Per: Eva Galí i Molas
Psicòloga i psicoterapeuta
Barcelona, febrer 2020
Foto: Pixabay
Conviure amb les xarxes socials en la nostra vida diària comporta una infinitat de transformacions. Sabem que les xarxes ofereixen molts avantatges i oportunitats d’expansió en el consum, en l’àmbit educatiu, professional, social i col·laboratiu.
Les xarxes socials han permès noves formes de participació social: contactar i conèixer persones d’arreu del món –on arribi la xarxa– amb les quals podem col·laborar professionalment, compartir aficions i motivacions diverses, accedir a ampliar el nostre bagatge formatiu, transmetre coneixement, etc. És a dir, les xarxes socials han estat una revolució en la manera de comunicar-nos, de relacionar-nos i de viure.
D’ençà que interactuem en els espais virtuals hem incorporat nous paràmetres o valors de la comunicació interpersonal: la immediatesa, l’espontaneïtat, la universalitat, la normalització del llenguatge no formal, la simplicitat, nous simbolismes, el sincronisme, la connectivitat il·limitada, entre altres. Totes aquestes pautes comunicatives han capgirat el vessant afectiu de l’ésser humà. L’afectivitat humana s’ha regirat. D’una banda, podem comunicar-nos amb freqüència amb les persones amb qui ja compartim un vincle socioafectiu proper –el nostre entorn familiar i d’amics–. De l’altra, emergeixen noves relacions afectives que neixen i es despleguen en comunitats virtuals.
Les xarxes socials permeten explorar noves formes de comunicació social i, de fet, diferents maneres de viure l’afectivitat que poden enriquir el nostre bagatge i experiència en les relacions interpersonals. En conseqüència, aquestes noves formes de donar i rebre l’afecte repercuteixen inevitablement en la relació afectiva que mantenim amb nosaltres mateixos.
Sabem que les xarxes socials afavoreixen viure la simbiosi o el desdoblament de manifestacions diverses de la identitat: una imatge idealitzada d’algú, o una projecció de qui ens agradaria ser, o una de congruent amb la nostra personalitat. És a dir, els conflictes personals o interpersonals i les contradiccions adquireixen entitat i singularitat pròpia en els mateixos espais virtuals. Per tant, situacions personals de manca d’acceptació personal, de desarrelament socioafectiu respecte l’altre poden portar a forjar-nos una identitat virtual que desemboqui en una afectivitat precària i poc saludable.
Es constata que tant en adolescents, joves com també en els adults, s’ha incrementat la tendència a estar constantment actius en diferents apps de mòbil o fòrums grupals virtuals. Aquesta dependència pot respondre a una solitud silenciada, a una imatge personal no acceptada, o bé a una necessitat de cerca de reconeixement constant i/o d’exposició contínua de la nostra imatge. Però tots aquests «tics» conductuals de vegades amaguen una autoestima fràgil d’algú que té l’anhel de sentir-se valorat i estimat pels altres.
En les persones que experimenten una mancança o pèrdua afectiva és freqüent optar per aïllar-se i immunitzar-se emocionalment per defugir el patiment, o bé per una ansiosa cerca de caliu humà. I les xarxes, per alguns, esdevenen com un amagatall engrescador per als esperits ensorrats o descoratjats i esperançador per l’absència d’estima pròpia i aliena. Així, més sovint del que seria desitjable, les comunitats virtuals esdevenen un «cau» per a una autoestima esbiaixada: mancances afectives i d’habilitats socials, percepció de vàlua personal escassa, vulnerabilitat i fragilitat emocional, temor al rebuig, el fet de defugir la intimitat emocional o el contacte personal, el desencís existencial i la decepció amorosa.
El fet és que no tenim consciència de la diversitat d’aspectes que embolcallen l’afectivitat humana, que la fan complexa i alhora enriquidora. Tanmateix, no podem fer-nos retrets d’aquella mancança, atès que l’afectivitat és una de les poques dimensions de la persona que en el nostre entorn sociocultural s’experimenten sense cap aprenentatge previ o, millor dit, sense cap mena de preparació o d’educació.
Certament, l’afectivitat humana es canalitza per un «multilinguïsme» o diversos codis i simbolismes que conflueixen en una mateixa expressió afectiva: el verbal, el tàctil, l’olfactiu, el visual, el gestual. És a dir, aplega en diferent mesura pensaments, sentits, sentiments i emocions. Però és difícil poder apreciar o transmetre tots aquests aspectes en les relacions virtuals socials i/o afectives.
La xarxa esdevé un mitjà interactiu indissociable i molt present en la vida social i de relacions, però la identitat virtual i la personal real han de conviure entrellaçades i s’han de complementar.
Caldria evitar que el plànol afectiu personal sigui desplaçat pel virtual, ja que podríem caure en afectes superficials i fràgils, i alhora estaríem renunciant al gaudi de l’afectivitat en el contacte personal, la qual és un nodriment essencial per a un desenvolupament psicològic i emocional sa, i també té la virtualitat d’esdevenir sanador d’experiències esfereïdores i doloroses.
És un repte per al nostre aprenentatge social atansar-nos a l’equilibri entre l’afectivitat viscuda en el contacte real i el virtual: integrar ambdós tipus de llenguatges comunicatius com a expressió de l’autèntica essència de l’afectivitat humana que és el desig d’experimentar i compartir plenitud vital amb un mateix i amb els altres.