L’art, dins de tantes definicions com té, és la capacitat de fer visible allò invisible. És a dir, de traduir en imatges, sons, textures, olors, sabors, paraules… aquells pensaments i emocions que habiten l’ésser humà.
La poesia, com la literatura en general, té la capacitat de produir imatges amb la seva primera matèria: les paraules. Em ve a la memòria el Tapis de la Creació, que es troba al Museu de la Catedral de Girona. Aquesta peça és una esplèndida obra d’art romànica que representa el moment en què Adam va posant nom a la realitat que l’envolta.
Doncs sí, l’ésser humà habita el món a través de les paraules. Se’l fa seu a mesura que el va anomenant. I, en anomenar-lo, se’n va fent una imatge dintre seu. I és mitjançant les paraules que formen xarxa en la seva ment, com pot evocar la imatge d’aquella realitat, encara que no la tingui davant dels ulls.
Les paraules, a més d’evocar records, poden encarnar allò inaudible, poden fer-se portaveu de realitats que encara estan dipositades a l’interior de cadascú.
La vida dins del poema
Però, què fa que un conjunt de paraules, o a vegades una de sola, sigui poesia i un altre no? Crec que són dues coses: la intenció d’aquestes paraules i la seva història.
La intenció té relació amb el fi últim, amb el per a què, amb la seva raó d’ésser. Quantes vegades trobem una paraula que, dita d’una manera vol elogiar i dita d’una altra vol fer mal! O bé quants termes hi ha que per a una branca de la ciència signifiquen una cosa i per a una altra, una de diferent.
Totes les paraules que componen un poema tenen la intenció de conviure entre elles per crear un univers. Cada poema és un univers. És com una pel·lícula amb escenaris, història, personatges, drama intern, desenllaç. Hi ha, o hi hauria d’haver, una unitat interna en cada poema.
De fet, la intenció, el fi últim de la poesia, es la unió. Aconseguir la unió d’allò que s’ha viscut amb allò que s’ha escrit. És a dir, la coherència. Que allò que jo estic escrivint en un poema, sigui això que estic sentint respecte al que m’està passant.
Jo crec que com més coherència hi ha, més universal és el poema. És a dir, que més persones el podran copsar i acostar-se a sentir allò que jo vaig viure en el moment que l’escrivia.
La capacitat d’evocació de l’ésser humà
li permet cercar la bellesa en el món que l’envolta
i aquesta trobada fa que allò invisible es torni sensible.
Història. També cada poema té la seva història. Ha nascut en un moment determinat, sota unes condicions concretes. Aquest punt de materialitat, d’existencialisme, li dóna un arrelament en la realitat. Si no, es corre el risc de trobar-se amb paraules superposades que potser fan bonic, però que no volen dir res, que no evoquen res que ha passat.
El lector d’un poema no necessàriament ha de saber com va néixer aquest poema, però sí que pot experimentar, en llegir-lo, coses semblants al que va viure qui el va produir.
Cada poeta té la seva manera d’interpretar la realitat i traduir-la en versos, això fa que ens identifiquem més amb uns autors que amb uns altres. Depèn de l’afinitat que hi hagi entre el poeta i el lector, tal com succeeix amb la pintura, la música o qualsevol disciplina artística. I tal com passa amb els que expliquen acudits, ens poden agradar més uns que d’altres.
Potser una persona és romàntica per naturalesa i s’identifica amb els autors del segle xix. O, probablement, s’estima més el minimalisme del poema japonès, o l’elaboració del renaixement i el barroc, o l’interdisciplinarietat de la poesia del segle xxi.
La vida dins del poema és la convivència de les paraules que l’habiten. Cada mot té la seva biografia. Cada paraula ha nascut en un moment concret de la història, sota unes condicions precises. Després, aquesta paraula ha tingut la seva evolució, ha patit canvis de pronúncia, significat, ortografia, accepcions noves que se li han anat enganxant al llarg de la seva vida. És per això que en una composició poètica, per petita que sigui, hi batega vida, és un prisma que reflecteix una part de la realitat i irradia llum.
La imaginació, és a dir, la producció d’imatges, és un dels trets més característics dels éssers humans. Sens dubte, la paraula és el mitjà en què més es conrea aquesta producció. La imaginació és possibilitat de canvis, tant socials com personals. La imaginació també és l’àmbit on podem projectar-nos per traçar el nostre camí d’una manera lliure i creativa.