Anna Castro Pérez
Educadora Social
Foto: Margarita Amigó
La realitat, ens interpel·la? Aquest ha estat el tema tractat en el 241 Sopar Hora Europea, celebrat el dijous 20 d’octubre de 2022. L’acte s’inicià amb les paraules del president de l’Àmbit Maria Corral, Josep Maria Forcada, que va recordar que es compleixen 43 anys de l’inici de l’Àmbit i dels Sopars Hora Europea.
A continuació, la directora de l’Àmbit, Assumpta Sendra, va convidar a pensar en el tema del Sopar i formulà la pregunta en singular: La realitat, com m’interpel·la? Com m’afecta? Com la sento? Com la percebo? Em commou? Tot seguit va donar pas als ponents.
Neus Calleja Fernández, psicòloga General Sanitària, va presentar el tema de la realitat com tot allò que existeix, en contraposició amb el món imaginari, les ficcions. La realitat la percebem a través dels cinc sentits, que és com ens interrelacionem, com ens impliquem i com ens comprometem.
Ens va proposar fer l’exercici d’autoconeixement, de recordar una vivència significativa per a nosaltres, fent un registre de paisatges, sons, cançons, comentaris, diàlegs, olors, sensacions, per detectar quin canal és prioritari per a nosaltres, de com ho interpretem i com reaccionem. Per altra part, va destacar que poden haver-hi alteracions físiques en la recepció sensorial, danys en la recepció neurològica, alteracions psíquiques, que provoquen que la informació sensorial no arribi de forma correcta. Aquest és el cas de les persones que tenen deliris, al·lucinacions, ja que allò que perceben és la seva realitat.
La realitat que ens entra a través dels sentits és comú a tothom, però la percepció no, ja que ens genera emocions, que depenen de les vivències, dels aprenentatges, de les creences i de la disposició a implicar-se amb aquesta realitat. Va afirmar que «allò que ens definirà com a persones no és la realitat sinó la reacció que tinguem davant d’aquesta interpel·lació. No som simples espectadors perquè reaccionem davant d’allò que ens envolta. Som protagonistes sempre i nosaltres decidim en quin grau d’implicació reaccionem, de quin és el meu paper davant d’aquesta realitat».
També va destacar que l’eina bàsica per aprendre és el canvi ja que no tenim més opció que adaptar-nos a la realitat, que és el que ens permet créixer. Sense defugir que tot canvi comporta una crisi, un moment d’introspecció.
A continuació va intervenir Lluís Font Espinós, doctor en Ciències de l’Educació. Va enfocar la seva intervenció des de la vessant de la filosofia, concretament des de l’antropologia personalista d’Emmanuel Mounier, fonamentada en tres pilars. El primer, la persona com un ésser amb els altres. Aquesta relació interpersonal, intensa, amb altres persones «crea comunitat i ajuda a què sorgeixi del nostre interior el més pregon i ens fa ser nosaltres mateixos». L’altre no anul·la el meu ésser sinó que és una font que alimenta allò que en mi és essencial. El segon pilar, la persona com un ésser vocacional, entesa a la manera nietzschiana, com una crida a un destí més alt, a ser allò que voldria ser. Estem cridats a tenir el coratge per fer els enfrontaments, les ruptures que calguin per ser un mateix, per ser la persona singular que som.
I el tercer pilar que crea Mounier, a la manera heideggeriana, és ésser-en-el-món. No hi ha una distinció entre el món i l’ésser individual, entre el món i cadascú de nosaltres. Hi ha una simbiosi permanent.
El professor Font va fer referència al concepte del mestratge dels esdeveniments, com una dialèctica integradora. Per comprendre com és la realitat, com és aquest món, cal desemmascarar la mentida i aquest exercici s’ha de fer fins a les últimes conseqüències. Hem d’evitar projectar a prioris, ideologies fetes que ens donen sempre la mateixa visió sobre una realitat que canvia. Si som capaços de fer-ho, estarem atents a l’esdeveniment. El mestratge de l’esdeveniment consisteix en «ser capaç de superar els propis prejudicis, les pròpies ideologies, i entendre que de vegades hi ha moviments transcendentals de la societat que modifiquen les pautes». Hom té una visió pretesament definitiva i estàtica sobre quelcom que és dinàmic i dialèctic.
A més el coneixement sobre la realitat social, política, cultural, econòmica, és el coneixement del món del que formem part, que ens mou a l’acció, a adonar-se que som éssers transcendents que necessitem i contribuïm als altres. Va fer referència a Marx que pensava que per canviar la persona cal canviar les estructures, en canvi per Mounier cal canviar la persona perquè aquesta transformi les estructures, per fer possible que la persona sigui ella mateixa, que «el compromís amb aquesta transformació és el que ens fa ser lliures, fidels als nostres compromisos».
Per finalitzar la seva intervenció, va aportar que el personalisme ofereix unes premisses a partir de les quals es doni resposta als problemes de la realitat, «per contribuir a què el món, del qual som part activa, sigui millor a la llum dels teus valors i de la teva antropologia».
Per últim va intervenir Miquel-Albert Soler Martí, doctor en Pedagogia, invident. Va partir de la base de què la percepció de la realitat que ens envolta és bàsicament visual, i la realitat que ens interpel·la fa que les respostes socials que s’elaboren siguin també visuals. Socialment s’ha esdevingut una cultura de la imatge.
Va fer referència al sentit de la vista com la percepció global i ràpida que dona molta informació en poc temps per percebre la realitat. Però com afirma el professor Miquel-Albert Soler, «el nostre entorn no és només visual, és multisensorial». Quan manca el sentit de la vista, com és en el cas de les persones cegues, apareix la necessitat de percebre amb aquests altres sentits i cal educar-los.
Va destacar que el tacte tant directe com indirecte és un dels sentits que permet una percepció analítica, per tant és més lenta, però contribueix a forjar imatges mentals molt precises. Els reconeixements tàctils previs permeten agafar unes referències que donen seguretat. I va posar l’exemple de fer un reconeixement tàctil previ a un edifici i com les maquetes contribueixen a fer-se una idea d’aquests monuments que no es poden abastar a nivell tàctil. Per altra part, com la lectoescriptura Braille ha donat l’obertura a les persones cegues a poder estudiar, a la informació, l’accés a la cultura. A més el tacte té un component afectiu molt important, l’abraçada, el petó.
En la seva intervenció va fer referència al sentit de l’oïda per reconèixer a través de la veu les persones, fins i tot el seu estat anímic. I com la percepció auditiva també dona informació a les persones cegues dels obstacles, ja que l’oïda capta unes freqüències quan hi ha un obstacle a l’alçada de l’orella. «Si vas sol pel carrer, per exemple, no cal que vagis tocant contínuament la paret, i si hi ha una obertura d’una porta, la notes». També va fer referència als paisatges sonors, que poden ser urbans o naturals. Cada racó de la ciutat, cada barri, té el seu paisatge sonor propi, igualment a la natura. També les audioguies, la ràdio, les descripcions verbals, donen accés a la informació, en canvi «la contaminació acústica és com la boira dels cecs, és una barrera que redueix la mobilitat de les persones cegues».
Per altra part, l’olfacte és molt important en l’alimentació i, en el cas de les persones cegues, en la localització d’establiments, dona pistes si és a prop d’una pastisseria, d’una peixateria, d’una farmàcia. Va afirmar que el sentit del gust és especialment important en els infants. I va concloure que «si hi ha una bona imaginació gustativa sol haver-hi una bona imaginació creativa a la cuina».
També va fer una breu pinzellada a la didàctica multisensorial, tema de la seva tesi doctoral, sobre com aprendre ciències naturals a través de tots els sentits. Va fer menció també de la percepció trans-sensorial, que és la percepció de les coses a nivell transcendental. Va posar l’exemple de si estàs a la natura i fas una pràctica de reflexió, de meditació i et deixes omplir de l’energia d’aquell entorn natural, aquella energia et renova, et relaxa. «Sents que formes part de l’univers». Per acabar va dir que per a una plena percepció de la realitat cal fer una aportació multisensorial, per generar respostes i aportacions socials més adaptades a tothom i més inclusives.
A continuació, Assumpta Sendra va obrir el col·loqui i va donar la paraula als assistents. Va fer la seva intervenció Guido Dettoni, artista italià, que va explicar que treballa la matèria amb les mans i els ulls closos, perquè «les mans veuen i els ulls toquen». Van haver-hi moltes aportacions i preguntes que van permetre un diàleg profund sobre la realitat que ens interpel·la.