Ressenya 256 Sopar Hora Europea
Fotografia: Esther Borrego
Data de publicació: 17 de novembre de 2025
El dijous 23 d’octubre, l’Àmbit Maria Corral va celebrar el 256 Sopar Hora Europea, amb el tema L’esperança davant la desesperança. El president de l’Àmbit, Josep M. Forcada, va donar la benvinguda. Tot seguit, la directora de l’Àmbit, Assumpta Sendra, va presentar el tema dient que l’esperança forma part de la pròpia essència humana i és com un ‘motor’ que dona força per superar les contrarietats i les circumstàncies de cada moment.
Sergi García, director tècnic de la Fundació Ajuda i Esperança i coordinador del Telèfon de Prevenció del Suïcidi, va iniciar la seva intervenció presentant l’acció que realitza el Telèfon de l’Esperança, que va néixer l’any 1969. Porten més de mig segle tractant d’infondre esperança a persones que truquen amb un sentiment profund moltes vegades de desesperança. L’any 1986, després de la mort del seu creador, Miquel Àngel Terribas, es va crear la Fundació Ajuda i Esperança de la mà d’Agustí Viñas, per donar continuïtat al servei, que està obert les 24 hores del dia els 365 dies de l’any i funciona amb persones voluntàries. En els últims anys, la Fundació ha incorporat altres serveis per donar resposta a les necessitats i a les circumstàncies que viu actualment la nostra societat. L’any 2020 es va crear el Telèfon de Prevenció del Suïcidi, adreçat específicament a persones que tenen idees i conductes suïcides, així com també va dirigit a persones del seu entorn, familiars, amics que contacten amb el neguit que alguna persona pròxima diu que es vol suïcidar. També han desenvolupat un canal de comunicació dirigit a un col·lectiu que està especialment afectat per les situacions de molt estrès, que són els joves i adolescents, és un servei de xat de suport emocional a través de missatgeria instantània, a través de WhatsApp.
La desesperança és un dels elements comuns en totes aquestes comunicacions, tant en les trucades telefòniques com en els xats que envien. Evidentment, la circumstància de desesperança és diferent, des del Telèfon de l’Esperança es tracta d’oferir una llum d’esperança, d’infondre la capacitat de projectar-se cap el futur. Aquesta esperança pot ser de diferents maneres: l’esperança pragmàtica és la que es pot reconduir, fins i tot quan sembla que tot està perdut. Cal crear un espai de seguretat psicològica, en què se li doni un context, un espai on la persona pugui parlar obertament del què li passa, sense por a la reacció que tingui l’altra persona. Així com també cal oferir temps, que és un acte de generositat, a través de l’escolta activa perquè es pugui donar un contacte humà. Al final, tothom necessita sentir que hi ha algú que s’interessa, que es preocupa per mi, que em vol ajudar, que fins i tot pateix amb mi i té un impacte molt positiu el fet de reconèixer el seu patiment. El vincle és inevitable en les relacions humanes, és un vincle a favor de la vida i de l’esperança. L’important en aquest acompanyament és la presència. La persona voluntària, l’orientador, amb la seva manera d’estar en aquell moment, amb la seva presència, encarna l’esperança. I és precisament aquesta experiència, aquest contacte, aquesta relació el que pot ser generadora d’esperança. És un encontre íntim i genuí. I la persona pot tenir una experiència emocional o una experiència relacional correctiva. És l’esperança relacional. És un contacte entre ànima i ànima, entre cor i cor.
A continuació, Carme Pujol, educadora emocional, va parlar des de la seva experiència professional i personal. Va afirmar de manera rotunda i clara que l’esperança es pot educar, ja que no és només un sentiment que de forma espontània apareix i marxa, sinó que és aquesta actitud vital que es pot cultivar al llarg de tota la vida, perquè l’educació emocional abasta justament tot el cicle vital i ajuda a tenir eines emocionals per fer front a totes les adversitats i reptes que inevitablement la vida ens porta, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu.
Com fer prevenció davant la desesperació per no arribar a situacions extremes? El foment del benestar parteix de la idea de què tots tenim capacitats emocionals que podem desenvolupar i entrenar per viure de manera més equilibrada. Educar les emocions és fer prevenció, és donar eines per afrontar els reptes de la vida i reduir el risc de patiment psicològic. A vegades l’esperança neix del patiment. Per poder gestionar una actitud esperançadora en contextos difícils, cal començar validant les emocions, reconèixer el patiment, la tristesa, la por, per alliberar d’alguna manera una energia que ens permetrà passar a l’acció.
L’esperança està clarament vinculada a l’acció, perquè sinó la inèrcia de la desesperança és alta. Contagiar-nos de la desesperança és un gran risc. És important decidir, tenir aquest posicionament clar de voler connectar-me a una emoció positiva i passar a l’acció. Després de la validació, hem de treballar amb uns objectius i amb un sentit, és a dir, tenir un propòsit pel qual esforçar-nos, perseverar. Quan les persones poden posar nom al que senten i a sobre ho poden compartir, és menys probable que caiguin en el pou de la desesperació. Per tant, és important reduir l’aïllament, oferir espais de confiança on puguem compartir. Cal tenir molta cura amb la nostra narrativa, que el nostre relat sigui amable, compassiu. Encara que potser pot semblar paradoxal, també forma part de l’esperança la gratitud, que nodreix l’esperança.
La millor manera de transmetre l’esperança és viure-la un mateix amb autenticitat. Hi ha cinc competències emocionals. Primer, seria la consciència emocional, que vol dir reconèixer què sento. Hi ha aproximadament cinc-centes paraules per definir com ens sentim. Segon, la regulació emocional, és entendre que no podem controlar el que sentim, però sí que podem controlar el que fem amb allò que sentim. Tercera competència, l’autonomia emocional, que és la capacitat per sostenir-nos des de dins, no depenent de l’aprovació o del context per sentir-nos bé. Aquest tipus d’autonomia també és contagiosa. Quarta, competència social. L’esperança no és individual. Quan ens connectem a altres persones, compartim històries i vivències, reforcem aquesta capacitat de resistir i de regenerar-nos. I cinquena competència, les habilitats de vida i de benestar. L’esperança es nodreix també del sentit vital. Quan una persona sap el que fa, quan té un perquè, quan sent que allò aporta valor, aleshores és fàcil que flueixin emocions com l’entusiasme, l’optimisme. L’esperança és viure amb motivació i sentit.
El director general de la Fundació Blanquerna-URL, Jordi Riera, va fer una proposta de síntesi de com construir esperança davant la desesperança. En primer lloc, va dir que l’esperança és llenguatge. Sense paraula, sense relat, no podem articular cap projecte esperançador. Va citar Paul Ricoeur, que diu que la paraula i el llenguatge són el mitjà pel qual articulem el temps i projectem futur. En absència de la possibilitat d’articular paraula, no es pot articular el temps ni projectar futur.
Les noves generacions immerses en competències noves, probablement tinguin un gran repte de la capacitat de construir relat. Aquest món de les pantalles, que emet ràfegues sostingudes i permanents de missatges visuals amb caràcter sovint de pressió emocional, emeten missatges fragmentats, en els quals molts no articulen paraula, només copien emoticones, i en aquest context resulta difícil que aquestes noves generacions articulin una paraula darrere l’altra per expressar aquestes emocions.
Les crisis d’ansietat o de baixa tolerància a la frustració tenen a veure amb una certa incapacitat de formular aquest relat. En l’absència de la paraula, s’esdevenen més crisis de tota mena, en el rerefons hi ha una vivència de desesperança. L’escola no pot substituir l’impacte d’educació primera, de valors, d’aptituds, d’esperança, que es conreen en el context familiar. L’escola pot complementar-ho. En tot cas, també l’escola ha d’assumir el repte del cultiu del llenguatge, de l’estima per les paraules, per la construcció de relat.
L’esperança també té a veure amb el vincle, amb la comunitat. Quan un s’acosta a determinades solituds, a vivències d’abandó, a situacions solipsistes, la desesperança penetra i regna. Segons Paul Ricoeur, l’acostament als altres suposa entendre que el nostre jo està íntimament vinculat amb l’altre i gairebé neix amb l’altre, això és comunitat. I l’esperança es conrea en comunitat. Per tant, l’aula de l’escola, l’aula de les universitats ha de promoure amb molta força pedagògica i convicció el sentit comunitari de l’aula. L’esperança és acció. No estem aquí per veure com les coses passen, sinó per fer que passin. Es tracta de fer que passi quelcom que per a aquestes noves generacions sigui altament significatiu. Tal com deia Paulo Freire, quan escrivia la Pedagogia de l’esperança, la pedagogia de l’esperança no és quedar-se mirant, sinó és transformar. L’esperança és projectar futur per a un, per als altres i per a tots.
A més, en L’esperit de l’esperança, el filòsof Byung-Chul Han diu que per poder activar l’esperança, necessitem viure la desesperança, hem de passar per moments de patiment, és en la desesperació on neixen les escletxes de llum de l’esperança. També ho expressa Octavi Fullat referint-se a l’aprenentatge de l’esperança: «Aprendre és una magnífica combinació entre fruir i patir». L’esperança es construeix amb la paraula, es conrea en comunitat i s’executa en l’acció.
Finalment, es va obrir el col·loqui als assistents, que va permetre seguir aprofundint en el tema de l’esperança, tan necessari i vital per comprendre i assumir tantes dificultats que desesperen.
Una anécdota de Sergi García de @Fundaesp al respecto de las llamadas de los usuarios que esta organización recibe a diario. pic.twitter.com/yV2t8g0NBn
— Àmbit Maria Corral (@AmbitMCorral) October 23, 2025