Ivon Ayala Galán
Biòloga
Foto: flutie 8211 (Pixabay)
Data de publicació: 13 de gener de 2025
Tots els éssers vius, des del moment que comencem a existir, anem incidint en el medi més o menys hostil o amigable en què ens movem i ens desenvolupem i, alhora que lluitem per adaptar-nos-hi, l’anem modificant d’una forma més o menys deliberada en benefici propi. Aquestes modificacions, produïdes potencialment per qualsevol organisme viu, abasten des de la secreció de toxines fins a l’abocament massiu de substàncies de rebuig. De fet, és així com va aparèixer l’oxigen en la nostra atmosfera: com un producte tòxic que els primers organismes fotosintètics alliberaven al medi extern, i al que la resta d’organismes s’hi van anar adaptant; finalment, allò que era un verí va esdevenir un recurs essencial per als organismes més evolucionats.
Igual que la resta dels ésser vius, els humans també hem anat incidint en el medi; però les alteracions que hem anat provocant s’han agreujat d’ençà de la Revolució Industrial, de l’inici del creixement exponencial de la nostra població i de la desproporció del repartiment i l’explotació dels recursos naturals entre els diferents països.
Els anys seixanta del segle passat, amb el naixement de les ideologies hippies, va començar un corrent de revaloració del medi natural del qual van sorgir els primers moviments ecologistes organitzats, que ja en aquell moment tractaven de cridar l’atenció sobre la poca racionalitat amb què l’ésser humà es relacionava amb el seu entorn. D’aquesta manera, els ecologistes van ser capdavanters en la presa de consciència social davant la modificació i la destrucció progressiva de factors i recursos.
L’ecologisme, però, havia nascut de les cendres de la modernitat; això vol dir que, a més de recuperar valors vitals, com ara l’estima de la vida i la defensa del present, també havia heretat els valors de la postmodernitat. Quins?
La postmodernitat, com a reacció davant la modernitat, no creu en la raó fonamentadora com a eina de crítica; com a conseqüència, en negar la raó, l’ésser humà es recolza en un sentimentalisme exacerbat. Quines són les implicacions de tot això en l’ecologia? Un sentimentalisme desvinculat de la raó ens faria militants inconscients i incoherents, enduts per les onades de la moda… Potser això és el que va passar a les dècades dels vuitanta i dels noranta del segle passat: érem ecologistes per moda, més que per íntim convenciment. Però, i ara?
El fet d’actuar seguint només la tònica general i no la pròpia convicció no permet realitzar totes les coses positives que de debò es poden fer, perquè la creativitat personal queda malmesa. Calen uns sentiments autèntics, recolzats en la raó en una mesura justa, que ens menin a una coherència personal primer, per estendre-la després arreu i per tots els vessants possibles de l’ecologia.
Molts representants de totes les branques del coneixement fa temps que intenten treballar «a l’uníson» per la mateixa fita de no degradar més el nostre planeta, per la recuperació dels espais degradats, pel desenvolupament sostenible… Però no se’n surten, o no del tot. Potser falla la coherència personal de què parlàvem; o potser el que falla és que les diferents propostes a seguir no són universals.
Si volem treballar, per exemple, pel desenvolupament sostenible, com acordar unes bases vàlides per a tothom? Podríem fer un plantejament previ a qualsevol altre de caire ètic o moral: una perspectiva existencialment realista.
És evident que la natura existia abans de l’aparició de l’ésser humà. Per cobrir les seves necessitats, la humanitat ha treballat per l’aprofitament dels recursos que tenia al seu abast, però no els ha creat de nou: només els ha transformat, sovint d’una manera desmesurada i provocant greus alteracions en el medi ambient.
L’exhauriment de recursos degut a la mala gestió ens ha de fer adonar de què no podem existir tot sols: necessitem del nostre entorn! L’acceptació d’aquesta realitat ens ha de dur a reconèixer que no n’hi ha prou d’anar transformant les matèries primeres, sinó que també cal tenir-ne cura, d’aquestes mateixes matèries primeres i de les ja transformades; hem d’arribar a ser capaços de conservar allò que tenim, com ja feien els nostres rebesavis, perquè no ha estat creat per la nostra mà del no-res, sinó que ho hem transformat a partir d’una realitat preexistent: en últim terme, la natura, entitat que no podem recrear, tan sols mantenir.
Aquestes actituds existencials ens menaran, segurament, a l’adopció de disposicions morals coherents. Per exemple, a una revisió profunda de la societat de consum: més que anar vers una austeritat extrema que ens impedeixi gaudir del nostre entorn, potser és millor dirigir-nos a una utilització racional dels recursos de què disposem, de manera que no s’alteri negativament el nostre entorn i que tothom pugui fruir-ne.
Personalment, crec que ja ens hem posat en marxa però encara ens queda un llarg camí per recórrer. Cal continuar ideant projectes realistes vers els quals puguem anar treballant des d’ara; de fet, si no es planifica, no es pot fer res, ja que no hi ha cap fita cap a on anar. Cal que comencem treballant la coherència personal per poder continuar sent coherents a gran escala.
Comparteixo l’opinió del filòsof escriptor irlandès Edmund Burke que va dir: «Ningú no ha comès una equivocació més gran que aquell que no ha fet res perquè només podia fer una mica».