Necessitats de confiança descriu un aspecte real que vivim i que demana revisar algunes actituds humanes per analitzar el perquè de tanta desconfiança en diversos sectors de la societat. Etimològicament prové del llatí fidere (confiar) i aquesta de fides (lleialtat, fe i confiança) i l’arrel és fi del verb fiar. El sufix -ança coincideix com altres paraules i actituds: fiança, temprança, esperança, venjança, recança, concordança, etc.
La confiança comença en tenir ‘fe’ en un mateix i també en els altres. Fiar-se d’un mateix és la pròpia creença en què un és capaç de respondre davant diferents situacions i esdeveniments, i reforça la pròpia manera de ser i d’estar, i dona una certa seguretat. Seguretat que cal viure de forma humil per no augmentar el propi ego, ja que tenir seguretat no implica ser orgullós ni competitiu.
El filòsof Torralba diu que: «La confiança és un bé intangible. Es pot guanyar, però també perdre. No es toca, ni es veu, tampoc no es pot mesurar, ni quantificar. Com tots els valors, s’encarna en la persona, es reflecteix en la seva manera de viure i d’actuar.» Els experts parlen de tres dimensions sobre la confiança: la conductual, la cognitiva i l’afectiva i que la seva base es troba en un mateix i les pròpies expectatives que té cada persona en relació als seus reptes, les seves limitacions i possibilitats.
Aristòtil, en el segle IV aC, definia la confiança com el contrari de por i com una esperança que acompanya davant dels esdeveniments. Efectivament la confiança genera esperança i permet sentir un cert ben-estar, ja que no hi ha la sensació constant de sospita que provoca la desconfiança. En l’entrevista, la psicòloga Neus Calleja diu que: «Patir desconfiança és un important focus de malestar i de preocupació interna. Quan no podem confiar sentim inseguretat, cap a un mateix o cap als altres. Això ens activa l’estat d’alerta amb la finalitat de protegir-nos, encara que sovint ni tan sols tenim clar quin és aquest ‘perill’ o d’on ve. Quan patim desconfiança normalment vol dir que ens hem sentit enganyats, estafats, que el que crèiem sobre algú o sobre algun tema ens ha decebut, no s’ha corroborat i això ens provoca frustració, neguit, ràbia o, fins i tot, por.» Per tant, aconsella que: «Davant d’això cal, primer de tot, un treball d’anàlisi personal, per comprendre què o qui ha provocat aquesta desconfiança i els motius.»
Aquest monogràfic Necessitats de confiança convida a prendre consciència de la realitat que vivim en qualsevol entorn: personal, familiar, laboral, escolar i social, les institucions i associacions, la política, la religió i l’economia. Els articles publicats ens ajuden a reflexionar en un món tan convuls davant la manca de confiança i l’excés de desconfiança, ja que en qualsevol vessant de la convivència humana la confiança és un pilar bàsic per a la concòrdia i la pau.