A qui beneficia, el voluntariat? Vet aquí una bona pregunta. Normalment, de seguida se’ns acut de pensar en el bé que reben els destinataris d’una acció desinteressada.
I és ben veritat que en reben un gran benefici. Pensem en les classes de llengua, en els grups d’integració, en l’acompanyament i l’animació de gent gran, en el reforç escolar, en els intercanvis de coneixements, en l’educació en el lleure, en la dinamització cultural, social… i també, en un àmbit totalment informal, en l’atenció als pares grans, en la dedicació de tants avis i sobretot àvies als néts, en la infinitat de col·laboracions entre veïns, en les visites als qui no poden sortir… i un llarguíssim etcètera. Però l’experiència ens demostra que el qui més es beneficia d’una acció de voluntariat és, sobretot, el qui la fa, el mateix voluntari o voluntària.
A més de molts beneficis concrets, com ara el que aprenem, les relacions que establim, el temps que omplim de sentit…, quan hem fet alguna cosa per un altre amb llibertat i generositat, a canvi de res, la veritat és que experimentem una satisfacció especial, molt més gran i més fonda que altres satisfaccions d’ús corrent.
Certament, fer coses bones i interessants per als altres ens aporta una bona dosi d’alegria, i l’alegria té un dinamisme energètic enorme. Qui no vol estar a prop d’una persona que està vitalment contenta? I ja es veu que una cosa és estar circumstancialment content i l’altre és estar-ho vitalment. En el primer cas, l’alegria és inestable, puja i baixa, qualsevol fotesa pot fer que se’n vagi en orris; en el segon, neix de dins, de la meravella de palpar el doll de vida que pot arribar a brollar misteriosament de dins d’un mateix. Un cop aquí, sempre des de la llibertat, qualsevol servei deixa de ser carregós i els sentiments d’obligació o de pèrdua queden escombrats per la força i el «poder» que un experimenta. Tots coneixem moltes persones que, malgrat tenir de tot –salut, cultura, capacitat, diners…–, sembla que vagin sempre cobertes amb un lleu vel de tristesa. Sempre m’ha semblat que, si donessin una mica més d’allò que tenen i són, l’alegria de fer-ho els esquinçaria aquest vel apagat, com el sol esquinça i fon en ben poca estona les boires matinals que cobreixen els fondals a muntanya.
Tenir i donar; donar i tenir
«Només tenim el que donem». No sé qui és l’autor d’aquesta frase memorable, però sigui qui sigui, trobo que mereix l’homenatge de tothom. I el millor homenatge podria ser simplement experimentar-ho, perquè quan ho fem, descobrim ben bé que és així.
Aquesta constatació té un gran valor, especialment avui, ja que pot ser il·luminadora i molt útil per a una part considerable de la nostra societat, benestant –encara que estigui acoquinada per la crisi– i amb una tendència marcadament garrepa. Entre el comú de la gent, salvant les honroses i no escasses excepcions de sempre, encara hi ha molta por de donar, en tots els aspectes, tant de donar diners, com temps, com col·laboració, com una oportunitat… perquè hi ha molta por de perdre, de quedar-se sense. I fer l’experiència que donar no és perdre sinó guanyar, pot ser alliberador. Pot esquerdar i ensorrar uns esquemes falsos que ens retenen i que dissequen moltes de les nostres capacitats, i ens pot obrir de bat a bat les portes a viure d’una manera nova, millor i molt més gratificant, des d’un altre punt de partida: «és quan dono que realment tinc!».
Si veig i palpo que donar no és perdre sinó guanyar, puc donar tranquil·lament sense por de ser «masoca» o de tornar-m’hi. Al contrari: dono perquè és enriquint els altres que m’enriqueixo jo; dono perquè és beneficiant els altres que em beneficio jo; dono perquè els altres s’ho passen bé i jo segurament encara més.
Hem de reconèixer que hi ha algunes persones entregades als altres amb unes maneres de treballar tan exagerades, sense consciència dels propis límits ni gota d’alegria que, només de veure-les tan estressades, tan aclaparades, tan «menjades» pel seu compromís amb els altres, en comptes d’engrescar a fer el mateix, fan venir ganes de prendre’n distància, si més no per mantenir la possibilitat de continuar vivint.
Evidentment, el voluntariat no és «matar-se» pels altres: és viure de manera que tots –els altres i jo– visquem, i visquem més bé. I això no és perdre, sinó guanyar.
Donar aporta
Estar disposat i disponible és el principi d’un creixement progressiu i imparable, perquè tota invitació a aportar alguna cosa és una invitació a treballar-la i, d’alguna manera, a fer-la teva prèviament. Ningú no pot donar allò que no té. Per exemple, com podríem fer una classe d’una matèria sense saber-ne ni un borrall? Quan se’ns planteja la conveniència de fer alguna cosa, se’ns desperta en primer lloc l’interès de preparar-nos. Quantes coses hem llegit gràcies a una col·laboració que ens han demanat? Sense aquella invitació, segurament no hauríem après res de tot allò.
Si et demanen de preparar un tema determinat per a un grup, t’hauràs de documentar buscant continguts, opinions…, i, per dintre, també hauràs de rumiar què en penses, d’allò, quina experiència en tens, quins sentiments et genera… I després ho exposaràs de la millor manera que sàpigues. El grup segur que sortirà beneficiat de la teva recerca –encara que potser alguns s’adormin…–, però el qui s’haurà enriquit més en la preparació i l’exposició d’aquest tema, indiscutiblement, seràs tu.
El qui ha fet repetidament aquesta experiència està sempre disposat a col·laborar amb el que bonament pot, perquè sap del cert que la seva aportació serà una nova possibilitat de créixer i d’enriquir-se, a més de beneficiar sense cap mena de dubte una persona o tot un grup.
La qüestió de la felicitat
Aquí em sembla que ve a tomb parlar una mica de la felicitat, un tema que trobo que ens faria bé de pensar o repensar de tant en tant.
Quina idea, formulada o no formulada, tenim de la felicitat? Massa gent en té una imatge molt infantil i irreal: que no passi res que trenqui la calma, que no hi hagi ni problemes, ni conflictes, ni dificultats, que tot ens vagi sempre bé, és a dir, com jo havia previst… En broma, ens vindrien ganes de dir: «Sí, home!, i que cada any em toqui la grossa, que només plogui quan duc paraigua i que, per miracle, tot i tenir-ho tot de cara, no em torni estúpid, que ja és molt demanar!». Potser no ho formularan amb aquestes paraules, però la veritat és que en les expectatives de molts hi ha, implícita, una idea semblant de felicitat.
I la felicitat no és això, ni la vida és així, per sort! Les dificultats, les limitacions i els conflictes formen part del nostre viure, i la gràcia no està a suprimir-los, sinó a gestionar-los tan bé com sapiguem, de manera que en comptes de fer-nos mal ens facin bé: ens ensenyin, ens ajudin a ser més realistes, més flexibles, més resistents…
També n’hi ha que busquen la felicitat amb desfici, com si es trobés en això o en allò, però la felicitat no és pas un producte que es pugui aconseguir, sinó un fruit. No l’obtenim, sinó que, com totes les coses gratuïtes, hi arribem. De fet, només la tastem quan d’alguna manera superem l’ansietat de trobar-la sigui com sigui. Ve sola quan ens oblidem una mica del nostre desig ansiós de realitzar-nos i col·laborem gratuïtament a la realització dels altres.
Per això, quan som capaços de fer alguna cosa pels altres a canvi de res, bon senyal: comencem a anar bé!
Eulàlia Nuet i Badia
Correctora de català i voluntària
eulalianuet@arrakis.es