Per: Àmbit Maria Corral
Foto: Assumpta Sendra
Data de publicació: 17 d’octubre 2023
El dijous 5 d’octubre de 2023, dins de l’Espai de Formació, va tenir lloc la conferència: «Per un futur compartit: la confiança com a tasca ètica», a càrrec de la filòsofa Begoña Román, que ens va convidar a pensar plegats sobre aquest tema, ja que vivim en una societat desafectada, incrèdula, descreguda i desconfiada.
Va plantejar diferents punts de discerniment i de reflexió. Cal abordar el futur, que només serà possible si és compartit. El futur sempre és distòpic, és un lloc al que no volem arribar-hi perquè és pitjor que el present. Va citar el llibre Calamidades d’Ernesto Garzón Valdés, que fa la distinció entre catàstrofe i calamitat. La diferència és que en la catàstrofe estem en l’àmbit d’allò que no està a la nostra disposició, que no està sota el nostre control, és un mal imprevisible, inevitable i inemputable. Però la calamitat és evitable, és previsible, és imputable i demana responsabilitats.
Ens hem instal·lat en un present que és totalment catastrofista. Anunciem la catàstrofe per senzillament anunciar una mort inevitable, sense poder fer absolutament res. Quan la reflexió que caldria fer és si podríem aprendre de les catàstrofes, a com evitar-les i com prevenir-les, aquest és el progrés. El despropòsit i la immoralitat és fer passar la calamitat per catàstrofe i fer una lectura de les catàstrofes com si no es pogués fer res. No podem transformar les catàstrofes en calamitats, ja que això comporta unes conseqüències tràgiques. Desarmar, desmotivar l’agència moral et sotmet a un determinisme molt més gran del que és en realitat. Podem alliberar-nos d’aquesta catàstrofe en tant quan prenem consciència de què junts podem, en coneixements, en construccions, en polítiques, de manera que ja no estem condemnats a un destí fatídic. El coneixement, el construir conjuntament, ens allibera.
Els que hem gaudit d’una vida més o menys plàcida, va continuar dient, en què el futur és cada vegada més curt i el passat més llarg, perquè ja hem viscut una vida i el que queda per viure ja s’ho trobaran les generacions futures. Nosaltres ja no estarem. I ens dediquem a viure el present, a viure l’instant, sense canviar cap de les causes que han portat a aquest estat de descrèdit i de catàstrofe. Però, la conseqüència més catastròfica que estem constatant és que els joves, que són els protagonistes del futur, no volen anar-hi, i per tant s’instal·len en l’instant, sense tenir passat i sense tenir futur ni present, sense història.
També va fer referència a un text de Paul Ricoeur, El sufrimiento no es el dolor, en què fa una reflexió de la mà de Sant Agustí, per fer una distinció entre viure l’instant i viure el present. Aquell que s’instal·la en l’instant, consumeix compulsivament els instants que es dissolen. Això genera un consumisme del temps. Viure l’instant no et permet viure el present, ja que aquest implica parar atenció. No només cal tenir passat per saber d’on vinc, cal tenir futur per saber on anar-hi. El futur està en el projecte, en l’esperança. Max Frisch, en la seva novel·la Digamos que me llamo Gatenbein, destaca com el protagonista cerca la història de l’experiència i fins que no té la història no té l’experiència.
La professora Román va continuar constatant que hem perdut la credibilitat, la fe en la nostra capacitat de construir un món millor. Per tant, ens dediquem a consumir, a acumular experiències sense història. El futur no pot ser si no és compartir, és a dir, mundial i global. I no ho podem fer si no creiem de nou en un humanisme que requereix d’una agència col·lectiva.
Necessitem recuperar la consciència d’interdependència col·lectiva. Només podem viure com a humans, construint i mantenint, generant i regenerant ciutats, estructures… Cal restablir la confiança que sempre té a veure amb un acte de compartir confidències i per tant d’acció comunicativa, que requereix de la veritat. La principal institució que hem de cuidar és la del llenguatge, la del diàleg com l’art de buscar la veritat a partir del punt de vista de l’altre. Hem de conrear l’amistat cívica, l’art de conversar. Per altra part, l’acte de comunicació requereix d’interlocutors vàlids, algú en qui confiar i fer-li confidències perquè això ens cuida, ens cura.
Ens cal confiança en la capacitat del subjecte de cercar una vida bona, que requereix de brúixoles que són els valors. I no hi ha brúixoles sense voler arribar a algun lloc, que és el futur. Confiança gran en la humanitat, sense ser ingenus. Això passa per la cura de les institucions, que ens sobreviuen, per acceptar la nostra constitutiva precarietat, vulnerabilitat i fragilitat.
Va fer referència al llibre Lo indisponible de Hartmut Rosa, que diu que hem de confiar en la nostra capacitat de gestionar la incertesa. Hi ha dos tipus d’incertesa, la de la ignorància i la de la ignotància. La ignorància és dir no tenim coneixements però ens posem a fer equips de recerca, a cooperar, aportant testimonis, perquè el coneixement, la veritat, ens farà lliures. La incertesa és allò ignot, allò que és un misteri, allò que ningú coneix. Volem un futur obert, on hi hagi incògnita, on hi hagi misteri, on hi hagi la possibilitat d’inventar coses noves. La utopia és el lloc que no ve mai. Però, el que és un deure és que ens hi aproximem cada vegada més i la distòpia no ajuda a caminar. Necessitem assumir que la vida és indisponible, que hi ha una dimensió que no depèn de nosaltres. Quan creiem que tot està descontrolat o controlat, que no es pot fer res, és quan sucumbim com a humanitat.
És la primera vegada que la societat té la capacitat de destruir-se ella mateixa i és la primera vegada que la humanitat té la capacitat de salvar-se. Aquesta capacitat emancipatòria de l’ésser humà de discursos catastrofistes demanen recuperar el que Hartmut Rosa anomena la ‘ressonància’, que és d’aquelles coses indisponibles. Si el futur és obert, és perquè hi ha misteri, hi ha indisponibilitat, hi ha quelcom ignot, hi ha l’esperança de què trobarem moments de ‘ressonància’.
