Mestre, Llicenciat en Filosofia i Doctor en Teologia. Ha exercit la docència durant quaranta-cinc anys (instituts de secundària, instituts superiors de ciències religioses de Barcelona i Don Bosco, Blanquerna-URL. Director general de Fundació Blanquerna (2011-2021). Actualment és professor emèrit de Blanquerna URL. Coordinador de la Comissió de seguiment del Pla pastoral de l’Arxidiòcesi de Barcelona.
POSSIBILITAT DE CANVI I DE TRANSFORMACIÓ
«L’esperança és un actiu fonamental per seguir construint qualsevol projecte, així com el sentit de la vida»
Hi ha moltes definicions d’esperança humana. Vostè com la defineix?
Comparteixo, per començar, una senzilla analogia. L’esperança em fa tenir presents els atletes, especialment els llançadors, per exemple, de javelina. L’esportista té una mirada posada en l’horitzó, en la distància, sense perdre en cap moment la realitat més immediata, allò més pròxim. L’atleta té plena confiança en tot el procés de preparació, en el seu entrenador, en els jutges. Per a ell/a, evidentment, cada intent és una nova oportunitat per millorar. Si no fos d’aquesta manera, no tindria cap sentit la seva participació en una competició. Finalment, cadascun dels llançaments –al marge del resultat– requereix el compromís d’un esforç i d’una implicació.
Aquí ens apareixen unes paraules claus: mirada, confiança, oportunitat i compromís. L’exemple del pelegrí i el seu pelegrinatge també il·lustra molt bé aquests conceptes. Per a mi, una bona descripció de l’esperança ha d’integrar aquestes quatre idees. En efecte, l’esperança humana és aquella qualitat que posa en pràctica una mirada confiada (en la vida, les persones, els projectes, etc.) com a constant oportunitat de millora i transformació afavorida pel compromís i la implicació personal.
L’esperança no es mesura pels resultats sinó pel sentit que aporta aquesta qualitat a un procés o esdeveniment independentment de la seva resolució,
Podem considerar l’esperança com un valor humà?
Més que un valor –penso sincerament que hi ha hagut un ús poc encertat i excessiu en el camp educatiu d’aquesta expressió– reivindicaria l’expressió virtut pel sentit pràctic i quotidià, per la seva dimensió implicativa i de creixement personal i, alhora, per la perspectiva que aporta en relació a la felicitat i al sentit de la vida.
En qualsevol cas, l’esperança és quelcom cabdal en la piràmide de les coses importants. L’esperança ens obre al misteri de la vida, atès que ens predisposa al desig i l’acolliment de quelcom no posseït en un termini no decidit per nosaltres. I a més, a un protagonisme que va més enllà de la meva persona i contempla els altres. El fet de tenir esperança no redueix la nostra humanitat. Ans al contrari, l’enriqueix perquè ens mostra aquelles limitacions o vulnerabilitats –sovint molt reiterades– i, alhora, ens orienta als propòsits més alts i sublims. L’esperança no s’expressa en un segment de la vida. Té un component holístic i vital i pot esdevenir fecunda en diversitat d’àmbits (personal, relacions humanes, professional, socials i ambiental, etc.).
Mirar la realitat amb esperança humana permet tenir una visió més optimista?
En la vida quotidiana i en el llenguatge col·loquial sovint trobem una certa identificació entre esperança i optimisme. En realitat esperança i optimisme són força diferents. L’esperança implica una mena de pedagogia vital –pel que fa com ja s’ha dit– a la mirada, la confiança, l’oportunitat i el compromís. L’esperança requereix viure el pas del temps des de la paciència i el respecte. En canvi, l’optimisme és un convenciment ferm de que tot anirà bé segons la meva idea prèvia. L’optimisme no implica cap anàlisi de la realitat, ni la percepció de la complexitat de les coses, ni cap compromís personal. Simplement desitja i creu que allò s’esdevindrà segons la meva idea positiva. Habitualment, l’optimisme no és massa pacient i fàcilment quan les coses no segueixen les meves previsions –ni que sigui el resultat d’un partit de futbol–, provoca un fort canvi d’estat ànim.
Ara bé, fetes aquestes distincions, penso que sí que es podria afirmar que l’esperança humana permet tenir una visió més optimista perquè la virtut, finalment, en la seva quotidianitat deixa petjada o, si es vol, crea un estil. I certament, no serà l’única. Penso que quelcom similar podríem dir sobre l’alegria, el bon humor i la generositat com a fruits de l’esperança.
Davant tantes situacions desesperants és més complicat percebre el sentit de l’esperança. Com es pot gestionar l’esperança en els diferents escenaris (guerra, violència, injustícies…) on hi ha tantes dificultats?
Certament, gestionar l’esperança on hi ha moltes dificultats no és gens fàcil i sovint dona la impressió que això només és per a herois o heroïnes. L’experiència però ens ensenya que si bé els escenaris de guerra, violència, injustícia són nínxols de desesperació, també són font i bressols de grans esperances. Tornen, doncs, a aquesta mena de polaritat. Una falsa comprensió ‘bucòlica’ de l’esperança i una actitud passiva davant ella no ens ha fet cap favor.
Diria, en primer lloc, que cal prendre consciència de l’esperança no com un assumpte privat. L’esperança aposta per a un nou futur, traça rumbs, crea tendències… Això comporta, doncs, un sentit i compromís col·lectiu. D’altra banda, caldria seguir treballant l’educació en el diàleg com a dinamitzador del coneixement mutu, de trobada profunda i creadora de ponts. I, també, la constància personal, amb l’esperança ens hem d’acotxar cada vespre i ens hem de llevar cada matí. Hem d’estimar els subjectes o els objectes d’aquesta, i també, alimentar-la.
Vostè s’ha dedicat a formar futurs mestres. Com s’educa per a l’esperança?
Abans de respondre a la pregunta voldria compartir un parell de prèvies. En primer lloc, reconec que en la meva tasca docent no he explicitat prou ni el concepte esperança ni una pedagogia explícita sobre aquesta virtut. Més aviat he treballat des dels implícits i des de les qüestions vinculades. En segon lloc –fent una petita reivindicació– comentaré que la meva esperança és que en el present i futur s’assumeixi aquesta formació en el currículum d’una manera molt més diàfana. Tant de bo aquesta breu reflexió hi col·labori. La mirada a la situació de la realitat, els reptes actuals de l’educació dels infants i dels adolescents i la pròpia incertesa que viuen els estudiants universitaris fa d’aquesta formació una prioritat.
I, ara sí. Com s’educa o com es pot educar per a l’esperança? Es tracta d’explorar i aprofundir en el sentit crític per tal de ser capaç de conèixer la realitat amb realisme i amb criteri, és a dir, fer anàlisi de la realitat amb encert; reconèixer la diversitat i la diferència –especialment de persones– com un veritable enriquiment i oportunitat; desplegar una actitud de confiança davant del potencial que tothom en té i de generar oportunitats de canvi i transformació; acostar-nos a l’experiència de la fragilitat i de la vulnerabilitat no com un ‘trauma’ o una ‘mancança’ sinó com quelcom que ens fa humans i ens obre a la solidaritat i col·laboració; reflexionar sobre el sentit de la fraternitat universal –en una important enquesta als universitaris de la meva facultat aquest concepte era poc entès i viscut (!); ser capaç d’imaginar i compartir mitjans per facilitar un millor esdevenidor; treballar la paciència; el treball en comú i col·laboratiu; finalment, fent molta introspecció personal de la pròpia experiència de tots aquests aspectes– confiança dipositada en mi, oportunitats aprofitades i canvis viscuts, vivències i aprenentatges de la fragilitat i la vulnerabilitat, etc.
Per què l’ésser humà es desespera de forma tan ràpida i contundent?
Els cicles vitals dels éssers humans i les vivències que s’incorporen no són pas ni lineals ni homogènies. No som computadores ni robots dels que s’espera una reacció i una activitat regular i precisa. La vida humana és un continu reequilibri i readaptació.
Ara bé, jo diria que l’actual ambient cultural que ens envolta i l’estil de vida que hem desenvolupat tendeix a afavorir aquest desesperar de forma ràpida i contundent. Hom
podria parlar, doncs, d’una certa crisi d’esperança. Per què? Comento cinc factors que incideixen significativament. En primer lloc, la forma de viure el temps i els terminis, sempre molt vinculats el desig de la velocitat i rapidesa. La idea d’un necessari pas del temps i l’espera –com a maduració de les situacions o les persones– resulta poc usual. Curiosament, esperem i som pacients per obtenir un bon vi però no per coses molt més importants. Vinculat a aquest factor n’hi un altre que seria la superficialitat amb la que vivim precisament pel ritme amb el qual volem viure. No donem espai a percebre les coses amb profunditat i rumiar-les, a copsar la seva complexitat, a revisitar-les i percebre les oportunitats i/o a gaudir de les situacions positivament sorprenents i Inesperades. També, la pràcticament nul·la educació sobre l’experiència del límit, la fragilitat i la vulnerabilitat que en la majoria d’ocasions adquireixen una connotació negativa. Un altre factor força clar és l’individualisme, la pèrdua de la dinàmica associativa. Moltes vegades volem afrontar els problemes aïlladament com a ‘quixots’ i lògicament la magnitud de certs problemes ens ‘tomba’ de seguida. Finalment, aquest factor és essencial, l’haver ‘aparcat’ la qüestió del sentit de la vida com a horitzó i motivació del nostre pelegrinatge vital.
També altres causes com la desmitificació del progrés, la creixent inseguretat i incertesa, la pèrdua de confiança en els altres, les institucions i en nosaltres mateixos, pel cansament vital que viu molta gent, etc.
Com es poden treballar actituds resilients per obrir escletxes d’esperança?
D’alguna manera tots desitjaríem ser resilients. Moltes vegades però el problema no és la seva conceptualització, ni el desig, ni una actuació puntual. Arribar a una ètica personal continuada i no condicionada i a un caràcter resilient suposa un procés de creixement i maduració. En definitiva, superar etapes i experiències, podríem dir. En aquest sentit, la resiliència implica un situar-nos davant els problemes, dificultats, neguits, i saber gestionar-los. I això significa afavorir situacions de certa ‘confrontació’ enlloc d’amagar-les o evitar-les. La sobreprotecció, per exemple, tan present avui en dia no és pas bona tutora de la resiliència. La resiliència també implica no arribar a ‘falses solucions’ que dibuixen un escenari provisional de tranquil·litat o treva superficial. Demana un treball de recerca de la veritat. Finalment, parlaria de la constància com un hàbit d’impacte molt positiu de cara a la resiliència.
Sabem que l’ésser humà és fràgil i vulnerable, com enfortir les actituds humanes per generar esperança i per contagiar-la?
A més de les esmentades als anteriors punts, afegiria la humilitat, la responsabilitat, la creativitat i el coratge. En definitiva, aprendre a somiar però no adormits sinó desperts. És a dir, no esperar a què les coses passin sinó fer que les coses passin.
Durant aquest any, en el context cristià, es viu l’Any Jubilar i el Papa Francesc va apostar per l’esperança. Què destacaria del seu document L’esperança no defrauda?
Spes non confundit, L’esperança no defrauda (Rm 5,5) és un document valent, oportú i profundament interpel·lador. Jo diria que té un doble discurs.
Un, en clau més teològica, per recordar aspectes de l’esperança cristiana. Ens recorda amb claredat la font, el nucli i la caracterització de l’esperança cristiana –neix de l’amor, es funda en l’amor que brolla de Jesús i res ni ningú podrà separar-nos de l’amor diví. Ens recorda també que la vida del cristià està ancorada en l’esperança i quines són les raons de l’esperança cristiana (la vida eterna com a felicitat!).
Un segon aspecte del document –amb una connotació molt més pràctica atès que s’intenta respondre a la pregunta ‘esperança en què’?– es presenta una gran crida a viure l’esperança en el context de la realitat contemporània. Aquesta crida és explicitada com un camí, un pelegrinatge vinculat a procés personal i de les esglésies. És també una crida a ser signes de esperança tot redescobrint i sumant-nos a allò bo i positiu que hi ha al nostre món (el treball per la pau, l’entusiasme per compartir i transmetre la vida, l’alegria de viure, compromís amb aquells privats de llibertat, el treball pels malalts, l’acolliment dels migrants, etc.). És també una crida –una nova crida– a recordar i fer efectiu que els bens de la terra no són pas d’uns pocs privilegiats sinó de tothom, per la qual cosa caldrà reconduir els diners que es gasten en armament per constituir un gran fons per tal d’acabar amb la fam del món, i també, condonar els d’aquells països que mai podran pagar els seus deutes.
En fi, una temàtica molt apropiada per un Any Jubilar per redescobrir la misericòrdia de Déu i recuperar la confiança tant en l’Església com en la societat. Una crida, en definitiva, a deixar-nos atreure per l’esperança i ser capaços d’encomanar-la.
Hi ha la dita que «mai s’ha de perdre l’esperança». Què en pensa?
Efectivament és una dita, la qual cosa significa que recull quelcom significatiu i important de la saviesa popular i de la tradició. Recordem però que la vida, com ja s’ha dit –a més de desenvolupar-se força condicionada pels cicles naturals i per les circumstàncies– no és del tot lineal, és a dir, sempre tenim alts i baixos, moments de més intensitat i moments d’un cert declivi, cicles de major o menor eufòria, etc. Per tant, semblaria lògic pensar o preveure moments de major o menor esperança.
Ara bé, «mai s’ha de perdre l’esperança» voldria dir que en qualsevol situació i, també, en qualsevol moment existencial, l’esperança és un actiu fonamental per seguir construint qualsevol projecte, així com el sentit de la vida. Quina és la raó? Esperança vol dir possibilitat de canvi, de transformació, de nou esdeveniment… Aquell/a que ha perdut tota esperança és una persona totalment tancada i sense horitzó. Tan important és l’esperança que forma part del tramat del sentit de la vida perquè ens obre confiadament a una nova realitat. Sí, malgrat els múltiples condicionaments tenim un somni viu i profund en nosaltres.
Assumpta Sendra Mestre