiu que vol afavorir l’essència de la persona i valorar com vivim, com realitzem la pròpia tasca, com pensem, com mirem, com parlem… És a dir, donar sentit a com exercim el com i re-veure quina és la pròpia manera de ser i de fer per millorar la qualitat humana. En la conversa amb el psicòleg Fidel Delgado, entrevistat en aquest monogràfic, ell juga de forma creativa amb les paraules, és a dir, les ajunta i les separa, ja que cada paraula té un significat i també les diferents paraules (noms i verbs) són recursos valuosos que permeten aprendre. En castellà, ampliava la paraula saborear i deia que té la mateixa procedència que sabiduria. Per tant, cal aplicar aquesta saviesa al sentit del gust per poder assaborir realment la pròpia vida. Sovint la vida se’ns fa costa amunt i actualment més, perquè tot ha canviat. Per aquest motiu, la portada i la contraportada mostren de forma creativa diferents tonalitats, matisos i intensitats de colors per expressar força i vitalitat des d’unes actituds humils per avançar. Els articles conviden a aprofundir sobre qualsevol aspecte humà, social, econòmic, educatiu, lúdic… Tots formen part d’una realitat que cal assumir. Tots som protagonistes de l’escenari que toca viure. I tots estem en una cerca constant per trobar el gust encertat a l’hora d’assaborir la vida. 