Doctor en Química Orgànica per la Universitat de Barcelona.
Des de l’any 1990 és responsable de la Comunitat de Sant’Egidio a Barcelona, amb el treball de diverses iniciatives de solidaritat en el camp de la pobresa. És impulsor de diferents iniciatives de caire legislatiu pel sosteniment de les persones sense sostre, els ancians i les persones immigrants. També és coordinador del programa DREAM de lluita contra la SIDA a l’Àfrica i a Espanya que impulsa la Comunitat de Sant’Egido.
ANAR A TROBAR L’ALTRE
«Un món amb relacions interdependents és l’únic camí
per recosir el teixit trencat de la nostra societat»
Com descriu el significat de la paraula ‘interdependent’?
Més que definir-ho, ho explicaria amb les paraules del papa Francesc ara fa cinc anys, el 27 de març de 2020. Des d’una plaça de Sant Pere buida i plujosa, el papa donava la seva benedicció a un món colpit per la pandèmia i deia: «Ens hem adonat que ens trobem tots en la mateixa barca, tots fràgils i desorientats, però al mateix temps importants i necessaris, tots cridats a remar junts, tots necessitats d’ajudar-nos els uns als altres».
Què implica una relació interdependent?
Implica sobretot creure que no ens salvem sols, que necessitem dels altres. El món ha viscut un profund canvi climàtic cultural: la crisi del nosaltres i el pas al ‘jo’, el món de molts ‘jo’. Això ha portat moltes conseqüències. No només la solidaritat del nosaltres es dissol (família, comunitat, partits, sindicats, Església…) sinó que es referma una societat conflictiva, en la que habita l’esperit de competició que apareix en tots els àmbits de la vida i alimentat per la cultura de la guerra. En aquest context, els joves sofreixen per la competència i el discurs dels adults que diuen que no tenen futur. Sofreixen els ancians que es deixen sols. Sofreixen els estrangers que no són acollits. Sofreixen els pobres que són marginats.
Un món amb relacions interdependents és l’únic camí per recosir el teixit trencat de la nostra societat.
Sovint hi ha dificultats en les relacions humanes per diferents motius, com la desconfiança, la por… Com ajudar a crear vincles?
El món del ’jo’ és un món individualista. Quan un està sol creixen les pors, la desconfiança amb els altres. Apareixen els fantasmes. A l’inici de la Bíblia, Déu afirma que «No és bo que l’home estigui sol» (Gè————–n 2,18). És bo sortir del petit món de cadascú i anar a trobar l’altre, sobretot qui és diferent.
És precís que les nostres ciutats es converteixin cada vegada més en ‘ciutats comunitat’, per això és molt important impulsar les xarxes de solidaritat i amistat. A la nostra societat aquestes xarxes la constitueixen el veïnat, les comunitats, les associacions, les parròquies, els partits… Són xarxes que cada vegada més estan constituïdes per persones de diferents orígens, de diferents religions i cultures.
En aquest sentit és bo recordar la visió profètica de San Joan Pau II. L’any 1989 va pintar una icona de convivència i pau convocant els líders de les grans religions mundials per pregar per la pau. Estar l’un al costat de l’altre i no un contra l’altre és la proposta. Un al costat de l’altre per construir un món en pau, una nova civilització de la convivència en un món global. Aquesta imatge que veiem cada any en les Trobades Internacionals per la pau que promou Sant’Egidio es repeteix en cada ciutat, i és particularment important avui en ambients on viuen persones de diferents religions i cultures.
Actualment hi ha moltes relacions que són virtuals que possibiliten una trobada però manca el sentit presencial…
Vivim en una època de confusió, de rancor i cinisme amb una cultura que dona importància a les coses que no duren (diner, fama, estatus, likes). Coses que no duren i passen. La gent busca l’aprovació de desconeguts en el mòbil. De què serveix? Construïm tot tipus de murs al nostre voltant per protegir-nos perquè estem sols. Estar sols és un problema per a milions de persones. L’aventura d’un estiu o d’una nit no són suficients per no estar sols. No confiem en l’altre perquè no dediquem temps a conèixer-lo i en aquest espai buit entre nosaltres i l’altre, els polítics i els algoritmes ens ensenyen a tenir por de l’altre, a refusar-lo, assetjar-lo, a convertir-lo en una caricatura. Els algoritmes omplen els espais buits entre nosaltres i l’altre, i ens donen una imatge distorsionada, negativa de l’altre.
Ens relacionem amb moltes persones, es construeixen molts llaços per motius professionals, per fer experiències, per interès, però l’amistat no és quelcom virtual, és real. A la Comunitat de Sant’Egidio els pobres ens han ensenyat la necessitat del contacte personal, són mestres: han demanat la nostra amistat de manera concreta (i no virtual). Ho han fet els nens, els ancians, els sensesostre, els migrants. Ens han demanat una amistat real, i l’hem viscuda amb alegria.
Quan es depèn de l’altre o altres, sembla que es retalli la llibertat?
Ens pensem que som lliures però en realitat som esclaus de l’esperit del temps, de les modes, dels costums i dels dictàmens de les xarxes socials. En un món on tot es compra i tot es ven, la Bíblia diu: «Un amic fidel no es compra a cap preu, és inestimable el seu valor» (Sir 6,15). És preciós! És la llibertat! És la llibertat de viure sense seguir la mentalitat comercial que ens aixafa. L’amistat no té preu i aquesta és la nostra llibertat. Som lliures perquè no pensem en termes comercials o d’intercanvi. L´amistat no té preu i és un fruit de la gratuïtat.
Una altra realitat que pateix la societat és la solitud, persones que viuen soles i se senten soles, altres que viuen a la intempèrie… Com es pot contribuir a aquest fet que demana un sos per sentir que es depèn d’algú?
Més d’un de cada quatre ciutadans viu a casa sol. Soledat i viure sol no sempre van junts, però en el cas dels ancians viure sol sempre augmenta els riscos personals. La vellesa es una realitat que no es pot evitar.Dins de cadascú de nosaltres hi ha un ‘vell’ potencial, un dependent potencial. No és una malaltia.No es pot pretendre evitar la vellesa: alguna cosa canvia en el cos, sembla atenuar-se, debilitar-se, però no tot s’acaba. Cal explicar més i millor que una vida llarga és una gràcia. Cal parlar a la tristesa de qui es fa gran i dir que la vida té un sentit fins i tot quan ja no podem consumir, parlar o moure’ns.
«LA VELLESA ÉS UNA REALITAT QUE NO ES POT EVITAR. DINS DE CADASCÚ DE NOSALTRES HI HA UN ‘VELL’ POTENCIAL, UN DEPENDENT POTENCIAL. NO ÉS UNA MALALTIA. NO ES POT PRETENDRE EVITAR LA VELLESA: ALGUNA COSA CANVIA EN EL COS, SEMBLA ATENUAR-SE, DEBILITAR-SE, PERÒ NO TOT S’ACABA»
La tendència actual consisteix a negar al màxim la vellesa, evitar-la, dissimular-la, eliminar-la. Moltes vegades això es tradueix en una marginació o en un allunyament de les persones ancianes. Els ancians ens diuen en veu alta i forta que tots acabem depenent d’algú. No és una fatalitat, parlen de la fragilitat de la nostra vida, sempre!
Vostè és responsable de la Comunitat de Sant’Egidio a Barcelona que fa un gran servei… Com ajuden?
La Comunitat és circulació d‘esperança i amor d’un lloc a un altre del món. En situacions diferents, sent amics de tothom i sobretot dels més pobres, des de baix, alimentats per l’Evangeli, somiem en construir un món millor. Sant’Egidio va néixer al 1968 per iniciativa d’Andrea Riccardi amb un grup d’universitaris a Roma i avui està present en 70 països del mon. Va fer els primers passos en el temps de l’entusiasme del post Concili, molt diferent al clima de resignació i guerra que es viu avui. Però la nostra proposta continua sent no considerar enemic ningú, no oposar-nos amb violència, sinó reparar, unir, comunicar l’Evangeli, agermanar, socórrer, donar dignitat d’iguals i amics als qui no en tenen, viure el diàleg, que fa circular les paraules de la fe i de l’esperança en la conversa. És l’estratègia que expressa l’apòstol Pau: «No et deixis vèncer pel mal; més aviat, venç el mal amb el bé» (Rm 12,21).
Quins són els col·lectius més vulnerables?
Es difícil contestar aquesta pregunta! Però diria que la soledat és la gran epidèmia del nostre temps. Toca la vida dels ancians, les persones que acaben vivint al carrer, els estrangers que no són acollits. Cada vegada estem més sols i quan a la vellesa, la vida al carrer o la falta d’acollida s’hi afegeix la soledat, la vida es complica molt més. D’aquí sorgeix la necessitat de reconstruir les xarxes de solidaritat i amistat, per integrar les persones a la vida de la ciutat.
També tenen un projecte de treball amb els ancians, com acompanyen aquestes persones grans que necessiten dependre d’algú?
Un dels grans desafiaments que tenim plantejats pels propers anys a Occident, però també a l’Africa i als països menys desenvolupats, és el de la cura dels ancians. En la nostra ciutat més del 94% dels ancians volen passar els darrers anys de la seva vida a casa. Ho desitgen quasi tots però sense els ajuts necessaris avui per molts no és possible. Perquè sigui possible cal abandonar l’actual model d’atenció i cura dels ancians que té com a eix vertebrador la institucionalització. Què vull dir? Doncs que està pensat perquè al final s’acabi en una residència.
El nostre somni és construir una ciutat familiar on tots els ancians puguin passar els darrers anys de la seva vida a casa. Les institucions haurien d’oferir aquest contínuum assistencial que ha de tenir en l’assistència domiciliaria un dels punts més forts, que integri el social i el sanitari. Per aconseguir-ho cal construir un nou model d’atenció i cura dels ancians basat en la prevenció, en particular en la lluita contra l’aïllament social i la solitud.
La nostra manera de ser propers sempre parteix de l’amistat. Amb més de quaranta anys d’amistat amb els ancians, partint sempre dels més pobres, hem buscat solucions imaginatives per donar respostes als problemes que se’ns plantejaven: convivències, cases-famílies per ancians, la guia Com quedar-se a casa quan s’és ancià,… i des de 2004 estem impulsant el programa Visca els ancians. En aquest itinerari vull afegir que és fonamental la relació dels ancians amb els joves i els nous europeus, que ens ajuden a humanitzar la nostra ciutat.
Assumpta Sendra Mestre