Javier Bustamante
Poeta
Foto: Assumpta Sendra
Data publicació: 10 de maig de 2023
Em venen a la memòria unes paraules d’un sonet de l’Alfred Rubio de Castarlenas (Barcelona, 1919-1996): «cada uno tendrá su propia forma de morir». Des de fa un any he estat acompanyant un amic de més de 80 anys, mort recentment, en el seu procés de malaltia terminal. Durant aquest temps han anat morint altres persones amigues de tots dos, de diverses edats i per motius també diversos. És per aquesta raó que aquest vers de l’Alfred Rubio em sembla tan contundent ara mateix.
És un misteri la mort, com ho és el naixement i, fins i tot, el recorregut vital de cada persona. Cadascú i cadascuna tindrem la nostra forma de morir, però també perquè la nostra manera de viure és única. Hi ha una dita que diu: «va morir tal com va viure». Sento que no és del tot certa, perquè a vegades morim d’una manera que no és congruent amb la manera d’haver viscut. En tot cas, es refereix a què la manera en què vivim d’alguna manera acaba afectant la manera en què aniran sent els nostres últims dies. Però el moment final sempre serà un misteri.
Misteri, no en el sentit tenebrós, sinó de gran incògnita. La mort no és la gran resposta ni la conclusió final, més aviat és la gran pregunta i sovint el desencadenant de processos nous, sobretot dins del continent humà que envolta la persona que ‘marxa’.
L’absència d’una persona, sigui arran d’una mort física o de qualsevol ‘deixar d’estar’, sempre desemboca en una nova presència. Aquell espai i temps abans ocupats per la persona s’omplen de tot allò que representa per a nosaltres i és així com se’ns revela la seva essència. Aquest itinerari que va de l’absència a la nova presència i descobreix l’essència, ens fa valorar la vida que hi ha darrera la mort.
Dit d’una altra manera, la mort no és un moment final, sinó tot un procés que comença des del naixement, ens acompanya tota la vida i continua més enllà del nostre estar aquí. I podríem dir més: comencem, com a possibilitat, des d’abans de néixer i continuem existint en la vida d’altres persones de les quals també hem estat causa sense la qual no existirien.
El mateix Alfred Rubio va escriure un article que es titulava La muerte no es la, sino nos, on deia que no podem parlar de la mort en termes abstractes i externs a la persona, sinó en termes concrets i intrínsecs a l’existir. No és la mort, sinó la meva mort. Rubio, com anem veient, era un gran tanatòleg. Va ser un gran formador de persones, de fet va crear el realisme existencial, que més que un corrent de pensament és un estil de viure. I com gran vitalista, va reflexionar molt sobre la mort.
En el seu últim tram de vida, l’Alfred deia que, fins i tot, morir és una festa. La festa, una altra de les dimensions humanes que va tractar molt. Per a Rubio la festa és el més oposat a la guerra. Tenen molt en comú: són creatives, requereix energia i esforç, uneixen persones amb un mateix fi… Però són de signe tan radicalment oposat: una construeix i l’altra destrueix; una iguala les persones i els dona dignitat, l’altra les jerarquitza i les degrada; una comunica vida, l’altra sembra mort.
Sense haver estudiat tanatologia, ell insistia en què s’havia de donar un nou tractament al procés del bon morir i del bon acomiadar les persones i acompanyar-nos els que quedem. Fins i tot amb comiats de serenor festiva, d’agraïment, d’alegria expressada degudament quan sigui possible. Tenim dret a ser recordats de la millor manera un cop superats els moments de dolor. Ara els tanatoris comencen a incloure una mica aquesta dimensió menys tràgica i més agraïda, però encara ens trobem amb edificis freds i amb comiats exprés i de tipus funcionari amb cartes de serveis.
Per concloure aquesta reflexió-homenatge porto aquí els versos d’un altre poema de l’Alfred Rubio: «Que formós /que encara que jo mori/ tot en l’univers seguirà rodolant/ com si tal cosa!». Aquí traspua la humilitat òntica de la que tant parlava ell. «Podent no existir, existim!» I, d’aquesta manera, també un dia deixarem d’existir. Al menys tal i com ens percebem ara.