Per: Herminia Carbó i Reñé
Pedagoga musical
Barcelona, maig 2020
Foto: Pixabay
El compositor Richard Strauss em convida a reflexionar amb una de les seves obres, una de les peces de Música més inquietants del segle xx. El moment de la composició va ser el 12 d’abril de l’any 1945.
Escric sobre aquest tema perquè no m’ha deixat indiferent en escoltar-la. Precisament, no es remou en mi l’emoció de l’alegria. Però, sense cap dubte, no seria una festa el que inspiraria Richard Strauss en aquest cas.
La inspiració la prendria de l’horror que li va causar l’estat de desolació en què va quedar el món civilitzat després de la Segona Guerra Mundial. La novel·lista, periodista i violinista anglesa Clemency Burton-Hill defineix aquesta obra com «la descripció de l’essència del patiment humà universal».
La va titular Metamorphosen i se la considera com el centre existencial de la seva capacitat creativa. Mai va voler deixar anotacions sobre la seva pròpia vida però en la seva obra es reflecteix part de la seva conducta. No hi ha dubte que Metamorphosen és una reflexió en solitud sobre la brevetat de les coses. La va compondre per a vint-i-tres instruments de corda i va concebre aquesta orquestra com un sol instrument malgrat la individualitat dels vint-i-tres instruments agrupats segons les seves característiques (violins primers i segons, violes, violoncels i contrabaixos) però sonant com un sol timbre: és el so de l’orquestra.
Aquest títol em suggereix que alguna transformació esperava després de l’esquinçador estat en què va quedar Munic, la seva terra natal. L’experiència de l’Holocaust no li va poder passar desapercebuda. La seva sensibilitat de músic la manifesta en aquesta composició.
Metamorphosen! Va voler que la destrucció es convertís en alguna cosa superior? La paraula suggereix canvi ascendent exemplificat en la papallona que passa d’ou, eruga, crisàlide fins a ser papallona. No m’atreveixo a asseverar-ho però humilment penso que salvant excepcions, els homes no segueixen aquest procés, continua havent-hi moltes morts en el silenci més profund, sense bombes, només la presència de la mort que la desraó fa evident. Continua havent-hi molt dolor.
Escoltar aquesta obra em commou per la descripció que es percep d’una derrota moral que, en qualsevol guerra, també la que el Coronavirus ha deslligat, ens emmudeix en fer-se novament present. Richard Strauss va ser el millor director d’orquestra del seu temps. Aconsegueix, a través d’una encertada distribució tímbrica, crear una gran bellesa. És la bellesa que dona la unitat i la plenitud. Aquesta unitat també s’adverteix en sentir el contrapunt dels set temes amb els quals la crea. Set temes que es persegueixen amb independència però que en sonar conjuntament són un: l’acord. Aquest acord podrà ser consonant o dissonant; tríada, quatríada…, de setena, de sensible o de dominant però sempre, un acord, un so que sona alhora amb tots els altres.
A l’ésser humà li costa acceptar que en la Unitat està el Tot. Li costa aprendre. La seva ambició el cega, el distreu, l’enganya, l’embogeix i, en lloc d’utilitzar el poder que li atorga la Naturalesa amb capacitat per pensar, destriar, sentir, crear… es regira contra el creat i és capaç de destruir la Creació. En la meva modesta opinió el Coronavirus ens està parlant a través de la mort, per conduir-nos a fer canvis essencials en els nostres costums, ens demana respectar la Naturalesa.
Tenim moltes eines tecnològiques i científiques, podem fabricar vacunes com ja es va fer en altres ocasions quan hem estat víctimes d’altres pandèmies. Però, tal vegada no és la forma adequada per mantenir la unitat de la qual parla Richard Strauss, la que pretén un bon director d’orquestra i la que desitjaven i desitgen els compositors de polifonia.
El desenvolupament i el progrés no només porten avantatges. El món globalitzat en què vivim permet que un brot es dissemini per un territori molt més ampli. La ciència, en contra, permet actuar i prendre decisions ràpidament.
Aquest és l’escenari que ens toca viure i ara actuar i de tots depèn que sapiguem aprendre de les lliçons del passat. S’ha de reflexionar sobre què aprendre. Les guerres són destrucció i mort i les armes es queden insignificants per més sofisticades que siguin quan apareix el minúscul virus o bacteri capaç de derrotar sense pólvora ni metralleta els més aguerrits i entrenats exèrcits. El petit bacteri fa estralls i una simple proteïna «virus» també.
Sabrem trobar la unitat que buscava Richard Strauss?