Lluís Vallvé i Cordomí és mestre d’educació visual i plàstica, ha compaginat la docència i la formació.
El seu treball de reflexió li ha valgut el reconeixement de diversos premis i guardons. Ha publicat el llibre Ha de ploure cap amunt, en què es fa impossible destriar les vivències de les reflexions i que convida a repensar l’educació.
LES ARTS SÓN UN MOTOR INDISPENSABLE DE L’EDUCACIÓ
«No hi ha lectures equivocades sinó lectures personals que es complementen i que, si es posen de costat, s’enriqueixen.»
En el llibre Ha de ploure cap amunt aprofundeix en la importància que tenen tots els llenguatges per a expressar-nos. Com s’aprèn a llegir imatges?
Tots els llenguatges requereixen un aprenentatge: Com s’aprèn a parlar? Com aprenen els petits el llenguatge del seu entorn? Els petits aprenen a parlar i a entendre el que els diuen tot jugant. A partir de les primeres experimentacions sonores i en funció de la resposta que troben en el seu entorn, a poc a poc van construint el seu llenguatge. Així, aquesta capacitat de jugar amb els sons primer i amb les paraules després, els permetrà anar millorant el seu coneixement de les regles del llenguatge. No és estrany trobar un infant de parvulari que sense haver estudiat les conjugacions construeixi algun temps verbal en funció d’un patró gramatical regular. Així podem sentir com diuen: «jo corrava molt» per dir «jo corria».
Però els llenguatges artístics, com es van adquirint? Si un infant no sentís parlar, si no hi hagués ningú que li digués res o que respongués als seus assajos sonors i comunicatius no aprendria a parlar. De la mateixa manera, sense el context adequat no aprendrem a llegir l’entorn visual.
Com podem aprendre a llegir imatges? D’entrada creant un entorn visual ric al seu voltant, acompanyat d’un clima que afavoreixi l’observació i, alhora, facilitant la lliure experimentació del dibuix i de la creació d’imatges. Ara bé aquestes dues premisses han d’anar acompanyades d’una resposta de l’entorn: algú que respongui als assajos dels infants i que comparteixi les seves lectures amb ell.
Diu que l’art és el motor principal. Com treballar-ho?
Les arts són un motor indispensable de l’educació, perquè les arts ens aporten la història de la humanitat, la història del pensament a partir de l’experiència dels artistes. Per tant, mentre contemplem una obra d’art posem en diàleg la pròpia experiència i el propi context amb l’experiència de l’artista i el context que ha fet possible l’obra.
L’obra d’art, que és una font primària d’informació i, doncs, de valor pedagògic incalculable, també és una porta oberta al diàleg, ens permet fer dialogar la sensibilitat de l’artista amb la de l’espectador actiu establint ponts al llarg del temps i de les cultures. A més, els llenguatges artístics a l’escola ens permeten treballar conjuntament els coneixements i les emocions, ens ajuden a desenvolupar totes les capacitats de la persona globalment i a descobrir formes d’expressió i comunicació.
Per què aquest títol: Ha de ploure cap amunt?
De fet el llibre es deia inicialment Memòries desendreçades d’un mestre de plàstica. Amb aquest títol volia recollir que l’ordre de les vivències no era cronològic ni el de les reflexions conceptual. Amb el títol volia explicar que no pretenia fer un tractat, però el resultat del llibre va quedar més estructurat del que preveia quan el vaig començar a escriure. Per altra part, sembla que la paraula ‘desordre’ no ven i l’editorial demanava un canvi. Va ser llavors que em vaig plantejar donar la paraula, també en el títol, als infants de qui tant he après al llarg d’aquests anys i que el llibre en certa manera és el que vol recollir.
Vaig triar aquesta frase d’un infant de cinc anys que es va adonar que per a aconseguir l’efecte de pluja havia de fer els traços al revés de la direcció de les gotes i em deia: Ha de ploure cap amunt! Quina expressió! Em sembla que és capaç d’explicar moltes de les coses que penso sobre educació: que potser les coses han de canviar, que potser per a aconseguir el que volem ho hem de fer ben bé a l’inrevés… em semblava tota una declaració d’intencions, una bona manera de començar una reflexió.
L’escola, com ha de dissenyar el projecte curricular per a realitzar aquest aprenentatge?
Currículum, aquest és el quid de la qüestió. Sovint el currículum de l’àrea d’educació artística és un dels punts més febles dels centres educatius. Hi ha centres que basen la seva programació en les tècniques que cal aprendre. D’altres se centren en els elements bàsics de l’alfabet plàstic: el punt, la línia… Hi ha qui prefereix organitzar-ho a partir d’activitats que treballen diferents procediments. Per altra part hi ha centres en què el treball productiu és el fonamental, mentre que per a d’altres, l’observació i lectura d’obres d’art és un element primordial. De vegades aquestes diferents formes organitzatives del currículum poden conviure dins el mateix centre educatiu. A l’hora de fer les meves programacions, al llarg dels anys he anat patint d’una tendència o d’una altra. Sempre em costava programar i decidir com organitzava l’aprenentatge al taller. Així, al llarg dels anys he assajat nombroses programacions que a l’hora de la veritat no complia mai, perquè el fet creatiu és obert per definició. Això no vol dir que aquest procés no hagi de ser rigorós, que no hi hagi uns continguts, uns procediments o unes capacitats a treballar.
La veritat és que no em vaig adonar de com realment treballava fins que em vaig dedicar a observar i a analitzar sistemàticament els treballs i les propostes que m’adonava que funcionaven millor. Què tenien en comú aquelles activitats o propostes que valorava com a satisfactòries? Vaig descobrir que bàsicament sempre estàvem fent el mateix: Observar l’entorn i les pròpies sensacions, sentiments i preocupacions. Experimentar, fer proves de materials, tècniques i formes expressives i comunicatives. Reflexionar a partir de les pròpies experimentacions i de les dels companys, compartint i socialitzant les descobertes. Contemplar i analitzar els referents culturals, els treballs dels artistes per descobrir el seu joc i incorporar-los als processos del taller. Encetar processos expressius, elaborant les pròpies obres, materialitzant els processos creatius encetats en el procés de recerca. I, finalment, crear situacions d’exposició i lectura d’aquestes noves creacions amb diferents nivells de formalitat. Des de valoracions i comentaris amb els companys de taula o classe fins a exposicions o publicacions d’àmbit més públic.
Per què m’havia costat tants anys identificar una estructura que ja feia servir d’una manera intuïtiva? El problema és que tot això no sempre es produïa en el mateix ordre ni amb la mateixa intensitat i que, de vegades, aquest conjunt d’ingredients que anomeno seqüència d’aprenentatge es produïa tot en una única sessió i que, en canvi, altres cops podia durar setmanes.
“Els llenguatges artístics a l’escola ens permeten treballar conjuntament els coneixements i les emocions, ens ajuden a desenvolupar totes les capacitats de las persona globalment “
Cal construir el coneixement i cal educar la sensibilitat. Quin és l’ordre més adequat per a aprendre i comprendre?
Justament aquesta és la qüestió que encetava en la pregunta anterior. Per què s’ha de separar coneixement, sensibilitat, pensament, acció, sentiment i raó? Si creem situacions comunicatives i de reflexió facilitarem la relació entre els sentiments, les vivències, les emocions, la reflexió, el coneixement i la intuïció.
Cal anar construint coneixement a mesura que ens expressem, tot descobrint pel camí els múltiples jocs que han fet servir els artistes al llarg dels anys, i alhora també cal descobrir les preocupacions de la societat al llarg del temps i posar-les en diàleg amb les pròpies preocupacions. Organitzar les classes en funció d’aquestes reflexions, d’aquesta funció expressivocomunicativa obre les portes a un canvi molt important que ens permet passar, fent una comparació, de la cal·ligrafia (tècniques i habilitats) a la descoberta d’un llenguatge i, si aprofundim més, a l’art.
Les imatges són presents arreu i darrere de cada una hi ha un missatge i, a més, la presència dels símbols que pretenen comunicar. Quines són les pautes per a saber llegir i interpretar correctament les imatges?
Davant les imatges cal una mirada oberta que entengui l’entorn visual com una pregunta més que com una resposta. Els patrons tradicionals per a valorar les imatges, igual que les obres d’art, ara ja no serveixen. Jutjar l’obra per la seva bellesa ja no és l’única forma de valorar. Reconèixer l’art per l’habilitat o el domini de l’artista ja no és l’element determinant. Què significa? Què vol dir? Quant val? Són preguntes que sovint ens porten a carrerons sense sortida, especialment en l’art contemporani.
Per a poder-nos apropar al món visual cal fer-ho sense prejudicis, oberts a rebre una experiència, deixant-se interpel·lar. L’art contemporani és una invitació a la reflexió. Més que contemplar l’obra, el que cal és acostumar-se a descobrir què ens passa a cadascú de nosaltres davant seu.
En el llibre explica diferents tipus de mirada que tots exercim: mirada cap enfora, una mirada cap a l’interior i cap a l’entorn social. Com descriu cada una d’aquestes mirades?
Per a mi una de les mirades més importants és fer servir les manifestacions artístiques de mirall, per a veure a través seu, per a construir la pròpia identitat a través de la reflexió, els sentiments i les evocacions que ens provoca. Conèixer el context de l’artista i de l’obra ajuda a establir uns diàlegs més elaborats, alhora que, si som capaços de mirar prou estona per a fer una descripció objectiva del que veiem, ben segur que la primera percepció es veurà modificada i enriquida.
Tots som observadors i cada mirada és subjectiva, ja que hi ha molts factors que hi influeixen. Com sabem que la lectura és vàlida?
Diguem-ho a l’inrevés: quina mirada no és vàlida? Qui pot estar equivocat si expressa el que sent o el que li provoca una experiència estètica. Tothom és competent per a expressar els seus sentiments i les seves emocions. Aquesta és la clau per a començar a llegir les obres dels artistes, els treballs dels companys o companyes o l’entorn visual que ens envolta. Cal fer adonar que tots som competents per a opinar.
Tots portem la nostra motxilla que entra en diàleg amb la proposta de l’artista, i això fa que cadascú aporti i construeixi la seva visió personal, i alhora complementària de les dels altres. Així l’art també ens ajuda a compartir veritats, la veritat de cadascú. No hi ha lectures equivocades sinó lectures personals que es complementen i que, si es posen de costat, s’enriqueixen.
Com verbalitzar tot allò que mirem, què suposa elaborar un procés a partir de l’observació per poder fer una anàlisi acurada?
Compartir múltiples visons, això que pot semblar tant fàcil, en realitat no ho és, requereix una mica de gimnàstica. Cal fer molts exercicis per a anar posant nom a les tècniques, als procediments, a les emocions i als sentiments. Cal aprendre a parlar i a parlar d’art d’una forma personal.
És bo comentar sistemàticament el treball dels companys i companyes de classe de la mateixa manera que comentem les obres dels artistes que anem treballant. Per a fer-ho cal crear un clima de confiança i respecte. Ningú no parla de sentiments, emocions i vivències si no hi ha el clima adequat. D’altra banda cal acostumar els infants a criticar les obres dels artistes i les dels companys. Això vol dir també acostumar-los a rebre crítiques. Per a fer-ho cal crear l’hàbit i una metodologia que faciliti no personalitzar les crítiques i que ensenyi a fer-les d’una manera constructiva. Ens hem d’acostumar a dir el que pensem sempre argumentant el perquè. I si es tracta d’aspectes en què es discrepa, acostumar a fer propostes.
Fer una lectura d’una imatge i crear-ne requereix ser creatiu? Com s’aprèn la creativitat?
Quan un company ens explica les vacances o quan llegim una notícia al diari cal imaginació per a apropiar-nos l’experiència del company o per a prendre consciència de l’abast de la notícia. La lectura d’imatges, i especialment en l’art contemporani, és en certa manera un acte creatiu que complementa i acaba el procés de creació de l’artista i dota les obres de sentit en tancar el cercle comunicatiu.
La creativitat és una capacitat que, malgrat estar molt ben valorada en els idearis de tots els centres educatius, quan mirem com es concreta en mesures, accions i propostes es fa difícil d’identificar.
Per a ensenyar a ser creatiu només cal deixar espai a dues paraules: «i si…».
Dues paraules que de petit jo vaig aprendre que a l’escola no es podien dir, perquè et responien ràpidament: «No diguis bajanades» o «Això ja ho vam provar i no va funcionar…».
Per a fomentar la creativitat, només cal deixar espai perquè aquestes dues paraules ens facin brillar els ulls, a infants i mestres, i ens empenyin a encetar recerques, ens empenyin a aprendre plegats.
I si…
Assumpta Sendra