Per molts el significat de l’humanisme està de baixa i per altres és una forma de fer complementària. Actualment, en què la tecnificació és espectacular, protegim més la persona que treballa i la manera com treballa, i amb la qual cosa la feina física s’ha fet més suportable. Això és un pas fonamental cap a la humanització. Simultàniament sorgeixen unes forces intel·lectuals que donen suport a un materialisme que posa en crisi la persona, la seva condició humana i altres aspectes on impera la violència, el menyspreu a la persona o, fins i tot, la guerra. Quan la llibertat es suprimeix o es bandeja, no es compta amb les actituds humanitzadores.
El repte humanitzador abasta i compren el món digital i, fins i tot, la intel·ligència artificial. Avui en dia es parla de “tecnohumanisme” on se suposa que els avenços tecnològics haurien de deixar-nos més temps lliure per compartir emocions, sentiments i valors humans. Però, hi ha el risc que en aquest univers virtual es perdi el sentit humà. L’humanisme ha de fer prosperar les persones i avançar en uns propòsits socials i ètics que facilitin el ben-ser i ben-estar.
Abans es definia la persona com un “ésser animal racional” i s’oblidava la dimensió emocional que possibilita el gaudir de l’existència, i si és possible amb qualitat. El filòsof Aristòtil, a Ètica a Nicòmac, fa referència a la felicitat que és inherent a l’home, és a dir, a tota la persona, és més, “ser feliç justifica ser ésser humà”. Creiem que encertava.
Tots hem viscut l’experiència de la Covid que ens ha trasbalsat. Potser ha posat en qüestió la llibertat, l’obrar en consciència o la mateixa mort. Aquests són punts febles en els plantejaments de l’existència que són fàcils de manipular però, si no intentem entendre’ls, fàcilment podem caure en l’absurd de pensar que podem envair la llibertat de l’altre o tenir una consciència de la humanitat que probablement sigui errònia i que no respecti l’existència dels altres, ni valori la vida i la mort des d’una violència falsament justificable.
L’humanisme no és un isme ni cap exageració. Ben al contrari, com diuen els filòsofs és la valoració de l’ésser, “ésser per als altres”. La genialitat de la Declaració Universal dels Drets Humans de l’any 1948 és que descobreix uns mínims racionals de bé que obliguen a tots els humans. En cada un dels drets hi ha la possibilitat de potenciar-los positivament des d’un sentir que tracta de posar en pràctica una fraternitat que ens iguala a tots a partir d’un propòsit de pau. Recordem el dolor de la lluita de classes, de la violència, el menyspreu de la dignitat, i de les guerres en què hi ha gestos humans que, fins i tot, són un consol en el sofriment.
En aquest Sopar proposem repensar la nostra condició humana des d’aquesta dimensió aristotèlica de la felicitat o, si es vol, de la caritat que parlava Jesús de Natzaret. Cal analitzar les influències del materialisme i del capitalisme que provoquen malestar i injustícies socials i no permeten obrir nous diàlegs que superin les venjances i els ressentiments. Cal afavorir l’amistat que és la clau de la humanització.
¿S’educa prou la infància, els joves i també els adults, a entendre la societat des de paràmetres que condueixin a un bé social per poder ajudar a descobrir unes actituds humanitzadores?
Josep M. Forcada Casanovas