Àngels Geis Balagué
Doctora en Pedagogia Universitat Ramon Llull
- El Xavi té dos anys, en arribar a casa pregunta què hi haurà per sopar, el pare diu que verdura i peix. El Xavi diu que ell no vol peix perquè no li agrada i el pare li respon: no pateixis, tu menjaràs lluç. Fi del problema i tots contents.
- La Paula també té dos anys, tampoc vol peix per sopar, però a casa intenten explicar-li com és de saludable el peix i perquè cal menjar-lo. Ella s’enroca, els adults comencen a parlar de «si no t’ho menges…» i el sopar acaba amb mals humors.
La manera com responem o com ens agafem els desafiaments infantils és clau per desencallar-los. Donar la volta a les coses, amb un somriure i bon to no només proporciona benestar, també ensenya maneres de posicionar-nos i d’agafar-nos les coses.
He treballat molts anys envoltada d’infants petits, de menys de 6 anys. Els infants riuen, el seu tarannà és feliç i la seva vitalitat és encomanadissa. Alguna vegada, però, m’he trobat amb infants amb mal humor. Normalment el mal humor de les criatures petites es deu a una mala satisfacció de les necessitats bàsiques (no ha dormit bé, té gana o mal de panxa o se sent brut, etc.), altres vegades, però, es mostren enfadats o tristos per alguna cosa que ha passat a casa, alguna baralla amb els companys, algun crit que els ha destarotat o quelcom que no els ha sortit com volien. Els adults, mestres i educadores, sabem de la importància del benestar emocional dels infants i sabem, també, que la millor manera de canviar l’humor a infants, i grans, és provocant un somriure, una bona rialla que ho calma tot. Les pessigolles, aquell titella sapastre que s’equivoca, un nas de pallasso, una exclamació de joia solen funcionar d’allò més bé per entrar tots contents a l’aula. El ‘bon dia’ rialler de la mestra encomana a grans i petits i els pares marxen també més contents (recordo les famílies que ens deien: és que només sentir els vostres ‘bon dia’ ja ens canvia l’humor).
El sentit de l’humor s’aprèn, n’estic convençudíssima, com també s’aprèn a saludar, a ser agraït, a donar valor a les petites coses, a saber-se entretenir. Amb tot, però, hi ha adults que no entenen o no són prou conscients de la rellevància i la repercussió que té el seu estat d’ànim en el bon discórrer de la jornada i en l’estat d’ànim dels altres. En poso un exemple:
- La Xènia sol arribar tard a l‘escola, acaba de fer quatre anys, la mestra li adreça un bon dia ‘sec’ i recorda a la família la importància d’arribar a temps. De vegades hi afegeix: «què, avui també hi havia trànsit?» o bé, «s’han tornat a enganxar els llençols?» La Xènia sol entrar a l’aula una mica ‘desorientada’ perquè no entén el comentari i la família marxa sentint-se poc acollida i culpable.
- El Roger també sol arribar tard a l’escola, també té quatre anys. La mestra, cada dia, en veure’l li diu tot somrient: «que contenta que estic de tornar-te a veure, ja t’estàvem esperant!». Sap que si cal parlar sobre l’horari de la seva arribada ho ha de fer amb la família i en un altre moment. S’agafa la situació amb sentit de l’humor, sense fer-hi comentaris sarcàstics ni ridiculitzant ningú. El Roger entra feliç a l’aula i els companys el saluden (si la mestra l’estava esperant, ells també).
El que rep i aprèn el Roger és gratificant i així rebrà ell els altres. La Xènia pot ser que aprengui a ‘renyar’, però sobretot no se sent ben rebuda i pot ser que algun company també li retregui que arriba tard tot imitant la mestra.
Quan ets mestra d’infantil tens la sort que la feina et fa oblidar qualsevol problema que tinguis a casa. A l’aula hi rius i hi fas riure, amb els companys fas broma de les petites coses i aleshores els entrebancs i els temes preocupants que sorgeixen a l’escola (que hi són) els portes millor. Tots tenim dies millors que d’altres, però aprendre a agafar-se les coses amb sentit de l’humor positiu i saber riure ens aporta benestar. I per res aquesta actitud i manera de viure és sinònim de superficialitat, banalitat o de poc compromís. No és que a les persones rialleres ‘tot els hi pongui’, és que s’ho agafen tot millor, no s’encallen ni fan un problema del que no ho és.
Segur que tothom té present la fotografia d’Albert Einstein fent una llengota. Tot un premi Nobel que no perd el sentit de l’humor. El pedagog Max Van Manen, Catedràtic d’Educació a la Universitat d’Alberta (Canadà), fa esment de la importància que tenen el tò i el tacte en el tracte amb els altres en l’àmbit educatiu. L’autor comenta que el professorat que té bon tacte fa que allò difícil resulti fàcil i, en concret, ens parla de com el tacte humorístic crea noves possibilitats. Diu: «L’humor és un mitjà humà a la nostra disposició per afluixar, dissoldre, alliberar o restablir situacions que han esdevingut improductives des del punt de vista pedagògic… En realitat, l’humor és un mecanisme meravellós per mantenir un ambient relaxat, amistós, obert i solidari entre el professor i els alumnes. L’humor és bo quan el riure ve de l’afecte, la compenetració o l’amor» (1998, p. 207).
Hi ha diversos tipus d’humor. Aquí parlem de l’humor positiu, un humor amb tacte que desencalla i fa que algunes situacions siguin més ‘lleugeres’. Altrament, l’humor sarcàstic o burleta tensa i provoca que les persones es distanciïn. Això mateix ens diu David Bueno quan parla de dos estats mentals com són el benestar i la felicitat. Tant quan defineix el benestar com a percepció subjectiva de sentir-nos relativament a gust, com quan defineix la felicitat com a generadora de sensacions més intenses, explosives i plaents però efímeres, fa referència a la flexibilitat cognitiva, la resiliència, el sentit de l’humor i el perdó. Per a Bueno «el sentit de l’humor són aquells missatges verbals i no verbals que transmetem de manera intencionada per provocar somriures o rialles en altres persones.» (2024, p.282). Un sentit de l’humor sa i ben intencionat, és clar.
Així doncs, si els infants tenen dret a la salut i aquesta inclou la salut emocional, cal que els procurem un entorn emocionalment sa, optimista i rialler, realista i sense ‘maquillatges excessius’, però amb exemples prou creatius per ensenyar-los a saber sortir de diferents situacions, i sempre millor si és amb sentit de l’humor. Eva Bach ens recorda que «els infants i adults tenim dret a riure. De riure molt. Tant com puguem. Fins que no puguem més. I els adults tenim el deure irrenunciable de fer riure els infants. I el de riure junts.» (2015, p.162).
«Un dia sense riure és un dia perdut»
Charlie Chaplin
angelsgb@blanquerna.url.edu
Bach, E. (2015). La bellesa del sentir. De les emocions a la sensibilitat. Plataforma Actual.
Bueno, D. (2024). Educa el teu cervell. Rosa dels vents.
Van Manen, M. (1998). El Tacto en la enseñanza. El significado de la sensibilidad pedagògica. Paidos Educador.