Vivim temps convulsos i complicats. Sortim d’una pandèmia i hem entrat en un nou conflicte bèl·lic que ha acabat de posar el món potes enlaire. Escoltem vaticinis per als propers anys i tots són desanimadors: crisis, manca de recursos, inflació, atur, canvi climàtic, més despesa en armament i, per suposat, una major desigualtat social. Res que no haguéssim viscut en altres crisis, però aquesta vegada tot s’enverina perquè la guerra a Ucraïna fa trontollar el nostre estat del benestar i dels models democràtics.
L’informe que el 2014 va presentar Oxfam titulat Governar per a les elits, ja anunciava la crisi econòmica que estem patint i la seva influència en les nostres democràcies. L’enorme i creixent concentració d’ingressos i de riquesa que experimenten molts països suposa una amenaça mundial per a les societats estables, perquè una distribució desequilibrada de la riquesa desvirtua les institucions i debilita el contracte social entre les institucions i l’Estat. Si bé entenem que una societat on tots tinguin el mateix és impossible d’assolir, és important que la desigualtat no arribi a ser inadmissible. Cal buscar mecanismes per veure: ¿com podem reduir les grans bretxes que separen els que tenen en excés d’aquells que no tenen gairebé res?
La democràcia és impossible en una societat profundament desigual, cal reduir aquestes desigualtats. La iniquitat és incompatible amb la democràcia. És cert que sempre hi haurà desigualtats i que la democràcia és mantenir l’equilibri en un món desequilibrat. Però la qüestió és: ¿quina desigualtat és èticament acceptable si volem viure en països democràtics?
Malgrat les desigualtats tenen un origen econòmic, són socials. La desigualtat social és una situació socioeconòmica que es presenta quan una comunitat, grup social o col·lectiu rep un tracte desfavorable respecte de la resta de membres de l’entorn a què pertanyen. No es manifesta només en aspectes, com el poder adquisitiu, hi ha altres elements que poden provocar la desigualtat social, com són la cultura, l’ètnia, la raça, la religió, l’origen i la nacionalitat, els costums i la ideologia. La desigualtat social comporta, a més a més d’una situació de marginació i aïllament, l’assenyalament d’aquests grups per aquesta circumstància.
Molts autors es pregunten com podem refer la democràcia, en una societat on van augmentant les desigualtats però que encara manté un bon nivell de benestar social. Això no ho podem traslladar a societats on aquest benestar no existeix. El problema d’uns és consolidar la democràcia, el dels altres és edificar-la.
Cal revisar els valors de la democràcia per poder-la enfortir, i això demana equilibrar el valor ‘individu’ amb el valor ‘col·lectiu’, els drets i els deures. Cal cercar un equilibri entre el bé privat i el bé comú. El problema de la desigualtat ve d’exagerar els drets de l’individu o dels col·lectius, com si ambdós alhora no fossin possibles. Segons algunes bases econòmiques, si cadascú busca el seu interès, trobarem un interès millor per al conjunt. La pregunta que es desprèn és: ¿el que considerem millor per a nosaltres ho és també per al conjunt de la societat? Quan votem, ho fem pensant en el bé del conjunt o en el nostre interès privat?
Llibertat vol dir drets, igualtat vol dir equitat i fraternitat vol dir solidaritat. I no podem fer, com hem fet fins ara, prioritzar-ne un obviant o menystenint els altres. La democràcia demana un equilibri en tots aquests valors i entre drets i deures. Tenim drets humans, per assolir un món més just i més humà. La desigualtat desmesurada no és cap dret, però ¿és un deure per revertir el que ens impedeix assolir un món més equitatiu i fraternal?
Jordi Cussó Porredón
=”756″ />