Javier Bustamante
Poeta
Foto: Javier Bustamante
Data publicació: 21 novembre 2022
Alguna nit, al despertar-nos sense raó, a vegades percebem un so sense nom. Un so que pot ser la vibració del silenci i que és com si esculpís el volum de l’espai que percebem com a interior. O bé, de l’espai que ens envolta. Aquest so sense nom ens situa dins de les coordenades materials i ens fa escoltar allò que el cos pot percebre en el seu estat de repòs: la temperatura corporal, el pes dels membres, la superfície de la roba que ens cobreix, el ritme de la respiració, el batec del cor, l’estructura de l’esquelet, el volum dels músculs, el sabor de la saliva, l’olor del llit,…
La foscor d’aquella hora desperta la visió dels altres sentits corporals. L’apertura envers la nuesa de l’existència: l’aquí i l’ara, que podem traduir com la consciència del present. I és quan la successió de presents que ens ha permès arribar fins aquest present ple de consciència, cobra sentit: podem adonar-nos que la vida és un miracle continu, ja que en qualsevol moment, per qualsevol motiu, podem deixar d’existir. Podem deixar de ser-hi presents.
En algunes peces musicals hi ha el que s’anomena ‘baix continu’. És una manera d’harmonitzar que va tenir molta importància durant el barroc. Es toca de forma continua durant tota la peça, donant-li estructura i dialogant amb la melodia. Era habitual fer improvisacions amb el baix continu, que consisteix en acords tocats per instruments de veu greu. El compositor escrivia la melodia corresponent al baix i uns números que donaven als intèrprets una gran llibertat d’improvisació i creativitat, fent que la mateixa peça sonés de manera variada gràcies a l’eina del baix continu. Un clar exemple és el Canon de Pachelbel.
La respiració és, precisament, com el baix continu de la nostra existència. Està present en tot moment i va experimentant variacions d’acord al nostre canvi d’emocions. La freqüència cardíaca està relacionada directament amb la respiració. Per exemple, el fet d’inhalar pel nas activa l’amígdala que és el centre cerebral de la por. També, quan inhalem pel nas és més fàcil recordar allò que estem experimentant. En canvi, si ho fem per la boca no s’activen les mateixes parts del cervell i es desencadenen altres reaccions. Així de subtil és la relació de la respiració amb el que estem vivint. És causa i també conseqüència.
Hi ha un equilibri que es va reinventant tot el temps en el nostre sistema vital i, del qual, la respiració és un harmonitzador natural. Parlàvem d’aquest so sense nom que percebem en moments de silenci interior. És un so que està sempre present, encara que a vegades està enfosquit per altres sons i sorolls. Aquest so sense nom també ens ofereix la llibertat del baix continu del barroc, ja que ens permet sentir que la vida està variant en tot moment. Està vibrant.
Quan respirem, el nostre cos i la nostra ànima reben informació. No és el mateix respirar a la vora del mar, al mig del bosc o pels carrers d’una ciutat. L’aire que reben els nostres pulmons i les olors que descodifica el nostre cervell canvien i produeixen reaccions bioquímiques, emocions i records ben diferenciats. D’igual manera, la nostra presència, el nostre cos, la nostra respiració desprèn olors que incideixen dins de l’àmbit on ens trobem. Per dir-lo d’alguna manera, som respirats també per l’ambient que ens acull.
Això vindria a ser el que es denomina homeòstasi, és a dir, el mecanisme d’autoregulació que permet establir un equilibri entre un organisme i el seu entorn.
En síntesi, cada ésser és continuïtat amb la realitat de què forma part. No hi ha ruptura entre la nostra existència i l’existència de tot el que ens envolta. Som expressions diferents i alhora complementàries de la mateixa realitat. Quan respirem conscientment, ens ancorem en el present i podem ser capaços d’adonar-nos d’aquesta evidència: som vida.