Pere Reixach
Especialitzat en Estudis del Pensament i Estudis Socials i Culturals
Foto: lecreusois (Pixabay)
Data de publicació: 9 de febrer de 2026
La política actual s’ha convertit en un espai de tensió permanent. Tot sembla provisional, crispat i reactiu. El debat no construeix: desgasta. I, tanmateix, continuem parlant com si el problema fos només de lideratges, de programes o d’estratègia. Potser ens equivoquem de nivell. Potser el que està esgotat no és tant la política com els relats que la sostenen.
Cap societat no funciona sense mites. Quan aquests falten o es degraden, el conflicte no desapareix: es torna estèril. Avui estem atrapats en uns arquetips pobres i destructius que es repeteixen amb una monotonia preocupant. L’heroi que promet salvar-ho tot sol. L’enemic absolut que concentra tots els mals. La caiguda inevitable que justifica qualsevol excés. Són mites simples, però molt efectius emocionalment. El problema no és que aquests arquetips existeixin, sinó que no en tinguem d’altres. Quan l’imaginari col·lectiu s’empobreix, la política es redueix a una lluita de reflexos. I una societat que només sap reaccionar acaba trencant-se.
Potser ha arribat el moment de recuperar arquetips menys espectaculars però més fecunds. No per imposar-los, sinó per tornar-los pensables.
Un primer arquetip oblidat és el del mediador. No el del traïdor ni el de l’ambigu, sinó el de qui sap habitar el conflicte sense convertir-lo en guerra. El mediador no elimina la tensió, però la transforma. En un temps que només premia la contundència, recuperar aquest arquetip seria ja un gest subversiu.
Un segon arquetip necessari és el del constructor. No el visionari que promet futurs absoluts, sinó el que aixeca a poc a poc, amb materials imperfectes. Aquest mite no mobilitza grans passions, però sosté les societats. Sense ell, tota política acaba sent incendiària o decorativa.
També necessitem rescatar l’arquetip del límit. Vivim sota mites d’expansió contínua: més creixement, més identitat, més velocitat, més control. Però cap comunitat no sobreviu sense acceptar que no tot és possible ni desitjable. El límit no és renúncia: és forma. I sense forma, no hi ha món habitable.
Finalment, cal tornar a donar lloc a l’arquetip del retorn. No del retorn nostàlgic a un passat idealitzat, sinó del retorn com a revisió, com a correcció de rumb. Acceptar que equivocar-se forma part del camí col·lectiu és potser l’acte polític més madur que podem fer avui.
Cap d’aquests arquetips garanteix l’èxit. Cap ofereix salvacions ràpides. Però tots comparteixen una virtut rara en el present: no necessiten destruir l’altre per existir. No divideixen el món entre purs i impurs. No exigeixen adhesions incondicionals.
Potser la sortida de la situació convulsa que vivim no vindrà d’un nou programa ni d’un nou líder, sinó d’un canvi més profund: passar de mites de combat a mites de convivència. No per ingenuïtat, sinó per supervivència.
Una política que necessita enemics per existir pot guanyar eleccions, però acaba perdent el país.
Article publicat al Diari de Girona el 19 de gener de 2026