Un món esberlat que mostra unes entranyes com d’una magrana de bronze no deixa indiferent l’observador. L’escultura està situada al bell mig dels jardins del Vaticà.
Les esquerdes d’aquesta bola deixen entreveure a l’interior una altra bola també trencada que sembla que vulgui emergir de la cuirassa. Potser es podria aplicar a la vida habitual de la societat i de les persones en concret. Quants reptes, somnis, projectes, inquietuds, forcegen per sortir a la llum!
Qui no ha dit «el món està trastornat?» Potser a vegades ho diem referint-nos a una mena de bogeria col·lectiva. Els trastorns, sovint, s’entenen com una lletjor. No és això. A molts els agradaria que aquesta bola fos uniforma i sense escletxes, però el nostre món no és així. L’hem d’acceptar, millorar, renovar i fer créixer, precisament perquè som conscients que els innombrables trastorns que viu la societat ens reclamen que ens hi impliquem. No podem pas lliscar per damunt de tants fets que ens qüestionen habitualment, ni tampoc ens hem de deixar engolir per unes estranyes rodes dentades com les que ens mostra l’escultura.
Si els nostres avantpassats i nosaltres haguéssim passat de llarg davant dels canvis, aquest món no diria res a ningú ni, menys encara, harua crescut.
Josep M. Forcada