Miquel Bernardo i Arroyo
Psiquiatre
Febrer 2022
Foto: Pixabay
El neuròleg portuguès Antonio Damasio explica que, des que era nen, sempre se’l va educar assenyalant-li que les coses de la vida es decidien amb el «cap fred» i amb les idees clares. Ell assenyala que avui té una posició diferent sobre els consells que va rebre des de petit. Diu que aquest dualisme cartesià on es considera que les decisions són producte d’un raonament fred, és una afirmació que s’ha de revisar perquè, en l’actualitat, la ciència planteja una necessària harmonia entre el que són els sentiments i el raonament. El que assenyala Damasio és que no pot haver-hi una concepció cartesiana (ell l’anomena l’error de Descartes) en el sentit que existeixi una posició enfrontada respecte del cos i el cervell, del cos i de l’ànima, del cos i de l’activitat psíquica, de la raó i els sentiments; com si fossin realitats independents i funcionessin d’una manera separada.
Avui dia, el plantejament és radicalment diferent: sabem que l’emoció i la raó s’allotgen en el nostre cervell. És evident que tota l’activitat psíquica rau en el nostre cervell i posseeix dos paràmetres centrals: l’afectivitat i el raonament. A més, una perspectiva de la genètica i de la neurobiologia apunta que l’afectivitat està per davant del raonament. És a dir, que, abans de pensar, les persones sentim, i ho fem amb totes les capacitats i qualitats dels sentiments que, com a espècie animal, hem anat generant a través de la nostra evolució.
Actualment podem «radiografiar» els sentiments de les persones en la seva activitat quotidiana, amb tècniques que ja estan a l’abast de gairebé tots els centres hospitalaris de mitjana categoria en molts llocs del món. Per exemple, avui dia podem obtenir imatges cerebrals dels canvis que els humans experimentem acompanyant l’alegria i la tristesa. Això té connotacions molt importants, tant per a la psicologia normal, com també per al tractament de patologies psíquiques. Disposem de mitjans per objectivar i quantificar una situació d’eufòria i d’alegria, per avaluar-la i objectivar-la amb una tècnica que permet demostrar que existeix un increment de la irrigació sanguínia en determinades àrees del cervell. Això es pot practicar en persones sanes, com també en aquelles que passen per situacions anormals, com quan algú pateix fases maníaques.
Les patologies psiquiàtriques alteren el processament de la informació que permet el reconeixement emocional de les altres persones, i molt especialment aquelles en les quals això és especialment nuclear, com és el cas de l’esquizofrènia, el trastorn bipolar o les depressions endògenes.
Avui dia sabem que els sentiments formen part de la capacitat de reconeixement i d’adaptació del subjecte al seu entorn. Els sentiments són els sensors que ens permeten adaptar-nos i qualificar una situació o una altra. Ningú no parteix d’una situació neutra, sinó que tot el processament de la informació externa que arriba al nostre sistema nerviós passa per alguna classe de valoració afectiva.
En aquests moments, estudiar les emocions resulta bàsic per saber com funcionem en condicions de normalitat i així poder ajudar també totes les persones que tenen alteracions. La investigació en neurobiologia respecte de les funcions psíquiques ha d’estar dirigida a les poblacions clíniques, però, alhora, a les persones sanes.
Sempre hem començat estudiant les diverses patologies i a partir d’aquí hem determinat els paràmetres de normalitat, ja que es requereix tenir un patró de referència per establir què es considera patològic i què no. Això difícilment es pot definir a priori i s’ha de tenir clar que les fronteres sobre aquesta normalitat moltes vegades són molt poc nítides i definides.
Des de la psiquiatria actual se sap que les experiències afectives tenen tres grans correlats: les emocions, l’humor o ànim i el temperament.
Per emocions entenem els canvis que habitualment duren poc temps, que són en la seva majoria promoguts per influències externes agudes i que provoquen una activitat d’alerta en el nostre organisme. Això impulsa a alguna acció. Aquests canvis es localitzen en el «sistema límbic», una part del nostre sistema nerviós central.
Així, l’estat d’ànim és mes estable, en general, i té menys a veure amb els canvis hormonals. Les influències externes són estacionals, però es tendeix a l’estabilitat. Un estat d’ànim pot durar dies o mesos. Les influències externes poden donar-se de forma gradual, sense que provoquin un hiperactivitat autonòmica o vegetativa. Aquest tipus de canvi es dona en el camp de les cognicions i té un substrat neurobiològic, al centrar-se en el còrtex del cervell frontal.
El temperament seria el que forma part de la nostra manera de ser, la nostra personalitat innata, heretada; el que es complementaria amb el caràcter, que és la nostra personalitat apresa i modulada amb l’experiència i l’aprenentatge. En el cas del temperament, hi hauria una estabilitat al llarg dels anys, que pot modificar-se amb l’experiència i l’aprenentatge. És una tendència estable de la nostra personalitat i de la forma com processem la nostra informació per operar en el nostre entorn. Cal destacar que té un condicionament genètic i que impulsa a les interaccions cognitivo-afectives i a les interaccions interpersonals. Els canvis es denoten en el sistema límbic i en el sistema cerebral prefrontal.
En definitiva, actualment disposem d’una sèrie de progressos. La psiquiatria ha avançat, però encara té reptes molt importants en la forma d’afrontar les patologies que afecten una bona part de la població.
Extracte de la conferència de les Jornades organitzades per l’Àmbit Maria Corral el novembre de 2005 sobre «Patologies del Sentiments. Claus per a un benestar emocional»