Genís Roca és especialista en Internet i en l’alteració que les xarxes i el fet digital produeixen en el nostre entorn personal, professional i empresarial.
És soci director de RocaSalvatella, despatx de consultoria que aplica la lògica de les xarxes al desenvolupament estratègic i de negoci de les principals empreses del país.
ARA ENS PODEM COMUNICAR MÉS I MILLOR QUE MAI…
«Per primer cop a la història de la humanitat, una mateixa tecnologia altera tant el sistema productiu com el de coneixement: la digitalització i la informàtica.»
Partim del concepte trastorn com a alteració o canvis en el desenvolupament normal i quotidià. Quins creus que són els canvis que avui viu la societat?
Crec que la societat està vivint un conjunt de novetats que li han de permetre evolucionar. L’estat de benestar, l’accés massiu a l’educació, la tecnologia que permet que la gent pugui crear i compartir, opinar i expressar-se, la comunicació síncrona, estar connectat i en xarxa… un munt de coses que ens faran canviar. Vivim un moment de canvi social i no únicament econòmic.
Per què?
La història de la humanitat té un punt d’inflexió cada cop que sorgeix una tecnologia disruptiva. Fins ara hi havia una evolució tecnològica que millorava el sistema productiu (agricultura, ramaderia, vapor, electricitat…) i una altra que millorava la transmissió de coneixement (impremta, ràdio, televisió…). Però ara, per primer cop a la història de la humanitat, una mateixa tecnologia altera tant el sistema productiu com el de coneixement: la digitalització i la informàtica. Per primera vegada transformem alhora la nostra manera de treballar i la nostra manera de relacionar-nos. És el primer cop que als nostres directius els fan pensar, i molt, les coses que els seus fills fan a casa.
Aquesta transformació sembla que porta a un ritme força accelerat i sovint es diu «no tinc temps». Què podem fer per a reduir la marxa?
Quan algú diu: «No tinc temps», en el fons vol dir: «No en sé». Hem viscut l’arribada de la informàtica, però quan ens la van ensenyar era «informàtica personal», basada en el treball individual amb els nostres documents al nostre disc dur. I ara es tracta de treball col·laboratiu, de xarxes. I cal tornar a aprendre. El problema no és «hi ha massa coses i no tinc temps de mirar-les totes», sinó «he d’aprendre a gestionar grans volums d’informació». Segurament va haver-hi una reacció semblant quan de sobte, amb la impremta, va començar a haver-hi un munt de llibres: «No tinc temps de llegir-ho tot».
Sovint, una de les queixes és «a mi ningú no m’escolta». Com podem despertar la sensibilitat per a ser escoltats?
Ara ens podem comunicar més i millor que mai. Fins ara només els professionals podien aconseguir que un contingut fos públic, els professionals de la premsa, els de les editorials, els de les discogràfiques, els de la cinematografia… però ara qualsevol pot fer públics els seus textos, els seus poemes, les seves cançons, els seus vídeos…, les seves queixes i reivindicacions, els seus desitjos i els seus amors…, la seva oposició a una llei i el seu suport a una causa.
Quan manca la capacitat d’escoltar falla el diàleg. Això passa en qualsevol realitat: social, familiar, política, religiosa, l’educació…
Ara ja no es tracta de dir-hi la teva o d’escoltar, sinó de participar en una conversa. I ara hi ha més converses que mai. Gairebé pots tenir tantes converses com vulguis: pots parlar de futbol o d’economia, de política o d’amistat. Escric en un bloc el que penso i rebo comentaris. Tinc converses en temps real via Messenger o Twitter. Participo en grups de conversa gràcies a Facebook o altres llocs similars. Una capa digital que amplia i desplega les moltes coses que sempre he pogut fer presencialment. Però ara puc incorporar en aquestes converses, en aquests intercanvis d’opinions, persones que estan molt lluny, o si més no, que ara mateix no estan al meu costat.
Per tant, més que mai, estem ben comunicats gràcies a les noves tecnologies, però, a la vegada, hi ha la «síndrome» de la incomunicació. Com s’entén?
Més aviat al contrari. Trobo que ara som més socials que mai. Estem més comunicats que mai. El teu fill se’n va a estudiar sis mesos a l’estranger i parles cada dia amb ell. Trobo que la potencial sensació d’«incomunicació» podia haver estat més alta quan va haver-hi un èxode del món rural cap a les ciutats, on la massificació urbana i l’anonimat que comporta podia sorprendre més d’un. Però ara, que la gran majoria ja és urbana, això ja no és tan sorprenent.
Estem en una societat de canvi constant, quin creus que és el sector més afectat pels avenços de la tecnologia i quin viurà una transformació més gran?
El principal factor de transformació és la digitalització, així, doncs, tot allò digitalitzable està cridat a viure una profunda transformació. Ja ho hem vist en la música i el cinema, i es comença a intuir en els llibres. I ben aviat veurem com afecta l’ensenyament, la medicina i la política. Radiografies fetes a Figueres, analitzades a Barcelona i contrastades a Boston. Malalts que miren de conèixer al màxim què és allò que els passa, que intercanvien opinions sobre els seus metges, que s’organitzen entre ells per donar-se suport en les seves angoixes…
Referent als joves i l’anomenada era digital, alguns especialistes parlen de la generació del bunker perquè construeixen un mur per protegir-se i tancar-se en el seu món. Com enderrocar aquest mur que porta a un aïllament i produeix certs trastorns humans?
Crec que en el fons estem parlant dels problemes de tota la vida: adolescents que parlen poc amb els seus pares, joves que busquen el seu paper en la societat, ciutadans que miren d’organitzar-se… La comunicació amb els joves és un tema recurrent des de fa uns 4.500 anys.
Recentment a La Vanguardia es publicava sobre la joventut, que per primera vegada creu que la seva vida serà pitjor que la dels seus pares…
Però és que la vida dels seus pares ha estat la millor vida que s’ha tingut mai en la història de la humanitat. Els que ara tenim entre quaranta i seixanta anys hem viscut la caiguda de la majoria dels règims dictatorials d’Occident, hem vist com es generalitzava l’accés a l’educació, hem tingut feina i cobertures socials, accés a la sanitat pública i la possibilitat de viatjar i fer vacances. Potser sí que en aquestes condicions, els nostres fills han crescut massa acomodats, i molts han perdut la tensió per estudiar, treballar i assumir reptes.
Estadístiques i estudis realitzats tant per sociòlegs com per antropòlegs diuen que el 46,3% de joves no tenen confiança en el futur, malgrat estar més ben preparats que altres generacions i ser anomenats «generació Internet» perquè han interioritzat amb virtualitat i pragmatisme la societat que els ha tocat viure.
Trobo que això no té res a veure amb Internet. Recordo perfectament quan als anys noranta (quan encara no teníem Internet) ja parlàvem dels JASP (Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados), de la gent que tenia dues carreres però aspirava a places de funcionari poc qualificat. Aquesta situació no es pot atribuir a Internet ni als temps digitals que vivim. Ho trobo l’excusa fàcil, el recurs simple…
Una altra realitat és que els adolescents saben perfectament com navegar per la xarxa, però no són conscients dels riscos que pot comportar. Com orientar-los per a trobar la mesura adequada?
El primer cop que un particular va poder contractar l’accés a Internet va ser el 1994. Quan es va fundar Google jo ja era casat i tenia dos fills. Això d’Internet és molt i molt recent. I encara ningú no sap ben bé com funciona. En desconeixem els riscos, però també els avantatges i el potencial. Senzillament, és nou.
Tot això, pot portar a una certa confusió entre el món real i virtual?
El món no es divideix en real i virtual. Senzillament, tot és real. És com voler separar entre mon real i món telefònic. El que fem a Internet és real. A Internet hi ha gent que treballa, que s’enamora, que ajuda, que delinqueix, que investiga, que perd el temps… Internet és ben real.
Treballes en una empresa dedicada al desenvolupament estratègic i de negoci a través del web. Això vol dir que si el teu negoci o producte no figura a la xarxa és com si no existissis?
No. Això vol dir que ara vivim en un món connectat, i que cal saber treballar en xarxa. Les empreses necessiten entendre i incorporar les conseqüències d’un mercat i uns consumidors connectats i en xarxa. Com ho necessitaran fer els nostres polítics i les nostres escoles.
Quan estàs a la xarxa, tens la sensació d’estar en contacte amb molta gent?
La xarxa és un espai públic. És com si a la nostra ciutat haguessin obert un barri nou. Ple de nous carrers, noves places i noves botigues (i si vols, és cert, també de nous riscos). Anar per aquest nou barri és anar per un espai públic. Per tant, és cert, no és un espai d’intimitat. Però és que anar pel carrer no ha estat mai un espai d’intimitat.
Què passa quan una persona s’abstén i no vol entrar en aquest món de la xarxa?
És com dir que algú no vol llegir llibres o que no vol fer servir l’electricitat. Objectivament, Internet és un espai de desenvolupament personal i social. I ha vingut per quedar-se.
Aquest monogràfic tracta sobre els trastorns de la societat que han produït alteracions en el funcionament normal i quotidià. Entre altres, també hi ha trastorns psiquiàtrics que produeixen patologies mentals, trastorns infantils deguts al fracàs escolar, trastorns econòmics a causa de la crisi actual, trastorns afectius pel trencament de les relacions humanes… Algun consell per a prevenir?
De trastorns i patologies n’hi ha hagut sempre, amb tecnologia i sense, precisament perquè som humans. Hi ha gent obsessionada amb el sexe. I això no vol dir que el sexe sigui dolent, de fet, sense sexe no hi hauria humanitat. N’hi ha que estan obsessionats amb els calés. El millor consell per a evitar les patologies és tenir una vida sana.
Un canvi significatiu que ha obert noves perspectives i ha alterat la comunicació, el llenguatge i la immediatesa són les noves tecnologies. Com adaptar-nos a la xarxa sense trasbalsos?
En primer lloc, acceptar-la (en lloc de negar-la o mirar-la des del prejudici o amb una actitud negativa), i en segon lloc, anar-la incorporant progressivament, buscant casos i usos concrets on ens ajuda i ens potencia. Fer servir les coses pel seu grau d’utilitat, i no pas per moda o mimetisme. Com diu la dita: «A poc a poc i bona lletra».
Assumpta Sendra