Anna Castro
Educadora social
Foto: Margarida Amigó
Data de publicació: 12 d’abril de 2023
El dijous 23 de març de 2023 es va celebrar el 244 Sopar Hora Europea, per tractar el tema: Una mirada a l’humanisme. Va donar la benvinguda el president de l’Àmbit Maria Corral, Josep M. Forcada, destacant la importància de reflexionar sobre l’humanisme en una societat en què impera el racionalisme.
Javier Bustamante Enríquez, psicòleg i poeta, com a moderador del Sopar va fer referència al plantejament de l’humanisme en clau aristotèlica i des d’una consciència oberta, capaç de sentir i actuar amb llibertat, amb una intel·ligència cordial.
A continuació, el filòsof i teòleg Francesc Torralba Roselló va iniciar la seva ponència aclarint el terme humanisme. El mot s’utilitza de manera molt distinta i gairebé equívoca. Si es fa la història del concepte com a mínim cal remuntar-se al Renaixement italià, en què té un significat que es va transformant i sedimentant fins al segle XX. Hi ha diferents etiquetes d’humanisme: cristià, musulmà, jueu, ateu, existencialista, marxista. El que uneix les diverses formes de l’humanisme és el reconeixement de la dignitat intrínseca de la persona humana, que ha de ser objecte d’un respecte sublim. Quan l’ésser humà és tractat com un instrument, com una força productiva o com qualsevol objecte d’ús i abús, hi ha un tracte inhumà, hi ha una pèrdua d’humanisme, d’oblit de la seva condició de dignitat humana.
Des d’autors renaixentistes, com Pico della Mirandola en el seu Discurs sobre la dignitat de l’home, fins a autors humanistes del segle XX, encara que no s’ubiquin en les mateixes tradicions religioses o filosòfiques, reconeixen aquesta dignitat sublim, preeminent de la persona humana. El filòsof Torralba va subratllar tres raons, encara que hi ha diversitat de respostes, la consciència, la llibertat i la unicitat, que fonamenten la dignitat, aquesta distinció que fa l’ésser humà tan excel·lent, tan únic, tan singular, tan particularment objecte de respecte en relació a les altres realitats del món.
Els éssers humans disposem d’una qualitat que és la consciència, que permet múltiples significats, però que com a mínim evoca la capacitat de prendre distància, de reflexionar, d’analitzar i d’examinar la pròpia vida. Consciència d’haver nascut, de què sóc un ésser que moriré. L’ésser humà a diferència de l’animal és un ésser capaç d’actuar des de la llibertat, encara que finita, no viu manat per l’imperatiu dels fets. Aquest és l’aspecte que va subratllar un dels grans representants de l’humanisme ateu, Jean Paul Sartre, l’any 1947, quan diu que el que ens fa particularment únics en el món és la capacitat d’obrar en llibertat. La tercera paraula clau és la unicitat, la singularitat de l’ésser humà. Els objectes són reemplaçables, les persones no. Per això perquè no som reemplaçables, la mort d’un ésser humà deixa una absència que no es pot substituir.
Va continuar dient que l’humanisme està amenaçat. Hi ha dos grans opositors. D’una banda, aquells que voldrien situar l’ésser humà en un nivell molt proper a l’animal, és un plantejament que vol dissoldre aquesta exclusivitat, aquesta dignitat humana i voldria estendre a altres éssers vius, particularment als grans simis (orangutans, goril·les, ximpanzés, bonobos), una dignitat simètricament propera. És el corrent animalista, entre d’altres. La filòsofa Adela Cortina parla del valor dels animals però que la dignitat és exclusiva de la condició humana. Hi ha un altre debat en què la distinció entre l’humà i la màquina, tan abismal, s’ha anat aprimant per poder distingir què separa un humà d’un humanoide, d’un antropoide.
Va concloure dient que l’humanisme és reconèixer la dignitat de l’ésser humà, és evitar processos de cosificació i d’instrumentalització, encara que té rivals intel·lectuals que qüestionen aquesta excel·lència, aquesta preeminència de l’ésser humà.
A continuació Esperança Esteve Ortega, treballadora social, patrona de la Fundació Ajuda i Esperança, va proposar una intervenció més pràctica, a partir de la seva experiència, sense deixar de banda aquells elements que tenen a veure amb el govern, amb el teixit social, amb el Tercer Sector i concretament en els valors presents en la Fundació Ajuda i Esperança. La pràctica de l’escolta activa, sobretot amb el suport de voluntaris/es, a través del Telèfon de l’Esperança, ha ofert més d’un milió i mig d’atencions a persones. El valor essencial ha estat el treballar sempre amb persones voluntàries compatibilitzat amb els professionals, intentant garantir la màxima qualitat i dignitat que es mereix tot ésser humà. Va destacar com a valors que acompanyen el voluntariat l’essència de la generositat, l’escolta de l’altre, el respecte, l’empatia, el principi de no jutjar.
El Telèfon de l’Esperança atén al voltant de cinquanta mil trucades anuals que es diversifiquen en altres projectes: el telèfon de prevenció del suïcidi, els joves en xat, una línia cuidadora especialment per a dones que estan en residències i tenen les seves famílies lluny, les veus amigues per abordar la solitud. D’ençà de la pandèmia, també es fa atenció online per atendre persones d’arreu, les vint-i-quatre hores del dia, incorporant noranta-vuit idiomes diferents.
Aquest treball que s’organitza des del Tercer Sector sense una societat organitzada, amb uns certs valors i garanties, tindria poca importància, es necessiten Estats protectors que garanteixin els drets humans, que és el paraigües que porta implícita la democràcia, sense la qual no hi ha dignitat, no hi ha justícia social, no hi ha entitats lliures que puguin ajudar el proïsme. Encara que l’humanisme avui es troba en crisi, ens hem d’aferrar a allò que és una garantia per a la majoria d’éssers humans, que és un sistema democràtic, per garantir el dret a la salut, l’educació, la seguretat social, les pensions, els serveis socials, encara que no reeixits del tot, afavoreixen la dignitat de la persona i fan més factible la justícia social.
Va reivindicar l’humanisme cristià, l’enfortir les comunitats, perquè els valors que es teixeixen en l’acció veïnal poden donar respostes que no pot oferir cap administració pública. L’acció voluntària, l’acció d’ajuda, l’acció de l’amistat és la virtut, és el bé. El Tercer Sector social, les entitats que a través de l’autoorganització han de seguir portant aquests valors i fent-los extensibles al conjunt de la ciutadania, han d’oferir serveis que no jutgin, que puguin ser confidencials, que vertebrin una societat sense pal·liatius en els drets humans, que els portin a terme persones, entitats, empreses i els governs, per això cal un nou pacte social. Alhora és imprescindible demanar a la ciutadania coresponsabilitat amb una visió comunitària i amb uns governs que es creguin i practiquin l’estat del benestar.
Finalment va constatar que hi ha molts dilemes ètics, moltes contradiccions pel canvi de paradigma d’una societat tecnificada i robotitzada, però alhora també esperances en el valor humà de la comunitat. D’aquí el posar en pràctica una fraternitat que ens iguali i acceptar que tenim un món únic amb diversitat de persones, alhora hem de lluitar perquè el conjunt de la humanitat que globalitza els seus diners, sigui capaç de globalitzar els drets humans per a totes les persones.
El doctor Jordi Craven-Bartle Lamote, oncòleg Consultor GenesisCare Internacional, va fer una mirada a l’humanisme des del concepte de respectar els valors de les persones. Com a metge oncòleg que ha dedicat la seva vida professional a atendre persones en situació de fragilitat per la malaltia greu, diu que encara cal tenir més cura en aquest respecte perquè quan més fràgil és el pacient més gran és l’asimetria entre el professional i el pacient.
Va aportar algunes reflexions d’Hipòcrates (460-370 aC) sobre la humanització de la medicina: «Cura a vegades, tracta sovint, consola sempre. Tractem no solament les malalties de l’ home, sinó l’home malalt». Per altra part, el doctor Gregorio Marañón (1887-1960) afirmava que la Medicina és una filosofia de vida, i el malalt precisa més que un tècnic, algú que sàpiga compartir el seu sofriment i l’ajudi a superar-lo.
En el darrer segle, el concepte de salut ha evolucionat a un contingut més ampli, holístic, que va molt més enllà de l’absència de malaltia, ja que inclou tots els àmbits que condicionen la qualitat de vida. En el segle XIX la relació entre metge i malalt es fonamentava en la confiança del pacient i la beneficència i els coneixements del metge.
Amb l’adveniment de la democràcia, el ciutadà passa a exercir nous drets i quan emmalalteix exerceix l’autonomia per triar com vol ser tractat, de manera que ha de ser compatible amb les possibilitats de l’entorn segons modula el principi de justícia. El metge deixa de ser qui decideix pel bé del malalt i ara la societat li demana un nou rol, ajudar el pacient a què ell mateix pugui prendre en cada cas la millor decisió, respectant la seva llibertat.
Va acabar la seva exposició recordant algunes de les paraules del Papa Francesc el dia 1 de febrer de 2020, sobre Una nova cultura sanitària que humanitzi la Medicina, adreçades als treballadors Sanitaris de Villa Maria: «Cal desenvolupar una nova cultura sanitària que posi l’accent en la persona, sense mirar el component econòmic-financer, que contribueixi a humanitzar la medicina i la realitat hospitalària i sanitària. Els centres d’atenció sanitària cal que siguin llocs d’acollida i confort, on el malalt trobi amistat, comprensió, gentilesa i caritat».
Després el moderador va obrir el col·loqui als participants que van compartir noves idees i formular preguntes sobre el tema.