Per: Joan Romans
Físic
Barcelona, novembre 2020
Foto: Pixabay
Durant aquests darrers temps s’ha parlat molt de la incertesa que la pandèmia ha comportat i també com aquesta ens ha recordat que som de condició fràgil i, per tant, vulnerable. Un virus microscòpic ens ho ha hagut de dir!
¿Té cura la feblesa, la fragilitat, la vulnerabilitat humana? ¿No serà que estem buscant remei a la condició natural i contingent de la persona i que ens entestem a corregir allò que per naturalesa no té solució? ¿No estarem errant els objectius quan pretenem blindar-nos contra tota mena d’adversitats provocades pel nostre propi comportament, a vegades irresponsable o inconscient, la dels altres o per la mateixa naturalesa? ¿Pretenem viure lliures de tot mal i de qualsevol adversitat com buscant una assegurança de vida absoluta?
És cert que gairebé tothom negaria creure aquesta inútil pretensió. Però per altra banda, és fàcil veure que la nostra rica societat occidental ens va portant, sense adonar-nos-en, vers aquest camí de la total seguretat, ja sigui en l’àmbit de la salut, de l’economia i del benestar.
«Dormi tranquil i gaudeixi de la vida, nosaltres ens ocuparem de tot». Aquest eslògan publicitari i altres semblants busquen vendre assegurances ficant-nos la por al cos i a força d’anar-los repetint van penetrant el nostre subconscient i acabem creient-ho o bé pensem que som imprudents si no fem res al respecte. És ben cert que la prudència ens aconsella prendre algunes mesures per garantir-nos les condicions bàsiques per portar una vida amb uns mínims indispensables, tenint sempre en compte la contingència del nostre ésser. Però pensar que podem estar a resguard de qualsevol maldat, malaltia o desgràcia és ser poc realista. El risc zero no existeix, és una fal·làcia. Hi ha molts components atzarosos que mai podrem tenir previstos. Malgrat tot, hi ha ideologies interessades a voler amagar la fragilitat i la vulnerabilitat humanes perquè la fràgil condició humana no serveix per als seus fins.
I és quan ens sobrevé algun mal que no es pot remeiar que ens adonem que havíem posat la confiança en falses seguretats i ens sentim enganyats, confosos i decebuts, i és fàcil començar a desconfiar de tot i de tothom. Sabem que recobrar la confiança no és un procés fàcil perquè ens tanca en un cercle del qual és difícil sortir, guarir ferides requereix un llarg procés.
Potser és el moment d’abandonar aquesta vana pretensió i posar l’atenció, les energies i les capacitats humanes en la recerca o aprofundiment d’objectius realment assolibles per la condició humana. Si ens entestem a remeiar allò que està fora del nostre abast no aconseguirem mai viure en pau i això, paradoxalment, no suposa portar una vida lliure de dificultats i patiments. Així ens ho han ensenyat amb la seva pròpia vida tantes persones que han viscut amb molta dignitat i gran enteresa malgrat circumstàncies sovint extremadament adverses.
És tasca i responsabilitat de cadascú cercar en quins valors o creences posa la confiança. És un treball de tota la vida i requereix la maduresa que només el pas dels anys i l’experiència personal –quan ens adonem que fallen les seguretats que teníem– ens pot ajudar a destriar quins són els vertaders valors dignes de confiança i quines persones ens poden ajudar i acompanyar en aquest camí.
Una gran certesa que tots podem compartir és creure que caminar junts, conreant els veritables valors humans, ens pot donar la confiança de creure que avancem per l’únic camí possible que és el de treballar pel bé de tothom. Això implica respectar la vida de cadascú i de la nostra casa comuna que és el planeta. I sense oblidar les mil·lenàries espiritualitats de les diverses religions del món que ens han donat prou elements de cerca i camins per assolir les certeses a què pot aspirar la condició humana.