Neix el 9 de juny de 1930 a Barcelona. Casat amb Marta Ferrusola, amb qui té 7 fills. És President de Catalunya durant 23 anys (1980-2003). La seva tasca política sempre va anar acompanyada d’una forta expressió intel·lectual que, entre d’altres, li ha permès escriure diversos llibres que plasmen bona part de les seves inquietuds. Destaquem les seves dues obres titulades: Jordi Pujol. Memòries (1930-1980) i Jordi Pujol. Memòries (1980-1993). En el primer volum recull des de la seva infantesa, joventut i formació de la seva personalitat: vincles familiars, la guerra, els estudis… fins l’any 1980, en què és elegit President de la Generalitat. El segon volum comença amb la investidura fins el seu relleu Convergència.
NO DONAR LA VIDA PER ACABADA
“L’envelliment actiu és no quedar-te situat com un espectador passiu, sense iniciativa.”
El 2012 està declarat com l’Any Europeu de l’Envelliment Actiu. Què és per a vostè l’envelliment actiu?
No podem evitar fer-nos vells! Però l’envelliment actiu és no quedar-te situat com un espectador passiu, sense iniciativa. Però això depèn de molts factors: el primer i el més prioritari és tenir salut, malgrat hi ha persones grans que tenen salut i elles mateixes s’arraconen perquè diuen que ja en tenen prou. Depèn de si hi ha raons per viure, objectius… La forma de viure quan ets vell, normalment, ve condicionada pels precedents que has tingut, perquè si per exemple durant 70 anys no has trobat cap raó per viure és difícil que sorgeixi de cop en aquesta edat, malgrat alguna vegada ha passat que descobreixes una raó per viure.
També influeixen els entorns perquè hi ha entorns que t’animen, que et donen possibilitats i contribueixen a que puguis ser creatiu. En canvi, hi ha entorns que t’ofeguen. L’envelliment actiu és no donar la vida per acabada. És a dir, encara no has arribat al final de trajecte i pensar que pots fer altres coses, diferents a les que feies abans.
Alguns especialistes parlen d’envelliment productiu i d’envelliment satisfactori. Quina lectura en fa d’aquestes connotacions?
El més ideal per començar és que la persona gran tingui la satisfacció de viure i això farà que tot el que faci sigui satisfactori. El que més agrada quan ets vell és sentir-te útil i això podria ser envelliment productiu. Mai s’ha de fer res que sigui forçat, però també hi ha persones velles que segueixen produint perquè en tenen necessitat.
Vostè ha complert els 81 anys, com ho fa per mantenir-se tan actiu?
M’he esforçat per mantenir-me actiu i productiu, i si tot això dóna satisfacció millor. Segurament, com deia abans, això és degut a la meva vida precedent, condicionat per l’entorn ja que segueixo tenint objectius tant individuals com col·lectius, objectius familiars, vitals… La meva vida té un sentit. Per exemple, quan jo vaig plegar de ser president, el dia 20 de desembre de 2003, un periodista em va preguntar: “Demà que farà?”. La meva resposta va ser: “encara no ho sé ben bé, però si que sé que demà m’he d’aixecar d’hora”. Jo em vaig proposar no sortir tard de casa, sinó començar la jornada de bon matí i això ho vaig mantenint. No endropir-se i, sobretot, tenir coses a fer i que algunes depenguin de tu.
Avui també és 20 de desembre, quina coincidència, han passat vuit anys!
Doncs segueixo pensant el mateix i sobretot, tenir compromisos fa que et mantinguis actiu.
Com es pot promoure un envelliment saludable per millorar la qualitat de vida?
A partir d’una certa disciplina. Per exemple fer exercici, caminar… ho dic però jo no ho faig i cada dia hauria de caminar tres o quatre quilometres. Fer alguns tipus d’activitat, des de la petanca, jocs, activitats intel·lectuals, anar al cinema, escoltar música… Tenir una actitud oberta i receptiva, no tancada. Però li he de confessar que jo moltes d’aquestes coses no les faig. També és necessari la prevenció mèdica,
Sabem que des que naixem envellim, com podem preparar-nos per a envellir?
Envellim, però és un envelliment que està molt marcat per la maduració de cada etapa del cicle vital.
Hi ha moltes persones velles que se senten frustrades, tristes, cansades, amb manca d’il·lusió… Només viuen dels records. Què es pot oferir a aquest tipus de persones?
Segueixo dient que és essencial l’entorn d’on venim i on estem perquè és la realitat que més influeix. També depèn de la riquesa personal. I, sobretot, de la salut que ha d’acompanyar. Hi ha molts malalts i de molts tipus: alzaimer, insuficiència cardíaca o altres que tenen limitacions d’immobilitat. Però hi ha persones velles que malgrat la malaltia porten una vida plena i si la malaltia ho permet segueixen en actiu.
Quan podem considerar que la persona és vella o anciana?
Fa uns anys parlàvem d’un vell de 60 anys, avui no. Ara quan parlem d’un vell podem parlar prop dels 80 anys. Però això depèn bàsicament de tots els factors ja anomenats, la salut, la vida precedent, de la raó de viure, l’entorn i de les motivacions. En definitiva, ets vell quan tot això falla.
“És essencial l’entorn d’on venim i on estem perquè és la realitat que més influeix. També depèn de la riquesa personal. I, sobretot, de la salut que ha d’acompanyar”.
Parlem dels anys, però segons estadístiques moltes persones de més de 65 anys se senten soles i necessiten acompanyament. Com es pot resoldre la solitud?
És necessari fer una educació dels fills i dels néts perquè realment els primers obligats perquè els pares no es sentin sols són els fills. Tot i que els fills tendim, de vegades a fer la nostra vida sense prou atenció als pares. Jo també moltes vegades m’ho he recriminat. Els meus pares es van fer grans quan jo tenia moltes responsabilitat i no vaig tenir el temps suficient per dedicar-m’hi. Qui no disposa de família hi ha residències, centres de dia… A més hi ha gent que queda molt desemparada i per sort hi ha entitats que fan un lloable servei amb l’ajut dels voluntaris.
Referent a la societat actual: la crisi econòmica i d’altres, en el món laboral cada vegada més persones adultes amb capacitat de producció ja jubilades, augment d’atur… Quin gir creu que cal fer per millorar la situació actual?
Això requereix dos tipus de reflexió. Per una banda, cal fer canvis amb el que anomenem l’estat del benestar ja que durant un temps no es podrà incrementar. Normalment quan no s’augmenta vol dir que individualment es rebrà una mica menys i això obligarà a fer una distribució d’una manera més equitativa perquè cada persona pugui disposar del que necessiti. En aquest cas cal pensar amb les persones velles. Per tant, fer una distribució equitativa dels recursos que tenim, tot i que és difícil. Per altra banda, és molt important el paper de les famílies de com se n’ocupin i assumeixen les persones grans.
Vostè com a persona d’anys amb una saviesa humana tant de la vida com de l’experiència com a president Quin consell donaria a les noves generacions per entusiasmar-los davant el desencís que alguns viuen?
Tenim diferents tipus de joves, alguns que no saben com sortir-ne i a més estan poc motivats; altres que estan ben preparats i compromesos amb moltes iniciatives, i altres que van fent i seguint com poden. Sense gran dificultat i sense especial ambició. Per tant, si admetem que vivim en un moment difícil, qui l’ha de superar? Ells, ells mateixos. No poden esperar que la gent gran, a partir dels 60 i 70 anys els hi resolgui. Són ells que s’han d’espavilar.
Han de fer una sacsejada perquè siguin conscients del que viuen. Fer tot el que han de fer, en el seu cas estudiar i fer-ho seriosament. Sempre hi ha excepcions però els joves s’han d’espavilar i, evidentment, influeix l’entorn, des de la família, l’educació i els valors.
Com podem potenciar el diàleg intergeneracional, per beneficiar-nos dels vells que són un capital humà i valuós degut a la seva experiència de vida?
Hi ha avis que tenen molt a explicar i cal aprendre a escoltar-los. I els que estan disposats a fer-ho s’ha de potenciar perquè d’alguna una manera permet conèixer la història viscuda. Per exemple, jo sempre accepto anar a donar conferències a col·lectius de persones grans, a partir de 60 anys i més vells, perquè els hi vull donar les gràcies perquè nosaltres som d’una generació que hem viscut una transformació de país. Els qui tenim entre 60 i 80 anys vàrem viure una guerra, van passar gana, el racionament, el franquisme, etc. A llavors d’aquest país desfet sense democràcia, ha sorgit un país nou que ara té molts problemes, però qui l’ha fet possible aquest progrés? Nosaltres. Per tant, jo els hi vull donar les gràcies.
Precisament, vostè explica que quan tenia 11 anys va contemplar un paisatge desfet per la Guerra Civil, i el seu oncle i un amic van comentar: “caldran molts anys per refer tot això”. A partir d’aquell moment va projectar una fita pel seu futur: reconstruir Catalunya. Han passat 70 anys. Com descriuria aquest compromís que vostè va assolir com a president i que avui pot compartir com a persona gran i activa?
S’ha fet literatura d’aquest esdeveniment, però de molt jovenet ja volia ser patriota, als 12 anys vaig aprendre a escriure el català sol. A partir dels 16 anys ja era conscient del que volia i això evidentment venia per influència de la meva família, del meu pare, del meu oncle… A les meves Memòries jo explico que quan era jove vaig trobar a casa tres llibres que em van fer afecte: un és un volum de les obres de Maragall, “Sentiment de Pàtria”. El segon: un segon llibre molt senzill titulat Elogi de Catalunya, i un tercer que era un llibre de fotografies en blanc i negre de l’Àlbum Meravella. Jo que era un noi que no havia sortit mai de l’Eixample de Barcelona, i de Premià de Dalt i Premià de Mar, descobreixo que hi ha tot un país i m’enamoro i començo…
La idea d’un país destruït va ser el meu punt de partida i avui encara segueix en actiu des del meu lloc d’una manera responsable pel bé del país.
Assumpta Sendra