Fotografia: Esther Borrego
Data de publicació: 20 d’octubre de 2025
El dimarts 7 d’octubre, l’Àmbit Maria Corral va iniciar les activitats d’aquest curs en el Recinte modernista de Sant Pau, va oferir una conferència sobre El combat contra el desencís. Algunes claus, a càrrec del professor Francesc Torralba. La directora de l’Àmbit, Assumpta Sendra, va donar la benvinguda als assistents i va plantejar la qüestió de com podem fer front al desencís que genera un sentiment de tristesa, de patiment, d’incertesa, per poder tenir una mirada esperançadora.
El professor Torralba va introduir la seva conferència dient que el desencís és un combat que té lloc dins de l’ànima humana, que es pot vèncer o perdre. El drama és quan un ha perdut aquest combat. De vegades pot ser algú proper o llunyà, però ens sentim impotents de quina manera podem ajudar-lo quan ha caigut en el pou del desencís, el desànim o, senzillament, la desesperació.
Va introduir algunes claus, no com si fossin un receptari, sinó que sorgeixen de la seva pròpia experiència i se l’has ha aplicat en circumstàncies de desencís, de pena o de desesperació, perquè si per a ell han estat valuoses, tal vegada ho poden ser per a altres persones. Hi ha discursos que neixen d’allò que hem llegit, escoltat o consultat en una gran biblioteca, però d’altres sorgeixen de l’experiència i que els macerem amb allò que hem llegit. Són els discursos que tenen més legitimitat intel·lectual. Recordant la frase de Santa Teresa de Jesús a Las Moradas, que també repeteix a Castillo interior del alma, a Vida, a Fundaciones: «No hablaré de nada que no haya experimentado una o muchas veces». Això és el principi d’humilitat. Quan parlem d’allò que no hem viscut o d’allò que no ens ha traspassat, és extraordinàriament fàcil fer el ridícul. En canvi, quan parlem d’allò que ens ha passat, com una malaltia que no planteja solucions científiques, la mort d’un ésser estimat, un fracàs laboral o la ruptura traumàtica d’una relació de parella, la pregunta és què et sosté, si és que hi ha alguna cosa que et sostingui, o es produeix una caiguda al buit sense cap tipus d’agafador. Quan un articula un discurs des de l’experiència, sap de què parla. Si el lector no ha fet una experiència anàloga a la que relaten els escrits de Santa Teresa, per exemple, es queda fora perquè no és capaç de desxifrar quin significat tenen aquells mots i què evoquen, ja que per a ell són buits de sentit.
Fer un discurs sobre l’esperança és gairebé una tasca titànica. Els informes que ens arriben a escala regional, local o de les Organitzacions Internacionals, com de la FAO, l’OMS, la UNESCO ens encongeixen el cor. En tot cas, aquell que està ben informat ho té difícil per fer un discurs sobre l’esperança. Fer un discurs sobre el no hi ha res a fer et porta cap un pendent relliscós. Si el discurs sobre l’esperança només se sosté sobre una ingenuïtat o un positivisme pueril o, senzillament, sobre la ignorància o el desconeixement, quina legitimitat intel·lectual té? Cal buscar raons per donar esperança. Afortunadament, tenim alguns referents presents i alguns passats que ens hi ajuden, que s’han articulat en èpoques en les que hi havia més foscor que ara.
Va ressaltar que cal fer un aclariment terminològic. Quan es parla d’esperança no es parla d’ingenuïtat ni d’espera passiva. Aquesta distinció la va fer Pedro Laín Entralgo en un assaig que distingia l’espera, que és passiva, de l’esperança que és activa i mou a l’acció. L’esperança sempre és un moviment dinàmic, encara que no tingui cap garantia de què es faci realitat mai, o potser se’n farà molt més enllà de la meva mort. Així s’explica el desenvolupament de la ciència, uns sembren i altres recullen. Hi ha una altra actitud que és l’evasió, molt vigent avui. Davant del drama del món, mirar de tancar-se en una càpsula hermètica, ja ho deia Voltaire: conrear el meu petit jardí i oblidar-me de tot allò que m’arriba perquè és molt difícil de processar, perquè al capdavall nosaltres som permeables. Si un consumeix cada dia notícies que parlen d’atrocitats, crueltats, genocidis, naturalment, s’enfonsa. La solució no és posar una membrana hermètica entre jo i el món. Aquesta és una via d’evasió.
L’esperança és aquest dinamisme que et propulsa a persistir encara que no veus clar si te’n sortiràs. El diàleg entre Bloch i Marcel és molt il·luminador, va tenir lloc el maig de 1967. Bloch defensa l’esperança i se situa en el terreny de l’agnosticisme, i Marcel, en la fe o la filosofia pasqual, la mort no és l’última paraula en la vida humana, sinó que l’amor pot més que la mort. Això és objecte de fe. Van ser capaços de veure una esperança humana compartida. No és tan sols una virtut teologal, sinó que és una força intrínseca que necessita tot ésser humà per a qualsevol projecte que comenci. Van ser capaços d’albirar el camp d’intersecció, en aquest cas entre creients i no creients, aquesta força enigmàtica que fa que una persona, un poble, una comunitat persisteixi en la lluita per assolir els seus propòsits. Mentre que en la desesperació s’aturen perquè no veuen cap possibilitat. L’esperança no és un patrimoni només d’aquells que creuen. Hi ha un argument històric en el que se sosté l’esperança. Allò que s’ha conquerit gràcies al treball d’altres i que ens ha estat donat, molt sovint ho oblidem. Hi ha tota mena d’arguments que donen legitimitat a l’esperança. És el que va expressar Albert Camus en el mite de Sísif, això és una lluita constant, arribes a dalt i torna a caure la pedra, no avancem res, però de tant pujar el camí és més fressat, ja no t’esgarrinxes tant, s’ha fet més planer perquè altres t’han obert el camí. Per tant, hi ha l’argument històric.
En ocasions l’esperança se sosté en el coneixement, la ciència i la tecnologia. Es posen en la ciència i la tecnologia la resolució de tots els nostres mals i vulnerabilitats, i no hi ha dubte que comparativament, gràcies al desenvolupament científic i tecnològic, hem pal·liat un munt de patologies, però n’apareixen de noves, la lluita persisteix, però hi ha situacions en què el científic amb humilitat ha de dir que se sent impotent. En la mesura que hi ha una intel·ligència cooperativa, trobem més solucions. És esperançador que el talent se sumi per mirar de trobar solució a problemes complexos. L’estratègia és compartir l’experiència. El desànim augmenta en societats fragmentades, hiperindividualistes, atomitzades. Com combatem el desànim quan falla la ciència, la tecnologia i també els altres? La contrarietat és l’ocasió per examinar a fons la qualitat dels vincles que tenim. Això ja ho va expressar Aristòtil a l’Ètica a Nicòmac. Cal tenir en compte l’esperança com a virtut teologal. Hi ha dues opcions, una és la resignació estoica, allò que imaginàvem, que esperàvem no s’ha fet realitat ni se’n farà. En la resignació hi ha un dol no elaborat, en l’acceptació no. A l’arribar a l’acceptació has d’acceptar la finitud. Hi ha una altra opció que és l’esperança, que no estem sols, això pressuposa fe en què algú ens se sosté.
Per concloure, va tornar a incidir en la pregunta inicial: Com combatem el desencís? És un combat interior ondulant. Montaigne diu que la vida és ondulant. Els matemàtics ens ajuden de vegades a entendre els moviments de l’ànima humana. La vida no és una línia, és un segment que sempre està acotat en els dos extrems, el naixement i la mort, però no és rectilini, és ondulant. Davant del desencís, la deferència i la cooperació dels altres són com crosses que ens ajuden.
A continuació, es va donar pas al col·loqui, que va ser molt participatiu i va permetre aprofundir encara més sobre el tema.
