Maria Gandía Muñoz
Des de l’any 2018 és directora de la residència Vila Valldoreix de Sant Cugat. Va estudiar Teoria literària i literatura comparada a la Universitat de Barcelona i va fer el màster en creació literària de la Pompeu Fabra.
Fa de coach literària a escriptors. I ha realitzat el postgrau de gestió de residències a la Universitat de Barcelona.
Respectar la voluntat de la persona gran
«Dins les residències es fan grans amistats i relacions increïbles que, fins i tot, poden fer-se més significatives que algunes relacions familiars.
En aquests casos és molt dur perquè no estàs vivint només el deteriorament i l’envelliment d’un resident, sinó d’un amic»
Com és que des de la teva vessant literària vas decidir ser directora d’una residència d’avis?
Porto pràcticament tota la vida coneixent el món de la gent gran, el meu pare s’hi dedica des de fa més anys dels que jo tinc. Per mi, no es tracta d’un ‘sector’, una ‘etapa’ o un ‘món’, he estat des de molt petita a prop de persones en situacions de deteriorament cognitiu i dependències de tota mena. Sempre ha estat part de la meva realitat i ho he viscut com una gran sort perquè crec que la majoria de persones no s’apropen a aquest món si no és per obligació i no saben el que es perden.
Quan vaig decidir estudiar literatura, en part, també vaig tenir en compte aquesta experiència, és sorprenent la quantitat de persones que arriben a grans amb retrets sobre allò que no van poder aprendre o els llocs que no van poder veure. Havia de fer una cosa que m’apassionés, sempre he pensat que l’estudi de les històries et dona la perspectiva més complerta de la natura humana, cosa que no s’allunya gaire de les lliçons que aprenem els que ens dediquem al món de les residències. Poc després d’acabar la carrera vaig seguir estudiant i em vaig interessar per aprendre més al respecte i em va sortir l’oportunitat de dirigir la residència i la vaig aprofitar sense dubtar.
Quants residents teniu?
Ara mateix tenim al voltant de noranta-cinc persones vivint. És un poble petit.
Tots envellim, però com veus el procés d’envellir en aquestes persones que diàriament tractes i coneixes pel seu nom?
Normalment, quan jo coneixo les persones a les que cuidem ja tenen una edat prou avançada o arriben a la residència per altres raons, perquè és quan se sol presentar la dependència més complicada. Tot i així, en algun cas, veiem persones més joves que escullen la seva llar abans de necessitar-ho tant, pel seu estat cognitiu o de salut i vivim gran part del procés. Aquests casos són més difícils per a nosaltres, i fins i tot quan ingressen més grans, els anys passen i són moltes hores les que passem amb ells, molts conflictes, dubtes, confidències, problemes personals, situacions divertides que compartim… Diguem que una cosa és el procés que segueix cada patologia en cada persona i l’altra és el procés d’envellir.
M’explico, pot ser que una persona ingressi amb una demència lleu, que en la valoració professional sigui lleu i que nosaltres, com a professionals, sapiguem que tard o d’hora oblidarà alguna cosa de la que actualment se’n recorda perfectament. Ho sabem, ja que ho hem viscut moltes vegades, però el que allò signifiqui per a cada persona en concret depèn molt de factors que no tenen res a veure amb la malaltia. Per exemple, pot ser que aquella persona sigui naturalment neguitosa i s’angoixi cada cop que percebi que oblida alguna cosa, o que sempre hagi estat despistada i ho visqui amb humor. Pot ser que la família gestioni amb dificultat que no recordi el nom dels seus fills i li costi venir, com pot ser que la família ho normalitzi i tingui la sort de ser capaç de viure els moments amb un ‘no passa res… jo de vegades també m’oblido de les coses’. Això afecta moltíssim a com ho viuen ells i a com ho vivim nosaltres.
El mateix passa amb les dependències físiques que no es poden tractar o no poden millorar. Els problemes moltes vegades són tan grans com els vulguis fer i per cadascú és completament diferent.
No és fàcil de dir com es viu veure fer-se gran les persones a les que cuidem, precisament perquè no les tractem mai com un col·lectiu.
Com vius personalment, quan perceps que van perdent facultats?
És un fet que a tots ens sobta i ens costa de processar. És incòmode veure que una persona es torna depenent dels demés i no és capaç de fer les coses tota sola, sobre tot quan és algú proper i hem viscut moments vitals d’aquella persona estimada. Jo intento normalitzar-ho tot el que puc. A mi, de fet, de vegades em costa que la gent se sorprengui de coses que veig com a normals de fer-se gran, créixer és inevitable i miro de veure-ho com un canvi, no com una pèrdua, com una necessitat nova a atendre i a promoure’n la comoditat o l’autonomia.
És obvi que es viu diferent quan és part de la teva família, però hi passem moltes hores i dins les residències es fan grans amistats i relacions increïbles que, fins i tot, poden fer-se més significatives que algunes relacions familiars. En aquests casos és molt dur perquè no estàs vivint només el deteriorament i l’envelliment d’un resident, sinó d’un amic.
Quan es considera que una persona té el grau de dependència?
El grau pròpiament el valora l’administració, els conceptes amb els que nosaltres treballem més són: la història de vida, és a dir, tot allò que puguem saber de com vivia aquella persona per poder adaptar la seva vida als coneixements que podem adquirir coneixent-la; les activitats de la vida diària, tot allò que fa cada dia i fins a quin punt és autònoma per fer-les; l’atenció personalitzada, les particularitats del dia a dia, les manies, les fòbies, les necessitats singulars del menjar i de la roba…
Quan nosaltres parlem de dependència de manera col·loquial i diària és per fer referència a fins a quin punt aquella persona ens necessita, ja sigui a nivell físic a l’hora de fer vida normal o a nivell, fins i tot, emocional.
Clar que ho valorem amb tests i formularis però la resposta a les necessitats només es respon en una part amb aquests recursos. No em cansaré mai de dir que la majoria de persones que viuen a la residència, no hi viurien si poguessin ser a casa seva. Si algú ha hagut de contemplar la possibilitat d’una residència per a un ésser estimat, sabrà al que em refereixo. Són situacions molt difícils i s’agreugen quan es tracta de persones properes, la llàstima és que part de la societat vegi aquest tipus de centres com un lloc on s’acaba la vida o on s’abandonen les persones com a últim recurs; la realitat és que per a la majoria és el lloc on veuen satisfetes necessitats que no podien ser-ho d’una altra manera.
Referent al servei d’atenció, sabem que no és el mateix estar en un hospital o en una llar. Les residències quines prestacions ofereixen perquè el resident visqui en dignitat?
Això és una confusió que hi sol haver i que crec que s’hauria d’explicar molt bé perquè hi ha molta gent amb grans prejudicis respecte les residències. A banda que les places estan valorades econòmicament molt per sota dels hospitals (i, fins i tot, de la majoria d’hotels,) la qüestió econòmica només és un símptoma més de fins a quin punt la gent gran està fora del punt de mira.
Per començar, hem de pensar en la residència com una llar fins al final. Disculpa’m la claredat del que diré, però no és el lloc on venen a morir ni és el lloc on venen a curar-se: és el lloc on viuen. I una persona viu a tots els efectes a casa seva, salvant els problemes inevitables de la convivència: és el lloc on un es diverteix, on descansa, on dorm, on es posa trist, on celebra sant Joan, on celebra el seu aniversari… En resum, és allà on un hauria de fer el que vol, quan vol i sentir-se segur. Aquests haurien de ser sempre els objectius principals: que les persones se sentin lliures i segures a la residència que escullin, sigui la que sigui. Per aconseguir això cal molta qualitat humana.
En un hospital també, en canvi, encara que la infermera hagi estat antipàtica amb tu és, en la meva opinió, una qüestió de mesurar-ne la qualitat, no tant una prioritat ineludible.
Nosaltres no només no podem donar els mateixos serveis que en un hospital, sinó que no tenim els recursos per fer-ho. Sí, tenim l’obligació de proporcionar un departament d’infermeria i un metge d’atenció unes hores concretes en relació amb la quantitat de residents que tenim, perquè, òbviament, tenen aquesta necessitat i ens ho demana la llei. Ara bé, sentir que es respecta la teva dignitat, sentir-te a casa teva quan ets en un centre, no depèn exclusivament d’això. Pensa en detall en totes les coses que fem diàriament a casa nostra quan tenim un dia de festa: ens aixequem, ens dutxem, ens vestim, anem al lavabo, esmorzem, potser llegim una estona, o decidim que volem veure una pel·lícula, o prendre el sol, amb totes les petites accions que aquestes simples coses d’oci representen. Com ho fa una persona que no pot fer cap d’aquestes coses sola? Ja no és només com t’afectaria necessitar ajuda per agafar un llibre de la prestatgeria o no poder sortir al jardí pel teu propi peu, és que totes aquestes petites coses s’han de poder fer amb dignitat i sense que la persona se senti fora de lloc. Això és molt més que un tractament o un diagnòstic, és una qüestió de què cada dia, en cada petita cosa hi ha d’haver una manera de fer que doni el màxim de llibertat i seguretat a la persona. Potser aquella persona no pot aixecar-se a agafar un llibre o sortir fora, però se li pot posar una prestatgeria a la seva alçada o deixar-li la porta oberta de bon matí perquè surti quan vulgui. Són les petites coses les que compten més.
La gent gran va perdent la memòria i percep de manera diferent la realitat de present-passat-futur. Com una persona gran que ja no té perspectiva de futur, sigui per edat o per deteriorament cognitiu, troba significat en el seu dia a dia?
No és cert que la gent gran no tingui perspectiva de futur. Això és una percepció que es fa servir moltes vegades per estigmatitzar el sector. Tots tenim moltíssimes coses per les que mirar endavant. Potser diria que l’horitzó a la residència és més curt. Esperen el Nadal, la sidra del diumenge, l’activitat concreta programada que els agrada, el cafè amb el seu amic, la visita de demà amb la família, coses així. Però també esperen coses grans, esperen el naixement d’un net o d’un besnet, esperen que arribi l’endemà perquè vingui a treballar aquella cuidadora que els explica coses de la seva família…
A més, una cosa no ha de tenir sentit per tenir significat, el significat és una cosa molt personal, de vegades donar-li significat a una acció no té res a veure amb grans actes, simplement demanar ajuda a una persona amb deteriorament per una cosa tan simple com parar la taula pot donar-li molt significat a aquell moment en concret i al dia a dia de la persona.
També és feina nostra donar sentit a allò que fan, per exemple, ara fa uns anys, li vaig demanar ajuda a un dels residents per investigar el meu arbre genealògic, s’hi va posar i encara segueix investigant-ho, crec que si li demanés que fes una cosa menys personal no s’ho hagués pres amb tantes ganes.
Sovint hi ha la sensació d’un cert rebuig a la gent gran i se la margina. Com podem canviar aquesta percepció i valorar que té una profunda saviesa humana i experiència pel que ha viscut?
Crec que el més important ara mateix no és decidir què fem al respecte sinó visibilitzar-ho. Assenyalar els comportaments que no tenen en compte la persona i fer veure que allò no ho faríem si aquella persona fos gran. Tampoc crec que posar l’accent en l’experiència i la saviesa que tenen sigui sempre positiu; veure les persones pel que eren i no pel que són aquí i ara, comporta oblidar-se de les seves necessitats immediates i de la seva voluntat actual.
Per exemple, crec que hem de superar una mica el fet que la història de vida de la persona ens doni totes les pistes per tractar-la i donar-li coses a fer. M’explico, si sabem que una persona era florista en la seva joventut, no hem de posar-la a fer rams de flors a la residència, potser n’ha acabat farta i no en vol saber res, hem de preguntar, preguntar i preguntar. Una cosa tan senzilla com ‘Què vols fer avui?’ És una de les preguntes més dignificant que es pot fer en una residència.
La discriminació per edat anomenada edatisme que per començar ja és una classificació, com creus què cal treballar-hi per no perjudicar la persona gran perquè ja té una edat?
L’edatisme és un dels ‘ismes’ més amagats. Per tant, més greus que pateix la nostra societat. Alguns cursos de conscienciació o d’empatia m’he trobat sorpresa veient que es fa molt d’èmfasi en respectar la voluntat de la persona gran o en el concepte d’acompanyar-los en les activitats rutinàries en lloc de fer-los les coses. Alguns professionals formadors es veuen en l’obligació de recordar coses com que la gent gran també té manies, desitjos, necessitats emocionals, que també volen divertir-se, improvisar, aprendre… Hem de veure la discriminació com a tal: és el que passa quan jutges una persona per la seva aparença, en aquest cas, per la seva edat, per les seves dolències o patologies i no veus més enllà. Et perds la potencialitat, l’alegria, les coses que et pot ensenyar. Sembla mentida que haguem de repetir-nos que les persones són això, persones.
Som capaços de canviar els nostres hàbits de pensament i perspectiva a totes les edats?
I tant! Ho veig cada dia, de fet, un dels millors amics que he fet a la residència m’ho deia sovint, que tothom és capaç de decidir ser feliç a totes les edats i en totes les circumstàncies, i ell era la prova, havia estat molt enfadat amb el món fins a una edat molt avançada i quan jo el vaig conèixer era una persona simplement feliç que només transmetia afecte i calma en tot el que feia.
Però sí és veritat que arriba un moment que les inèrcies de caràcter són difícils o ens influencien més del que voldríem, una persona que ha viscut tota la vida preocupada per alguna cosa, quan es fa gran només busca raons per preocupar-se. La part positiva és que també hi ha moltes persones que tot i perdre facultats, com s’han donat al bon humor i a l’optimisme, ho fan en totes les circumstàncies.
Hi ha persones amb històries de vida molt tristes, amb vitals pèrdues molt grans, que es passen el dia fent acudits i intentant fer riure als demés i penso: I nosaltres ens atabalem perquè perdem el tren? O per què se’ns ha espatllat la cafetera? És una immensa sort tenir present que el més important és conservar el bon humor, tenir el record constant a la feina de què és una qüestió de perspectiva m’ho posa més fàcil. Em fa sentir molt afortunada.
Com s’han de tractar les persones grans, si no hi ha cap demència greu, ja que sense voler les tractem com si fossin nens?
És una llàstima que la resposta a aquesta pregunta sigui tan senzilla, i tot i així, ens la fem, hem de tractar les persones com a persones. Malauradament l’edatisme és una mena de discriminació que passa molt desapercebuda en la nostra societat i també la pateixen les persones que no tenen cap deteriorament cognitiu. Té a veure amb el que em referia abans sobre sentir-se segur i a casa, la llibertat de ser tu mateix ha de ser-hi en tot moment i aquest tipus de discriminacions la limiten.
Treballant amb gent gran hem de cuidar molt els límits entre el que és convenient per a una persona i el que és la seva voluntat. Hem d’anar amb compte amb el vocabulari que utilitzem, sense adonar-nos, fem servir diminutius, anomenem avis a persones que no han tingut fills i encara menys, nets, els diem com han de fer les coses… Els fem les coses abans que puguin tenir temps de fer-les ells mateixos i això, tot i que sigui amb bona voluntat i amb afecte, és un hàbit social molt arrelat i que requereix un canvi de perspectiva per part de tots.
Jo miro de corregir, preguntar… sobre tot preguntar, que se sentin empoderats per decidir i per dir la seva en tot moment és el més important.
Hi ha projectes educatius a les escoles que potencien el diàleg intergeneracional. Suposo que és molt favorable que els grans puguin explicar i els nens puguin conèixer experiències reals viscudes, que no són ficció?
I a l’inrevés! També hi ha molts projectes intergeneracionals des de les residències! En arribar la pandèmia es van deixar en segon pla, però estan tornant.
Les experiències intergeneracionals són una de les coses més meravelloses que es poden fer, ja sigui en una residència com fora d’ella. Abans de la pandèmia, i a poc a poc hi anem tornant, jo mirava de vetllar per fer aquesta classe d’activitats i que les famílies dels treballadors i treballadores tinguessin llibertat per dur els nens i joves al centre quan volguessin. Tant duent les persones grans a les escoles com a l’inrevés, es tracta d’una experiència única i recomanable en tots els sentits. Els nens tenen una curiositat innocent que connecta molt bé amb les ganes d’ajudar i sentir-se útil dels grans, ambdós col·lectius donen lloc a situacions divertides i enriquidores i és de vital importància que es comuniquin. He après un parell de coses importants, per exemple: en general, els nens no tenen cap mena de por en preguntar i els grans no tenen cap vergonya d’explicar, coses que, per alguna raó que no acabo d’entendre, els adults tenim sempre. No ens agrada que ens preguntin per les coses nostres que són fora del comú (perquè dus aquest bastó? Perquè és aquest aparell de l’orella? I no ens agrada donar explicacions i considerem inoportú qualsevol interès d’un desconegut.
Una altra realitat que viu la nostra societat són les presses, el ritme accelerat que dificulta l’escolta atenta ja que no es disposa de temps. M’imagino que els residents, que estan en condicions, necessiten que algú els escolti?
Tots necessitem algú que ens escolti de tant en tant. Depèn del nostre estil de vida, com a tot arreu, hi ha persones que necessiten estar fent alguna cosa tot el dia, distreure’s, sentir-se útil i hi ha gent que necessita descansar i gaudir.
La nostra pressa i la nostra necessitat de perfecció ens juga males passades en aquest sentit. Quan una persona estimada comença a perdre capacitats físiques, de vegades ens trobem queixes de
l’estil ‘és que no fa prou fisioteràpia’ o ‘és que no el feu caminar’, i no ens adonem que no són nens als que volem apuntar a una activitat extraescolar perquè desenvolupin les seves capacitats, són persones adultes capacitades per decidir què volen i què no volen fer, no és el mateix motivar i influenciar que obligar. Fins i tot, si una persona no pot entendre perquè està fent una activitat, de vegades és pitjor el mal tràngol de fer-li fer un exercici que no entén que el fet que, poc a poc, perdrà una capacitat. Volem la màxima capacitat i eficiència dels recursos que tenen a mà, però és una manera de pensar molt limitada que els exclou de la decisió.
A la residència hi ha la possibilitat de convivència, ja que avui es pateix molt la solitud perquè ets gran i potser vius sol?
La meva experiència em diu que les persones que són més felices a la residència són les que són capaces de fer amics a tot arreu, la solitud també pot ser volguda o no volguda. Les persones introvertides som a tot arreu i a totes les edats. Però es nota molt quan una persona se sentia sola a casa i, en arribar al centre fa amics o se sent atesa, veus que agafa confiança per dir les coses, t’explica que està molt millor. També hi ha gent que no s’obre sempre amb altres persones. Durant un temps vàrem tenir un gos de companyia precisament per això, teníem una resident que només es comunicava amb el gos i va ser l’única manera d’aconseguir que es comuniqués. Els animals fan llar i haurien de ser una possibilitat en totes les residències.
T’atreveixes a dir quan podem considerar que una persona és gran, vella o anciana?
La veritat és que vella i anciana em sonen fatal, gran té una connotació molt més positiva i crec que és el vocabulari que hem de fer servir. Però no seria capaç, no és responsabilitat nostra definir als demés, tampoc ho ha de ser amb la gent gran, no crec que tingui a veure amb com un és sinó amb com un se sent i són ells mateixos els que han de dir si se senten vells, grans… però també es poden definir com a moltes altres coses. Tenim la mania d’etiquetar abans de preguntar i ‘ser gran’ només és una petita part del que conforma la persona.
Suposo que la literatura facilita la relació social i el diàleg en l’equip de treball i, sobretot, amb les persones grans. Comparteixes amb ells el teus relats, contes o assaigs que ben segur contribueixen al benestar personal i col·lectiu?
De fet, crec que aprenc més jo sobre la literatura amb ells que a l’inrevés. Una de les memòries més maques que tinc és un conte que vaig escriure sobre un grup d’amigues a la residència. Vaig inventar-me que havien robat medicació de la infermeria i començaven a veure coses pel centre i a ballar i a cantar i es descobrien secrets entre elles. Van riure moltíssim quan el van llegir, però seria molt llarg d’explicar. El que més m’agradaria és ser capaç d’escriure alguna cosa que reflectís la seva realitat com la veig. Hi ha tantíssimes històries, situacions increïbles i converses que mostren l’ésser humà sense cap pretensió, sense màscares i sense ficcions. Sempre animo a tothom a que pregunti sobre experiències personals al personal que treballa a la residència, és un pou d’històries, un tresor.
Els temes són infinits: el dol (crec que és el que portem pitjor els que treballem amb gent gran), la mort, però també la família, la tendresa, el perdó, el bon humor… Però, el que em passa amb la literatura, sobre tot és que dona sentit al que faig cada dia. Una de les lliçons més importants que he après en els dos camps és que l’últim capítol d’un llibre sempre és el més rellevant, el que dona sentit a la resta, és el capítol en què ho entens tot. Les persones que treballem amb gent gran tenim un paper importantíssim en aquest sentit. Si aconsegueixes ser un personatge en l’últim capítol de la vida d’algú, encara que sigui un personatge secundari, ets un personatge vital.
Assumpta Sendra Mestre