Tractar sobre l’esperança és parlar de la vida. L’esperança és un concepte o paraula amb diferents definicions i matisos. L’objectiu prioritari d’aquest monogràfic L’esperança humanitza la vida és transformar en més humà i menys cruel allò que toca viure.
Etimològicament prové del llatí sperare que significa esperar, per tant ens preguntem: Esperar què? Sabem que no és el mateix esperar un transport públic que esperar un resultat mèdic. L’espera demana paciència, confiança… També l’esperança és considerada com un estat d’ànim que fa assumible allò que es desitja.
Sortosament, nosaltres podem reflexionar sobre el significat de l’esperança, però enmig de calamitats i desastres tot té una altra consideració. Precisament, presentem la proposta del proper Sopar Hora Europea de l’Àmbit Maria Corral del dijous 23 d’octubre sobre “L’esperança davant la desesperança”, que diu: «Hi ha diferents escenaris, ja que no és el mateix estar en un país en guerra que no, no és el mateix viure en un sostre segur que no tenir una llar, no és el mateix disposar d’un salari que buscar un treball, no és el mateix gaudir de salut que no… Per tant, això demana fer una mirada àmplia per copsar i entendre tantes realitats contrastades que sovint fan trontollar i, fins i tot, desgavellen les relacions humanes. Quan hi ha dificultats i moments complexos com conflictes humans, violència, injustícies, exclusió… Tot això genera un malestar que contagia l’entorn.»
Aquestes són realitats que no podem defugir ni ser indiferents. En cada context té una percepció diferent. Els articulistes descriuen l’esperança de diferents maneres per trobar sentit davant situacions desesperants. Per alguns, l’esperança humana és com una força interior que ajuda a mirar endavant, fins i tot, en les dificultats. És confiar que potser pot millorar. Sabem que l’esperança està implícita en la persona i és com un ‘motor’ que fa tenir una actitud concreta i està considerat com un valor humà essencial.
En l’entrevista, el professor Andreu Ibarz diu que més que un valor «reivindicaria l’expressió virtut pel sentit pràctic i quotidià, per la seva dimensió implicativa i de creixement personal i, alhora, per la perspectiva que aporta en relació a la felicitat i al sentit de la vida. En qualsevol cas, l’esperança és quelcom cabdal en la piràmide de les coses importants. L’esperança ens obre al misteri de la vida, atès que ens predisposa al desig i l’acolliment de quelcom no posseït en un termini no decidit per nosaltres. I a més, a un protagonisme que va més enllà de la meva persona i contempla els altres. El fet de tenir esperança no redueix la nostra humanitat. Ans al contrari, l’enriqueix perquè ens mostra aquelles limitacions o vulnerabilitats.»
L’esperança contribueix a trobar sentit en allò que vivim i acompanya en la quotidianitat de la persona i de les relacions humanes. Just quan tanquem la revista, llegim en l’entrevista de LA CONTRA de LA VANGUARDIA del 29 de setembre que pregunten a Luc Jaquet, biòleg i ecòleg: «Encara hi ha esperança?» La seva resposta és: «Per descomptat. Naixem amb esperança. Ahir la meva filla em deia: “Jo ja no crec”. I li vaig dir: “Algú t’ha fet creure que no hi ha esperança. Recupera-la. Torna a somiar”.»