La paraula intel·ligència ve del llatí que literalment es pot traduir
per escollir entre i la paraula intel·lecte es pot traduir per llegir dins.
Habitualment es fan servir aquests termes per referir-se al coneixement,
el que un sap de material i especialment de l’immaterial.
Avui els coneixements científics, inclosos els coneixements immaterials,
sabem que estan en la memòria que és el magnífic arxiu del saber. Ai las!
Però, la ciència com diu el protagonista de la Verbena de la Paloma:
«¡Las ciencias avanzan que es una barbaridad!»
Alguns es pensen que és un procés agosarat que no serveix per parlar seriosament.
Altres s’alarmen i se sobresalten i diuen ’on anirem a parar’.
En aquest monogràfic volem dir que no siguem porucs. La sort dels ‘intel·lectuals’
és que són capaços d’evolucionar en tots els sentits propis de l’ésser humà
que serveixen per esprémer el nostre cervell, cada vegada amb més recursos.
Però, com tot en la vida, hi ha el límit de l’ètica del ser: per ben ser i fer el bé
per un mateix i pels altres.
És fantàstic percebre que el nostre cervell evoluciona i avança.
En aquesta imatge veiem els filferros que envolten el cap sense pressionar-lo.
És com un símbol d’un cert ‘control’ que no bloqueja sinó que agombola
les diferents àrees cerebrals que possibiliten la intel·ligència humana.
Josep M. Forcada