Leticia Soberón Mainero
Psicòloga
Tots coneixem persones amb seguretat en si mateixes, que confien en les pròpies capacitats, s’arrisquen a explorar experiències i iniciatives noves; se senten confortables en l’entorn social, estableixen vincles amb els qui els envolten i estan convençudes que superaran les adversitats. A l’altre extrem estarien aquelles que viuen la seva vida en un to d’inseguretat i desconfiança general, temen ser enganyades, generen tendència a l’aïllament i de vegades dificultat per emprendre canvis i superar obstacles. Entre aquests dos extrems ens podem situar la majoria de les persones.
Aquestes actituds de confiança/desconfiança es desenvolupen en base de les experiències prèvies, que condicionen la manera com despleguem la nostra vida. I les experiències més originàries se situen a la primeríssima infància.
En l’argot psicològic –seguint l’escola d’Erik Erikson– es parla de la ‘confiança bàsica’ com a origen d’aquestes actituds. Aquesta confiança o seguretat bàsica es genera entre els 0 i els 3 anys; es comença a desenvolupar des del moment mateix del naixement en què la supervivència del nadó depèn completament de les cures que rebi dels qui l’envolten.
Del part en endavant, les relacions del nounat amb el seu entorn deixen de ser només biològiques (com succeïa al ventre matern), i comencen a ser, a més, simbòliques (gestos, to de veu, llenguatge). El nounat es troba en situacions que poden anar des de l’acceptació i l’acolliment, o la relativa indiferència, fins al rebuig, amb tots els matisos intermedis.
Aquesta acollida o el rebuig dels adults cap al nen es manifesta en la qualitat de la relació que hi estableix, i en les cures que li atorguen. Aquestes poden ser satisfactòries (neteja, alimentació, cures, estímuls, afecte) i ofertes de manera rítmica i sostinguda, o insatisfactòries en el sentit de escasses, arrítmiques o aleatòries, imprevisibles i fins i tot hostils.
L’acollida del nadó genera un vincle fort amb qui en té cura. L’acceptació incondicional d’aquesta nova persona fonamenta l’experiència –per descomptat prèvia al pensament i la paraula– de seguretat i de confiança. El nadó percep l’entorn com un lloc amable on es pot viure, i ell o ella com algú digne de ser estimat.
Per contra, el rebuig genera l’aparició de vivències de precarietat i inseguretat. L’entorn es viu com a hostil i perillós, i ell o ella com a indigne de rebre amor.
Al llarg dels primers tres anys, aquestes experiències es van consolidant, des de les maneres més elementals a unes de més elaborades, configurant l’experiència individual de seguretat davant del món i confiança davant la vida.
Per descomptat que aquest procés està modulat, a més, pel temperament innat del nen: actiu/passiu, explorador/desinteressat, alegre/malenconiós. I en les progressives interaccions amb l’ambient, des del seu propi estil anirà construint la seva personalitat.
Per gestionar aquestes vivències, el petit desenvolupa mecanismes de defensa i integració cada cop més conscients, i es van associant progressivament algunes paraules que descriuen allò que sent.1
A aquest procés fonamental segueixen altres desafiaments (autonomia vs. vergonya i dubte, laboriositat vs. passivitat…) que aniran configurant la persona com algú més o menys capaç de gestionar la vida, crear vincles amb els qui l’envolten i assolir uns objectius.
Totes aquestes consideracions fan veure el que és vital –i en certa manera, no tan difícil– que és fer-li als nadons aquest regal de llarg abast: les condicions d’atenció, de cures i d’acollida perquè creixin amb una vivència de confiança bàsica.
Aquestes condicions no impliquen que l’adult que té cura del petit hagi d’estar lligat a ell, ni que satisfaci instantàniament totes les necessitats; l’acolliment sincer i l’acceptació incondicional poden conviure amb moments d’absència o postergació de l’atenció, i també progressivament amb l’establiment de límits. Quan el nen comença a moure’s i deambular, haurà de saber fins on i en quines condicions fer-ho, on són els límits que li aporten seguretat i una vivència d’estar protegit.
Els límits s’han de posar sense ira i sense complexos de culpa, ja que sempre hi trobaran resistència. Però està vist que els petits que han viscut sense haver estat confrontats amb límits desenvolupen actituds tiràniques i incapacitat per posposar la satisfacció dels seus desitjos.
El que és important és que la tònica general sigui de regularitat i estabilitat en els ritmes d’alimentació, neteja, joc, somni. I els missatges verbals, el to de veu, les interaccions entre els adults al voltant del nen, com més serenitat i harmonia transmetin, millor.
El món ideal no existeix, i sempre hi haurà frecs, diferències, situacions incòmodes que el nadó d’alguna manera percebrà. Però com dic, si la tònica general és d’acollida i de serenitat, estarem donant a aquesta nova persona el regal més important i fonamental: les condicions perquè visqui amb seguretat i confiança bàsica. Aquesta és la primera pedra d’una vida viscuda amb experiència de plenitud.
1 Cfr. E. Baca: Breviario del animal humano. Triacastela, 2019. ISBN 978-84-17252-08-3