Elisabet Juanola Soria
Periodista
La persona gran arriba a l’envelliment i domina totes les arts interiors i té els coneixements equilibrats respecte a tot allò que busca: sap menjar, ha sabut escollir les lectures més importants per al seu esperit, fa exercici i respiracions de manera equilibrada i quotidiana i té les necessitats materials cobertes, sense excessos, però amb la calma del somriure. Es tracta d’una situació ideal.
Malgrat que fer-se gran té un reconeixement social per l’acumulació d’experiències, saviesa i l’oportunitat de gaudir de la vida amb valors afegits, no sempre l’envelliment es dona en condicions prou dignes. És un tema complex i ple d’arestes. Humanament, hi ha un discurs intergeneracional que promou la interacció entre diferents edats, però l’exercici d’aquesta interacció suposa similitud d’interessos i també –malgrat la distància generacional–, saber relacionar-se de manera fraterna i horitzontal, sense voluntarismes o infantilització de les persones. Aquesta condició té lloc en tots els casos i requereix una certa consciència i maduresa, no és només un tema de bona voluntat. És a dir, perquè hi hagi la intergeneracionalitat tots els actors han d’estar interessats en algun altre tema que els convoqui i així poder ser part activa de l’acció i valorats per si mateixos.
L’envelliment es va produint dia a dia, però es nota de cop i com que no estàvem preparats, ens agafa per sorpresa. La quotidiana experiència vital està plena de casos on la persona es fa gran i tot sovint està desproveïda. L’envelliment va associat a desgast físic i de vegades cognitiu i emocional. Cada persona és diferent, però les rutines, obligacions i pròpies necessitats també limiten. Tot i una major consciència, estem lluny d’entendre i preparar-nos per envellir, personalment i socialment. Fer-se conscient, preparar-se i integrar les diferents etapes de la vida és una acció que requereix determinació, dedicació i recursos, tres elements que no s’improvisen i en certa manera són luxes. Fer-se gran en condicions dignes, malauradament, de manera més freqüent del que ens agrada admetre, és un luxe. Una situació que ens hauria d’ocupar, i molt, a tots.
Valorar la Gent Gran
Com a societat és fonamental que dediquem energia i temps a aprendre a valorar i respectar la gent gran, respectar la seva experiència i saviesa i fer esforços per fomentar la seva participació activa en els espais comunitaris. Garantir que les persones grans tinguin accés a serveis d’atenció mèdica de qualitat, oportunitats de seguir-se formant i entregant formació, recreació i participació social. Promoure una societat inclusiva és generar els espais perquè les persones grans siguin protagonistes i actives i facin el seu aport professional si ho desitgen, però no que hagin de seguir treballant per necessitat.
La Importància del Benestar
Quan els anys es van sumant es valora més la salut física i mental i és imprescindible dedicar temps a tenir cura d’un mateix, satisfer projectes, fer coses, transformar realitats, fer una contribució creativa, imaginar coses i posar-les en pràctica, dedicar temps a passejar, visitar amics o familiars; en fi, viure un cert grau de llibertat i plenitud satisfactòries i això requereix recursos que no sempre estan garantits i que no hem d’esperar a ser massa grans, sinó aprendre a tenir-los, cuidar-los i aprofitar-los des del més aviat possible.
L’educació formal i informal hauria d’enfocar-se de manera imperativa en assolir aquest objectiu que va directament relacionat amb la felicitat de les persones. Si això no és una prioritat no pot haver-n’hi cap altra.
Envellir conscientment
Es tracta de la importància de cuidar-nos i de saber que som. De saber estimar el que som. I això també s’aprèn. La consciència està viva i fa progressions. Cada vivència ens dona
l’oportunitat d’obrir més la consciència, de relacionar-la amb l’anterior vivència i amb el sentit que la nostra existència va assolint.
No exempta de dolor, de dificultats, la major consciència és sanadora, dona pau i permet assentar els sentiments i quedar-se amb el millor, el més important i sòlid. I així, de manera no massa pretensiosa, assolir que també cada un de nosaltres, ha de poder ser com un gran mestre quan arriba a l’envelliment.