El sofriment social. Una greu conseqüència de la pandèmia

Josep M. Forcada i Casanovas
Gener 2022
Foto: Pixabay

La pandèmia de la Covid-19, molts l’han viscut força malament a causa d’haver d’estar reclosos a casa, privacions de llibertat, situacions forçades, trencament d’hàbits socials, restriccions de visites familiars o d’amics, morts en solitud, por de contagiar-se la malaltia… És evident que aquesta situació a molts els afebleix l’enteresa moral i física, i per damunt de tot es perd la felicitat i el benestar. Qui és el qui no desitja ser feliç?

Aquesta situació de la pandèmia és comparable a un fet prou estudiat quan per exemple es valora les conseqüències de les guerres, especialment les dels perdedors. La Covid-19 no és una guerra, però sí que provoca uns plantejaments emocionals força semblants a les guerres, per una part la por a la mort i per altra part, les conseqüències que es manifesten en el dolor psicològic durant i després. El perdedor pateix la mort de familiars i amics a causa de la violència psicològica del vencedor per tal de sotmetre l’enèmic. Militarment ho fa la infanteria que és la que ha de contenir el vençut davant la catàstrofe, la ruïna i dels efectes morals i els anímics d’una munió de persones que perden l’esperança de futur. Es trenca el benestar, els costums, la vida familiar, les pràctiques culturals, les religioses, les associatives…

És fàcil entendre la destrossa moral que van causar les bombes a Hiroshima i Nagasaki, o qualsevol guerra per més petita que sigui, però en totes aquestes lluites sempre hi ha un sector de persones que gairebé no se n’assabenten perquè no s’han hagut d’estrènyer el cinturó o perquè tenen resolt el futur. En la pandèmia l’enemic és un virus que ha fet canviar els conceptes de benestar i de ben ser que han portat a una introspecció intensa que ha fet canviar el concepte de vida. Es produeix un egoisme propi de la supervivència, alguns Déu els ha decebut preguntant-se «per què ho ha permès?», altres estan indignats perquè se’ls ha bloquejat la llibertat, altres perquè malviuen la situació familiar, altres perquè no tenen futur econòmic, etc. S’afebleixen les forces per sortir d’aquest atzucac. Alguns pensen que la solució és anar al psicòleg o al professional expert en resoldre conflictes emocionals. Altres recuperen la confiança familiar i altres, fins i tot, opten pel suïcidi. És realment una situació psicològica dolorosa. Avui molts científics especialistes en neurociències parlen que aquest dolor rau en les mateixes zones del cervell que el dolor físic. Quin misteri tan gran el sofriment i de tants tipus que n’hi ha!

Per què parlem de sofriment social? Perquè es dona en un grup nombrós o en unes entitats humanes que tenen unes idees o uns pensaments sobre la vida i els iguala en el dolor. Molts el pateixen d’una manera gairebé insensible, com passa en el dolor físic, altres es troben psíquicament dolorits. Es desconeix força el dolor propi de la ment humana, pensem que en situacions greus, fins i tot, s’ha de tractar de forma psiquiàtrica. Ben segur que aquest dolor, en ser col·lectiu, mereix un tractament especial. No oblidem que el dolor sempre avisa quan alguna cosa no va bé, però realment el dolor psíquic, en aquestes circumstàncies col·lectives difícils, també avisa i no es pot passar de llarg.

El sofriment psíquic, especialment l’emocional, produeix una desestructuració de la personalitat que es presenta normalment en els grups humans socialment més febles, tant física com mental. Es presenta en forma d’una solitud estranya en què desapareix la capacitat de resiliència i minven les ganes de superar les incerteses, tot allò de què un és capaç per viure i sobreviure als contratemps difícils de superar. La desesperança i el desengany anul·len la capacitat de recuperar el goig de viure.

El nostre món no està preparat per entendre aquestes aturades socials i per poder-hi lluitar i sortir-ne vencedors. Podem dir que potser tampoc la nostra societat està preparada per resoldre una situació de pandèmia. Cal fer entendre que no s’ha perdre la dignitat i la fortalesa davant dels contratemps, ja que tenen unes conseqüències inesperades que abasten el més profund de l’ésser humà. Tal vegada és una assignatura pendent de la nostra societat. Potser ens falten elements per entendre a fons la dignitat humana davant les adversitats col·lectives.