Elisabet Juanola Soria
Periodista
El psiquiatra Viktor Frankl, mestre de la logoteràpia, al llibre L’home en busca de sentit, relata la seva experiència de supervivència a un camp d’extermini nazi. La clau que ens regala és trobar sentit a la vida, tot i el dolor i absurditat que l’envolta. «La darrera llibertat humana», diu, «és la capacitat d’escollir l’actitud personal davant un conjunt de circumstàncies». Tal com Frankl, Edith Eger a La Ballarina d’Auschwitz, com el relat de Heather Morris a El tatuador d’Auschwitz, entre d’altres, conten històries reals de persones que van aconseguir significar profundament la seva vida enmig de la barbàrie i van sobreviure, obtenint un respectuós creixement interior.
Si estem d’acord que la intel·ligència és la capacitat de comprendre, resoldre problemes, situacions… doncs podem dir que com tota intel·ligència, la de l’esperit també es pot desenvolupar, el que no necessàriament significa professar una fe o pertànyer a una religió, sinó adquirir habilitats espirituals. I quines són aquestes? Francesc Torralba al llibre Intel·ligència espiritual[i] ens en proposa vàries que només anomenaré: la pràctica assídua de la solitud; el gust pel silenci; la contemplació; l’exercici de filosofar; l´espiritual en l’art; el diàleg; l’exercici físic; el gust de no fer res; l’experiència de la fragilitat; el delit musical; la pràctica de la meditació; l’exercici de la solidaritat. Les habilitats es practiquen, tal com diu la paraula: s’han de convertir en hàbits. El punt és fer el tomb i canviar o adquirir hàbits, perquè requereix voluntat, paciència i creativitat. Les habilitats descrites són susceptibles de ser apreses per moltes persones, però no és tan senzill com sembla, per exemple, el gust pel silenci no el té tothom, hi ha persones que funcionen amb música tot el dia, per posar un exemple.
No obstant els nostres avis vivien més en silenci sense fer res especial. D’alguna manera, la societat actual ha incorporat un nivell de contaminació auditiva.
«Per hidratar-nos, el cos necessita aigua i per saciar la set espiritual necessitem silenci i, de vegades, dormir i descansar. La set espiritual està re lacionada amb el sentit de la vida i vivim urgits per ella»
Actualment, és un consens que per millorar la salut mental s’afavoreixi la pràctica quotidiana de silenci i prendre consciència de la respiració. Són fonamentals i són gratuïtes. Literalment, fer silenci de manera conscient i prendre consciència de la respiració, és a dir, de com respirem: prement les dents?, tensos?, de manera agitada?, o aconseguim relaxar-nos i alimentar el nostre cos de pau i oxigen?
Així com tenir set és desesperant, però no sempre ens adonem que estem deshidratats, amb el silenci passa igual. Molts malestars actuals són falta d’hidratació i falta de silenci i respiració. Conseqüències diverses amb l’estat d’ànim, mal de cap, estrès, mal son, fins i tot demències.
Per hidratar-nos, el cos necessita aigua i per saciar la set espiritual necessitem silenci i, de vegades, dormir, descansar. La set espiritual està relacionada amb el sentit de la vida i vivim urgits per ella.
S’estima que un 30% de la nostra intel·ligència és heretada i la resta és educació, cultura, ambient, econòmica i fins i tot alimentació, el que és innat és l’actitud per desenvolupar una intel·ligència més que una altra. La intel·ligència és com un diamant en brut, que s’ha de polir, no és màgia, no és quelcom que ve de fora, és un exercici personal que fa créixer la capacitat de vincular-nos amb el nostre ésser i amb els altres de forma positiva.
Com educar-la?
La primera font de coneixement d’una persona és el seu entorn més immediat. Així com Mozart no hagués arribat a ser qui va ser sense l’ambient musical de Salzburg, tots som marcats pel nucli primer que ens acull. Aprenem molt a casa. L’«aprenentatge vicari», definit pel psicòleg Albert Bandura com tot allò que adherim per observació, gairebé per osmosi, ens acompanya sempre, ens marca. És per això que els adults que tenen criatures al seu càrrec faran molt bé si els ajuden a cultivar el silenci des de petits, els ajuden a ser observadors, creatius, aprendre a escoltar històries, música, riure, descansar, fer ‘res’… sense por a avorrir-se, perquè és en l’avorriment que apareixen idees.
Però també la família més extensa, els amics, els tiets, els avis. No cal ser família biològica, la responsabilitat de tenir cura dels més petits i joves, és de tota les generacions més adultes, som part d’un sistema. Com serà creïble per a un infant que és saludable fer silenci si no veu que els adults en fan? Si no veu que els adults s’estimen, com podrà creure que estimar és millor que tenir rancúnies o criticar?
I a l’escola, que representa un temps institucional en l’educació molt rellevant, no és suficient que els projectes educatius incorporin aquesta dimensió, sinó que els adults de la comunitat educativa la visquin, siguin acompanyats en ella, es practiqui. La intel·ligència espiritual ha de ser incorporada al projecte educatiu de manera transversal, amb calendari, activitats i indicadors que puguin mesurar com anem aprenent a respondre a les exigències que el dia a dia del segle XXI ens està desafiant.
[i] Francesc Torralba, Intel·ligència Espiritual, Plataforma Editorial, 2010