Per: Rocío Muñoz
Àmbit Maria Corral
Barcelona, novembre 2019
Foto: Margarita Amigó
El passat 21 de novembre l’Àmbit Maria Corral va organitzar el 236 Sopar Hora Europea per tractar el tema de «La salut del nostre Planeta», moderat per Jaume Aymar, director de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana.
Inicià les aportacions Tomàs Molina, cap de Meteorologia de Televisió de Catalunya i professor associat de la Universitat de Barcelona, que afirmà el notori creixement de la població durant els últims anys i com això ha fet canviar el món. Quan parlem de canvi climàtic hem d’entendre que ens referim a un món que canvia a gran velocitat. Es va centrar en com s’ha modicat el Planeta en general en els últims anys: el 1886 va sorgir la primera ciutat electrificada, Girona. Fa cent-trenta anys que tenim llum als carrers de les ciutats. Des de llavors el món ha evolucionat. Internet es va inventar el 1990 i a partir d’aquí hi ha un abans i un després, i va ser llavors quan es va parlar per primera vegada de canvi climàtic. Fa més de trenta anys es comentava que: «Estàvem en un època interglacial que durava massa, així que havia de venir una glaciació, i resulta que no, que era un escalfament». Però, no és tant l’escalfament sinó el canvi tan ràpid. A més, va dir que el món no només s’ha fet petit a causa de la comunicació, sinó físicament, i quan hi ha un canvi a un cantó del món, també afecta l’altre. Explicà l’efecte hivernacle i com alguns gasos retenen la calor i els quatre posibles escenaris de futur: primer, el 2100 estarem a 450 parts de diòxid de carboni per milió, això vol dir unes 40 parts per milió més que avui. Això suposa una pujada de la temperatura planetària de 2°C respecte al període preindustrial (1800). Avui estem a 1,4°C per sobre. Per tant, hauríem d’evitar enviar més diòxid de carboni a l’atmosfera. Ressaltà que: «La generació dels meus fills haurà d’inventar un sistema efectiu capaç d’extreure diòxid de carboni de l’atmosfera per poder arribar a les 450 parts en 2100». Si això no s’aconsegueix, es passaria a l’escenari dos, que seria 520-540 parts per milió, això suposaria una pujada de 2-3°C, i haurien d’intentar inventar el mateix sistema. Si això no s’aconsegueix, passaríem a l’escenari tercer en què pujaria 4°C i si això no parés, arribaríem a l’escenari quart que seria una pujada de 5-6°C. Afirmà que el canvi climàtic no es podrà evitar però sí que ens hi podrem adaptar i limitar-lo el màxim possible. Va constatar que per poder mantenir el Planeta cal ser i fer el millor possible, semblant a com es té cura del cos humà. I ser una societat educada i responsable.
Juan David Escorcia, periodista i educador, començà amb el diagnòstic sobre l’efectivitat de la macroeconomia i el neoliberalisme de Joseph Stiglitz en el qual es donen pistes per detectar la malaltia global que pateix el planeta i d’on prové el «virus». Una malaltia que fins i tot les institucions que han causat aquest greu moment que vivim, es culpen entre elles. Mostrà com un estudi confirma que el 54% dels espanyols està preocupat per la situació actual que pateix la naturalesa, mentre que el 46% diu que la seva gran preocupació és el canvi climàtic. Va parlar sobre el projecte «Joves, ciència i ètica» dissenyat per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Investigació, la qual veu l’Educació com a instrument cap a la sostenibilitat i busca consolidar una coherència ecològica. «Així com els joves coneixen els grans reptes climàtics i ambientals als quals ens enfrontem, el que necessitem és entendre que l’Educació ha d’estar dissenyada per trobar solucions concretes i innovadores capaces de resoldre problemes socials i ambientals». També, va explicar la seva implicació com a periodista en el Sínode per a la Regió Panamazònica en el qual va poder entrevistar i conversar amb representants de pobles indígenes. Va afirmar que: «Si ho mirem bé, l’únic cap d’Estat que ha enfortit institucions de caràcter polític i cooperació internacional per treballar per la protecció de l’Amazones és el papa Francesc.» Explicà que una representant indígena li va comentar que la situació més difícil a la qual han d’enfrontar-se en termes ambientals és el desplaçament forçat: «Si no dissenyem un model de conservació, preservació i autosostenibilitat, la Terra no podrà per si mateixa suportar les modificacions. Ens falta sumar cada vegada millors accions concretes i urgents que ajudin a millorar la salut del nostre Planeta.» Va explicar com afecta l’economia a aquesta situació: «Ens trobem en una economia lineal: extraiem, produïm, utilitzem i convertim en residu.» Va plantejar com a alternatives de producció i consum l’economia circular, és a dir, que els residus tornin a la cadena de producció evitant així l’explotació dels recursos naturals, i també, solucions basades en la naturalesa. Per tant, «no hem d’inventar res nou per aprendre a protegir el nostre Planeta al mateix temps que gaudim de la nostra pròpia evolució tecnològica i comunicativa.»
Acabà Margarida Feliu, educadora ambiental de la Societat Catalana d’Educació Ambiental i Vicepresidenta del Consell Comarcal d’Osona de l’Àrea de Sostenibilitat, qui destacà l’Educació com un camí. Comentà que hi ha diferents tipus de gent a una ciutat com Barcelona: aquella que anirà avançant amb aquests canvis i farà allò necessari per mitigar el canvi climàtic, però «en la societat també hi ha els informats, gent que ja sap aquestes coses, però això ja ho faran els governs». Afirmà que: «Es pot educar les persones, però no tot es pot comprar: l’aire, la riquesa de l’aigua…». Els tradicionals que hi ha en una comunitat: aquells que no tenen tota la informació però han viscut tota la vida la cultura d’aprofitar al màxim les coses. «Som cada vegada més i per això una cosa que hem d’aprendre en l’Educació és a compartir. Deixar de ser propietaris de coses.» I els negatius són aquells que no fan res per canviar la situació. Afirmà que la despesa econòmica més gran a una escola és arribar-hi. «Al Planeta hi ha desequilibris, i la natura tendeix a l’equilibri, i l’activitat humana és la responsable d’aquests desequilibris i per tant tenim la responsabilitat d’adaptar-los. L’Educació pot fer-hi coses, però no és la vareta màgica.» A més, Internet ha provocat que l’Educació a molta gent li arribi mitjançant una pantalla i tenen relació amb tot el món. «Hi ha canvis a l’atmosfera, però també mentals i no hem de tenir por i ser més coherents.» Va afegir que és important per l’Educació que: «Ens trobem i intercanviem sabers, informacions, compartir temps amb les persones i entre tots trobar certes solucions, perquè només avançarem com més hi siguem. Per tant, hem de buscar el debat, la presentació de la problemàtica ambiental i intentar adaptar-nos però sense relacionar resiliència amb adaptació, sinó amb les ganes de transformar.» A més, hem d’acotar els problemes, millorar primer el que tenim a l’abast. «Tots i totes som educadors mediambientals. L’Educació és un repte però no és la solució als problemes ambientals, tot i que és un pilar mentre esperem que la ciència ajudi. No hi ha límits, per tant tothom pot fer-hi coses.» Hem de possibilitar que qualsevol persona pugui actuar i transformar el nostre entorn.
El Sopar acabà com sempre amb un col·loqui, amb molta participació per part dels assistents i amb la intervenció final del president de l’Àmbit, Josep M. Forcada, que demanava: «La capacitat d’adaptar-nos als temps per poder agermanar-nos més amb la naturalesa. Tinguem bona consciència que la naturalesa és un tros nostre i cal saber donar-li sentit.»