És mediador, reconegut internacionalment, expert en construcció de pau i resolució de conflictes. Ha participat en processos de pau de països com Somàlia, Irlanda del Nord, Nicaragua, Colòmbia i el Nepal. És professor de Construcció Internacional de Pau a la Universitat de Notre-Dame, als Estats Units. Ha publicat molts llibres sobre resolució de conflictes i mediació, entre altres: Els anomenats pacifistes. La no-violència a l’Estat espanyol; Transformació de conflictes: petit manual d’ús; i l’últim que ha publicat en espanyol és La imaginación moral. El arte y el alma de construir la paz. El seu darrer llibre publicat, l’ha escrit juntament amb la seva filla.
EL CONJUNT D’ACCIONS CREA CANVIS
En la seva conferència va explicar la metàfora de la taula per a mitjançar amb dos límits concrets: el nombre reduït de persones i el temps breu per a aprofundir. Com resoldre aquests dos límits?
La intenció de la taula és que s’han d’obrir més espais públics, de participació. Com a exemple vaig exposar, en la meva conferència sobre la realitat conflictiva del Nepal, en què estem treballant, que la intenció és que la gent aprengui a dialogar d’una forma diferent, però que, alhora, apren gui quins són els processos que s’estan utilitzant a un ni vell més alt, és a dir, polític. La principal limitació que he vist és com connectar el treball comunitari amb el de més alt nivell. Hem trobat, tanmateix, que és possible visualitzar enllaços que es poden fer entre els nivells, però a vegades es poden obrir espais de més participació. Una forma és allò que alguns anomenen consultes, que funcionen si els qui hi vénen estan realment disposats a escoltar. He viscut diferents situacions conflictives que depenen de les negociacions, dels líders, de la taula, de les rondes, dels pactes, dels processos llargs…, en els quals s’aconsegueix una taula amb un equip facilitador, però no hi ha possibilitat d’anar més enllà de la taula.
Un cop a la taula, què passa?
Sovint, el que falta és una conversa significativa d’allò que es vol aprofundir i que les persones aconsegueixin dir allò que les preocupa, que arribin a escoltar-se. També succeeix que, sovint, la persona que presideix la taula està molt distant. Una conversa és com ara el que fem nosaltres, que quan tu parles jo escolto, i a la inversa; és a dir: la vibració de la teva veu m’arriba. Quan jo parlo a la taula que és lluny, la meva veu cau en el buit i es produeix un monòleg, per això el més necessari és crear espais que convergeixin entre els processos polítics i les preocupacions de les comunitats.
Hi ha moltes formes variades de transformar el conflicte. Com enllaçar el treball dels de dalt, els polítics, amb el nivell més intermedi de la ciutadania?
Això té relació amb les teories de canvi que tenim. La teoria de canvi dels polítics és que la realitat canvia quan ells ho decideixen, però depèn dels contextos de conflictivitat. La participació només es busca un cop presa una decisió; no es busca com a forma d’alliberar o d’informar. En altres paraules: si un comença amb la teoria de dalt, el suggeriment és que entenguin la importància d’espais de consulta més àmplia de públic que informi, no solament que rebi. Allà una de les moltes queixes que tenim és que la gent només és receptora, i a vegades el que han de rebre no és el que els agradaria escoltar. També hi ha la teoria de baix a dalt, que reprèn dos principis bàsics: el primer, que cal augmentar el sentit de respon sabilitat; som responsables, car no esperem que sempre ens ho donin ja tot preparat. I el segon, que la pau sos tinguda requereix més participació. Aquests són els principis clau per a començar la teoria de canvi.
“Un no construeix un pont començant enmig del riu, un sempre constitueix el pont sortint d’una o altra de les vores. El que jo cerco en el meu treball no son persones neutrals, el que busco son persones ben arrelades, fins que tenen la vida i la mirada des d’una perspectiva concreta”
On comencen aquestes teories de canvi?
Comencen per afrontar la conflictivitat. Cal diferenciar entre el contingut del conflicte i el context relacional que permeti abordar d’una manera diferent el que han estat els continguts problemàtics. Però hi ha altres models. Aquí hi ha el límit i el repte. Massa sovint es fa un treball comunitari sense un ressò social. Som poc estratègics en l’àmbit comunitari i també en el de les ONG, que a vegades tenen un paper intermedi. Ens preocupa fer bé els treballs comunitaris, però falta l’estratègia de preocupar-nos de fer grans canvis en el camp social. A més, hi hem d’afegir les competències i recursos de cada grup, que intueix que allò que fa és el millor. Ens manca una visió d’interdependència, és a dir, convergir; i quan es convergeix es comença a crear el canvi. Això és el que ens han ensenyat els estudis empírics després de vint anys. L’esforç d’un no es pot atribuir causa-conseqü.ncia, sinó que hem de contribuir al sistema, perquè és el conjunt d’accions el que crea canvis.
Actualment parlem de crisi de valors. Quins són els valors que entusiasmen per a ser constructors de pau?
Els desafiaments són enormes. Un d’ells és l’empatia, ja que la gent està molt apàtica, perquè creu que no hi pot haver una conversa significativa i que pugui produir un canvi. L’apatia té moltes formes: un cert passotisme, només el compromís del meu vot… El que importa és la qualitat de la implicació i que siguin espais accessibles amb un diàleg significatiu que aprofundeixi les nostres experiències i creï espais amb un intercanvi. En una gran trobada amb centenars de persones hi ha la dificultat d’una conversa significativa, es produeix la pregunta-resposta amb molta rapidesa. L’ideal és haver de reformular per a intercanviar i perquè hi hagi una intencionalitat amb relació en el temps que va més enllà d’una sola conversa.
Quines actituds són necessàries per a crear canvis?
En el meu darrer llibre parlo de la metàfora del so, molt necessari en el procés d’escolta en un conflicte, perquè quan escoltes de prop, a vegades, un diu: «no tinc veu, ningú no m’escolta». La sensació de no tenir veu té dos aspectes importants: és la queixa d’expressar «em sento exclòs»; i l’altre és gairebé literal: quan jo formulo una paraula va per vibració, quan parlo d’accessibilitat, parlo d’un espai on jo percebo i experimento. Quan jo parlo hi ha qui m’escolta i em rep; això és la conversa. El que tenim sovint avui són converses gens significatives.
Un altre aspecte és que quan jo estic en un lloc on hi ha diferències fortes, aquell és un espai segur, perquè hi ha res pecte. L’arrel etimològica de la paraula respecte significa mirar, és la mateix d’espectador; re vol dir que jo miro per segona vegada, i això em donarà la dignitat que em mereixo. També podem contribuir a crear canvis des de la sinceritat. El que falta en moltes converses, en les qual hi ha l’espai i el temps, és el respecte i la sinceritat: ser cada vegada més qui sóc sense cap manipulació. Encara que tinguem desacords, jo respecto la teva sinceritat. Això afecta i fa falta tant en els espais privats com públics.
Com podem intervenir per a transformar el conflicte?
No hi ha receptes màgiques. Però sí que es poden afegir més teories de canvi. Hi ha la teoria de donar exemple. El més fàcil és començar-ho a aplicar a petita escala per a després aplicar-ho a gran escala. Si la teoria de l’exemple funciona, crea ressò i a vegades va de pressa. Aquest fenomen també es produeix en qualsevol problemàtica o conflicte. Una situació concreta serien les escoles que tenen problemes de violència; l’escola que demostra una innovació davant d’aquest fenomen crea ressò.
La teoria de canvi no és preocupar-te de tenir una política, sinó que quan identifiques que alguna cosa funciona és perquè estàs responent a la teva realitat. El que passa és que la teva realitat també està compartida amb altres i tot és molt ràpid. Allò local és l’universal. Aleshores cal treballar bé el problema, perquè si aconsegueixes innovar alguna cosa, en el seu moment s’estendrà.
Assumpta Sendra
[yellow_box]
Durant la conversa amb un llenguatge proper davant la diversitat de conflictes complicats, va explicar diferents models i patrons d’una manera detallada i il·lustrativa, amb dibuixos, l’experiència del Nepal, un lloc on fa vuit anys que està treballant, del seu compromís de deu, amb més de quaranta viatges. Un dels processos en què treballa és en l’àmbit comunitari, pel que fa a la conflictivitat que es genera respecte als recursos naturals, sobretot els boscos, l’aigua i les terres. Expressà que «no hi res fàcil ni ràpid, a l’hora de buscar una forma de transformació social més àmplia, i que no es redueix simplement a resoldre una disputa».
Al Nepal hi ha els kamaya, que és un grup molt especial que prové de l’esclavitud. Ara estan en procés d’alliberar-se, però un cop alliberats no tenen on anar i, per tant, comencen a circular sense terra i han d’anar on hi ha aigua per a poder sobreviure. A partir d’aquesta situació es crearen noves metàfores, per exemple, la d’una aranya, perquè, lentament, va teixint els punts d’ancoratge d’espai on posa la seva seda. Cada grup d’aranyes és de sis persones de la comunitat, i dues persones de cada grup involucrat van circulant fent la teranyina. La forma d’entrar a cada grup és a través de la confiança i el diàleg. Aquest treball d’aranya va ser un experiment pràctic: ells mateixos han creat un model d’acció participativa perquè havien creat l’encontre amb cada grup facilitant una trobada comunitària.[/yellow_box]