Jaume Aymar, en aquest Sopar homenatge amb motiu del centenari del naixement de Joan Viñas i Bona (1918-2002) recordà que: «El comunicador Viñas treballà molt per a la infància i per a la gent gran. Va ser el pioner del Moviment Vida Creixent, un apostolat de la gent gran. Home de ràdio, locutor i rapsode, i també home de televisió. El senyor Viñas era un mestre de la paraula, de la locució, del relat i de la improvisació. També va recordar el seu fill Francesc Viñas i Rexach (1955-2017), dedicat al món de la comunicació eclesial a Bogotà i primer director de Ràdio Estel. Casat amb Fina Casas i pare de dues filles, la Maria i la Karen. Col·laborà en els orígens de l’Àmbit, en la promoció dels Sopars Hora Europea i altres projectes. Era un admirador del seu pare i autor del llibre Joan Viñas Bona. El goig de viure. En Joan i en Francesc van ser dos comunicadors que espontàniament vivien l’ethos de la comunicació. Els mitjans de comunicació ajuden a fer desaparèixer la frontera entre la realitat i la ficció».
Leticia Soberón considerà Joan Viñas com el seu primer mestre de la comunicació, ja que la vivia com una vocació. I recordava en Francesc també com un altre mestre que ella admirava perquè d’alguna manera havia seguit els seus passos professionals. Sobre la comunicació globalitzada i els seus valors prioritaris ressaltà que: «Tots volem que hi hagi ètica de la comunicació. Això no és gens fàcil perquè l’ètica és un desafiament quotidià. La principal característica de la comunicació és la híperconnexió transmèdia. El món sencer està connectat tot el dia i a través de molts medis, llenguatges i suports, de tal manera que podem dir que ens envaeix la comunicació». Davant d’aquest panorama de valors i desvalors cal aplicar la pedagogia del silenci i del pensament, i una pedagogia de la conversa. Hi ha un accés ampli a la informació a més d’un valor artístic. A més, la comunicació està fraccionada per illes comunicatives, per tant cal ser-ne connector i cal respecte, i per últim, és participativa, per tant cal responsabilitat social».
Albert Sáez explicà que Joan Viñas va ser el seu primer jefe però: «Quan penso en el senyor Viñas la paraula que em ve al cap és mestre, que és a qui intentes imitar». Sobre el món de la comunicació tal com l’entenem: «És una revolució, ja que als mitjans de comunicació els ha sortit competidors, les xarxes socials tecnològiques. Aquesta és una realitat que està canviant el paradigma de la comunicació, la manera com circulen les notícies, les idees, la influència, la publicitat… Estem vivint un canvi i l’element substancial és l’apoderament del públic. Tenim molt més poder a les xarxes socials del que ja teníem als mitjans. A més, en el món de la comunicació ja no podem parlar en tercera persona, ja que algunes de les coses que passen són la nostra responsabilitat: La suma de les nostres responsabilitats individuals. Un altre element és veure que la comunicació és sobretot la conversa que requereix una certa pedagogia i una certa predisposició dels que hi participen».
Francesc Torralba expressà que: «Hem d’evitar aquella lectura maniquea que consisteix a veure només a les xarxes la mesquinesa humana, la insensatesa, l’absurditat… sinó que hi ha clarobscurs. El que hi ha de comú en els codis d’ètica és el principi de veracitat, vol dir que esperem que l’emissor digui la veritat. A vegades, el principal còmplice en la mentida és el receptor que no vol saber la veritat». Explicà tres maneres de posicionar-se: la posició escèptica, tots els relats són igualment legítims, ja que ningú sap realment què va passar. L’actitud ingènuament optimista que s’oblida de les perspectives i de la complexitat. Però, la bona mirada és la perspectivista ja que expliquem allò des de la perspectiva on érem. Referent a la postveritat va dir que: «És un eufemisme de mentida que ens resulta inacceptable i per això encara preferim una paraula més dolça d’escoltar. Significa que aquella noticia no té com a principi bàsic dir la veritat sinó suscitar una emoció, ja que el que interessa menys és dir la veritat».