Aquest monogràfic Cap un nou Humanisme permet valorar com vivim i la necessitat d’humanitzar davant certes actituds deshumanitzadores que fan trontollar la nostra existència, i de nou fan qüestionar-nos. Això demana fer una mirada atenta i realista per viure un sentit més humanitzador davant els canvis. A més, avui ja no només parlem d’Humanisme, també de transhumanisme i posthumanisme.
Partim de la proposta del 244 Sopar Hora Europea sobre Una mirada a l’Humanisme, organitzat per l’Àmbit Maria Corral: «L’Humanisme no és un isme ni cap exageració. Ben al contrari, com diuen els filòsofs, és la valoració de l’ésser, ‘ésser per als altres’. La genialitat de la Declaració Universal dels Drets Humans de l’any 1948 és que descobreix uns mínims racionals de bé que obliguen a tots els humans. En cada un dels drets hi ha la possibilitat de potenciar-los positivament des d’un sentir que tracta de posar en pràctica una fraternitat que ens iguala a tots a partir d’un propòsit de pau. Recordem el dolor de la lluita de classes, de la violència, el menyspreu de la dignitat i de les guerres en què hi ha gestos humans que, fins i tot, són un consol en el sofriment.»
Per tant, un cop més tractem del significat profund de l’ésser humà, de la persona, de la condició humana… Aquest és l’objectiu bàsic, ja que el més necessari i urgent és el ‘sentit humà’ que es dona davant les adversitats que sacsegen, com poden ser les injustícies, les guerres, la violència, els conflictes… Tot això desgavella i preocupa ja que, a vegades, es perd el nord i els referents.
El professor Torralba planteja unes preguntes per situar-nos: «Primer cal aclarir el terme Humanisme. Què és? Què significa? Quins són els fonaments? El mot s’utilitza de manera molt distinta i gairebé equívoca. Quan grates, t’adones que no estem dient el mateix. De fet, això és el que feien a les qüestions disputades a la universitat medieval quan es proposaven discutir sobre una qüestió, sobre Déu, sobre la llibertat, sobre la persona humana, deien aquella expressió aclara terminus, i així estem veient del que estem parlant uns i altres.»
També diu que: «Si es fa la història del mot, del concepte, com a mínim cal remuntar-se al Renaixement, sobretot al Renaixement italià, en què té un significat que es va transformant i sedimentant fins al segle XX. Hi ha diferents etiquetes d’Humanisme: el cristià, musulmà, jueu, ateu, existencialista, marxista. Més que caracteritzar les etiquetes, hem de caracteritzar el substantiu, què uneix aquestes diverses formes que té l’Humanisme.» I ressalta que: «El que ens situa dins de l’Humanisme és el reconeixement de la dignitat intrínseca de la persona. Si hi ha un element que uneix tots els humanistes, independentment de les etiquetes o accents, és reconèixer que tota persona té un valor incalculable, que té una dignitat inherent, que ha de ser objecte d’un respecte sublim.»
Per tant, un cop més convidem als lectors a reflexionar sobre allò més valuós, que és la persona, valorar el tracte humà vers els altres i no oblidar que la dignitat és el valor més intrínsec que ha d’afavorir a l’ésser humà davant de qualsevol realitat.